dimarts, 18 de desembre de 2012

EL GRAN HOMENOT DEL SUD

MONTSERRAT SERRA informa via Vilaweb que...

Joan Fuster desembarca a Barcelona

L'exposició 'Joan Fuster. Nosaltres els valencians (1962-2012)' arriba al Palau Robert



Joan Fuster va marcar els esdeveniments del País Valencià i també va marcar els del Principat. Però durant gairebé dues dècades, tant al nord com al sud s’ha viscut d'esquena al gran assagista, segurament els més important de la segona meitat del segle XX de la cultura catalana. Quan fa cinquanta anys de 'Nosaltres, els valencians', quan en fa noranta que va néixer Fuster i vint que es va morir, la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València i la Casa Joan Fuster de Sueca li han dedicat l'exposició 'Joan Fuster. Nosaltres els valencians 1962-2012', que ara arriba al Palau Robert de Barcelona. Fins el 17 de febrer del 2013.

L'exposició s'inaugura aquest vespre i ens descobreix la repercussió que 'Nosaltres, els valencians' va tenir en el país i en la trajectòria de Joan Fuster. El llibre, ben lligat a la història de l'edició a Barcelona, va ser el primer títol, fundacional, d'Edicions 62, que naixia aquell any gràcies a Max Cahner i Ramon Bastardas, dos joves inquiets i combatius des de la cultura, que van arribar lluny. Cahner i Fuster van ser amics essencials a partir d'aquella comesa, i avui és Edicions 62 i la Universitat de València que han reprès la publicació de l'Obra Completa de Fuster. N’han editat el volum tercer, que comprèn tot el treball seriat, el miler d'articles que Fuster va publicar a revistes i diaris com Serra d'Or, El Món, El Temps. L'Obra Completa va a cura d'Antoni Furió i Josep Palacios.

Però, tornant a l'exposició, es va inaugurar a València el febrer passat i té per comissaris Ferran Carbó i Francesc Pérez i Moragon, membres de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, i Brígida Alapon, responsable de la Casa Joan Fuster de Sueca de Sueca. S'hi pot veure la correspondència, que és propietat de la Biblioteca de Catalunya, d’acord amb el testament de Fuster. Pérez Moragón explica: 'També hem volgut fer ressaltar la importància del seu llegat, que es conserva a la casa-museu de Sueca, especialment l’arxiu i la col·lecció d'art que tenia.' S’hi poden veure, doncs, obres que Fuster havia anat col·leccionant, sovint regals dels autors per a demostrar-li l'admiració que els mereixia. N'hi ha d’Andreu Alfaro, Antonio Saura, Manuel Boix, Albert Ràfols Casamada, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Rafael Armengol, Artur Heras, Equipo Crónica, Josep Renau, Equipo Realidad, Hernández Mompó i més.

També s’hi mostra una selecció de les trenta edicions fetes, en cinquanta anys, de 'Nosaltres, els valencians'. Segons dades d'Edicions 62, se n'han venuts 50.000 exemplars. Pérez i Moragón assenyala que és un nombre considerable, 'sobretot si tenim en compte que durant uns quants anys la censura va prohibir de fer-ne més edicions: després de la tercera edició, el llibre no es pogué reeditar fins el 1977'.

Un catàleg acompanya l'exposició i aporta una colla de respostes de l'època que va suscitar el llibre, entre el 1962 i el 1965. Amb articles de Miquel Tarradell, Joan Sales, Llorenç Villalonga. Fet i fet, nou textos d'autors contemporanis de Joan Fuster que van parlar del llibre.

dilluns, 17 de desembre de 2012

XAVIER PLA, DE SIMENON A JOSEP PLA


El 2006 el professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla, va guanyar els premis Octubre amb el llibre Simenon i la connexió catalana. El treball va ser publicat poc després per l'editorial 3 i 4. I som uns quants investigadors que ens dedicam a la novel·la negra que consideram aquest llibre com una fita, com un treball molt important.

A partir de la figura de l'escriptor belga, el pare del comissari Maigret, Pla va bastint el retrat d'alguns dels escriptors més importants de la nostra postguerra. Són escriptors molt sovint oblidats, que varen patir la duríssima postguerra, i que feren un esforç cultural brutal pel redreçament del país i per sobreviure. Noms com Rafel Tasis, Ferran Canyameres o Manuel de Pedrolo apareixen per aquestes pàgines juntament amb periodistes, pintors i dos tòtems de la nostra cultura, Carner i Pla. Va ser la fixació de Xavier Pla per la figura de l'homenot autor de El quadern gris el que va motivar aquest llibre que és de consulta obligatòria per a tots els que vulguin saber quelcom de la intel·lectualitat a la nostra postguerra i per als que vulguin analitzar com és la recepció literària de la novel·la negra a casa nostra a les beceroles del gènere.

I aprofitant que vaig passar per Girona vaig entrevistar Xavier Pla, però no per parlar del llibre sinó per escatir una mica què és la càtedra Pla que la universitat de Girona ha dedicat a l'escriptor i que ja comença a donar els seus fruits. Us la deixo aquí per si a algú li ve de gust.

“L’Obra Completa de Josep Pla és un monument literari”

Xavier Pla dirigeix la càtedra que estudia l’obra de l’escriptor empordanès

S.BENNASAR.
Xavier Pla (Girona, 1966), és el director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, i segons alguns dels seus alumnes, un dels professors més engrescadors d’aquest centre del saber. Pla, que escriu habitualment a La Vanguardia i a El Temps, ha investigat sobre l’altre Pla i sobre escriptors catalans de postguerra.

-Què és la Càtedra Josep Pla?
-És una iniciativa de la Universitat de Girona per unir esforços amb la fundació Pla de Palafrugell i el Grup 62, on hi ha l’editorial Destino, que té els drets de l’obra de Pla en català i en castellà per crear una entitat amb tres potes destinada a donar a conèixer més i millor en Josep Pla. La Fundació compta entre altres coses amb la biblioteca donada per Pla en vida, el centre de documentació i l’exposició i representa el vincle de l’escriptor amb el territori; l’editorial representa un grup privat que col•labora amb dues institucions públiques per editar i fixar l’obra de Pla i la Universitat aporta els estudiosos, bàsicament filòlegs i historiadors, que treballen sobre Pla i el seu entorn.

-Sovint dieu que uns dels objectius és que l’obra de Pla estigui millor editada...
-És que les circumstàncies polítiques i històriques de l’època en què es va editar l’Obra Completa de Pla no són les mateixes que ara. L’Obra Completa és un monument literari fet i decidit per l’escriptor amb l’amistat de Vergés, però ara les coses han canviat i s’han de fer edicions i reedicions per als nostres temps i això vol dir revisar les obres, editar-les i discutir-les i també hi ha tot el llegat de la correspondència.

-Editar-la seria una tasca ingent, però molt interessant...
-Sí, és clar. Ja hi ha hagut algunes correspondències que s’han pogut fer i tenim les cartes rebudes per ell. Es diu que Pla era un solitari, però la seva correspondència és amb centenars de persones, des de cartes de lectors fins a les professionals i això és un material molt interessant. Però hi ha una feina a fer  que es entrar en contacte amb els seus corresponsals i establir la correspondència amb anada i tornada.

-Tornem per un moment a l’Obra Completa...
-Doncs això, no estic fent una crítica a com es va fer, perquè demostra que Pla era un escriptor amb una capacitat brutal de treball que tenia un editor que hi confiava, entre altres coses perquè els llibres es venien molt bé. Però és una Obra Completa curiosa perquè el primer volum que apareix era un inèdit que ja subratlla la singularitat: El Quadern Gris. Això no sol passar. Després hi ha una mescla de tot tipus de texts i alguns perden qualitat per la traducció i ara calen criteris més filològics perquè aquesta obra no pot ser fòssil. I a la vegada s’ha de mantenir l’Obra Completa viva, que ara es pot comprar a demanda, és a dir, que vulgui pot tenir els 45 volums.

-Pla és un escriptor que o s’odia o s’estima?
-Jo crec que el pas del temps el va modelant. Pla era un autor polèmic i ho va ser voluntàriament. És un escriptor independent i això ho va valorar molt. No formava part de capelletes i tenia un projecte des de jove i hi aposta com s’aposta a un cavall guanyador i com que era ambiciós això va xocar amb algunes maneres de fer. També és un escriptor ideològic i discuteix sobre les seves idees.

-I quin paper ocupa la fundació Pla?
-Un paper molt important perquè és un escriptor popular per bé i per mal, que sempre va tenir molts de lectors, des de 1925 fins al final de la seva vida i no especialment per la gent conservadora. Ell és de l’Empordà però no és local i té un coixí de lectors que fan que la seva sigui una literatura que trenca barreres. El que passa és que hi ha molta gent que coneix l’anecdotari de Pla on sempre fa mal paper, i la seva llegenda, i no l’ha llegit o ha llegit poca cosa. I la fundació el que fa és la divulgació de la literatura de Pla i dels seus temes, la gastronomia, el paisatge, la Costa Brava, el món dels pescadors. Fa una feina de divulgació molt important perquè a més a més incideix també en un aspecte molt important com és el turisme cultural.

-Independentment de Pla, recentment heu estat notícia perquè juntament amb Marta Pasqual heu trobat una novel•la inèdita de Joan Sales escrita amb Xavier Benguerel...
-Bé, en realitat fa anys que sabem que a Alcalà d’Henares, en un arxiu totalment kafkià, hi ha l’arxiu de la censura. Fa tres anys, investigant allà ja vaig trobar una versió de El mar diferent que la que va publicar Blai Bonet i ja se sap que buscant documentació d’altres autors de vegades surten sorpreses, sobretot cartes entre escriptors i editors i alguns tresors com aquesta obra, El patriarca, no publicada mai, escrita a quatre mans entre Sales i Benguerel, però sobretot per Sales, que mai no va ser autoritzada i per tant estava allà abandonada en la còpia única. És una novel•la molt interessant i jo crec que a més a més és bona i que seria bo que es publicàs.

REPRESSALIATS PEL FRANQUISME A ALACANT


La Universitat d'Alacant revela més de dotze mil casos de represaliats del franquisme

S'apleguen al portal 'La memòria recuperada', un banc de dades obert a aportacions



Gràcies a un equip d'investigadors i historiadors de la Universitat d'Alacant, amb la col·laboració de la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica d'Alacant, s'acaba d'activar el portal La memòria recuperada, que aplega més de dotze mil víctimes de la dictadura a les comarques més meridionals del país. Aquesta web aporta un gran fons documental, tant per a investigadors i historiadors com per a estudiants i per a la societat en general. De cada cas, se'n registra el nom i cognoms, els expedients judicials i les sentències. A més, hi ha biografies i fotografies dels personatges més destacats.

Es tracta d'un banc de dades obert que de mica en mica s’anirà actualitzant i inclourà moltes més dades. Es tracta d’individus castigats per haver col·laborat, haver pertangut o haver-se relacionat amb partits polítics, sindicats, minories ètniques, societats secretes, lògies maçòniques i grups de resistència, o bé per haver tingut conductes vinculades amb opcions culturals, lingüístiques i d'orientació sexual reprimides pel règim.

El màxim nombre de represaliats a la zona d'Alacant tenien entre trenta anys i trenta-nou, i eren pagesos i jornalers: un 35% van ser sentenciats a inhabilitació, un 25% a presó i un 18% a mort.

LONDRES SOTA LES BOMBES A VILAWEB


Londres sota les bombes nazis

Un mapa censa els atacs de l'aviació alemanya sobre la capital anglesa del 1940 i el 1941


Entre l'octubre del 1940 i el juny del 1941, l'aviació alemanya va bombardar sense pietat la capital anglesa, Londres. Vuit mesos de pluja de bombes van deixar vint mil morts i 1,4 milions de londinencs a la intempèrie. Amb dades dels Arxius Nacionals britànics, la Universitat de Portsmouth ha pogut fer un cens complet, ben revelador, de totes les bombes caigudes als carrers de Londres durant la Segona Guerra Mundial.

Bomb Sight mostra, ras i curt, un Londres devastat pels raids de l'aviació nazi, explica Kate Jones, un dels autors del mapa interactiu: ‘Quan s'observa aquest mapa i la proliferació de bombardaments a la capital, el mot “Blitz” ('esclat', en alemany) adopta tot el sentit. És increïble que Londres hagi sobreviscut aquell atac.'

Amb Bomb Sight l'internauta pot descobrir com era Londres a l'època i explorar-ne mapes precisos, imatges i també memòries, via web i també amb una aplicació d'Android.

Barcelona, bombardada

La iniciativa de la Universitat de Portsmouth no és l'única en aquesta matèria. El govern català, a través de la Direcció General de la Memòria Democràtica, va publicar el 2008 la Barcelona bombardejada, per commemorar els setanta anys dels atacs aeris italians sobre la ciutat. Entre cinc mil i set mil catalans van morir sota les bombes que, del 1937 al 1939, va perpetrar l'Aviazione Legionaria italiana, sobretot a la capital catalana.

Informacions relacionades:

Les bombes italianes tampoc no s'obliden

Diari de l'Escola: Quan plovien bombes

dijous, 13 de desembre de 2012

LA REPUTACIÓ DE BEL OLID



Us deixo aquí la ressenya publicada avui a Llegir en cas d'Incendi...



El relat breu es com la ventafocs de la literatura catalana. És el gènere amb un major nombre de conradors –hi ha una infinitat de premis literaris de relats breu, tot i que amb la crisi n’hi ha molts que estan desapareixent- i constantment els seus autors es renoven per oferir-nos el bo i millor de la seva producció. Així mateix, les plataformes de difusió d’aquestes peces han augmentat gràcies a les noves tecnologies –hi ha molts autors que els pengen als seus blocs i també hi ha pàgines web col·lectives així com associacions dedicades a la seva difusió i fins i tot de cada vegada proliferen més els contacontes orals i en alguna ocasió els grans mitjans de comunicació en publiquen a les seves pàgines-. En paral·lel a aquest fet, tenim l’etern cant dels editors sobre el gènere: que si no es ven, que si el conte està maleït, etc, etc. Ja ho hem dit algun cop, però obliden que alguns autors col·loquen els seus llibres entre els més venuts per sistema sense renunciar a aquest gènere, com per exemple Quim Monzó o Sergi Pàmies o Empar Moliner, o Pere Guixà per citar quatre casos (curiosament, tots de l’escuderia de Jaume Vallcorba). I és cert que a la nostra literatura potser no han tengut tant de glamour com la novel·la, però hi ha contistes extraordinaris com demostren un Calders o una Rodoreda. El cas és que als anys seixanta i setanta, publicar un llibre de narracions solia ser un pas previ i requisit per als autors que després anaven a la novel·la…
Doncs bé, en els darrers temps sembla ser que el relat breu ha tornat a pegar una embranzida. Una de les darreres mostres que ens arriba són els texts aplegats per Bel Olid a La mala reputació, llibre que li va valer a l’autora –una de les veus més interessants del panorama literari actual- el premi Roc Boronat i l’edició per l’editorial Proa d’aquest llibre que és un conjunt molt interessant de l’art narratiu de la mataronina (1977).
Olid arrisca des del número de contes aplegats –tretze, considerat un número de mala sort- fins a les múltiples propostes que ofereix a un lector a qui, en cap cas, no deixa indiferent. Una mescla de títols en català, castellà, anglès i italià, una cita de Sylvia Plath i talent, molt de talent. En aquesta ocasió, a més a més, els editors l’han ben encertada des de la portada, amb l’elecció d’Europ de Joan Mateu, avui per avui un dels artistes més sòlids del panorama català. En aquesta obra ja ens podem adonar de la falsedat de la comunicació presentada, dos personatges, una taula de cafè, mirades que es cerquen, pensaments que no es troben. L’obra de Bel Olid ens parla en molts dels seus contes precisament d’aquest desencontre, d’aquesta solitud en mig de la massa, d’aquesta incomprensió, si cal més dolorosa perquè és compartida amb tota una pila de gent que ens envolta.
En aquest mar d’incomprensions apareix la ploma d’Olid per mostrar-nos la brutalitat d’aquestes relacions, del desamor. Olid domina absolutament la distància ultracurta: infants que cremen i es converteixen en memòries inquietants, nadons que desapareixen de cotxets, violacions conjugals, canvis d’ubació espacials, nenes que van a comprar tabac i empassen monedes, personatges moribunds que no tenen reconciliacions i el sexe, omnipresent, sobrevolant la majoria dels contes amb presència o en absència.
Després tenim els contes més llargs, on per ventura s’esbrava una mica la potència de les distàncies curtes on Olid ens aporta una espurna de genialitat. Aquí els contes són més reposats, més calmats, i hi trobam un text que es diu Tedi, que per ventura és el més fluix del conjunt; i un altre, Roma, città aperta, que és una correspondència de la qual només podem llegir les cartes d’una part i ens hem d’imaginar la resta de l’intercanvi epistolar. Tant en un com en l’altre la tècnica és molt depurada, l’escriptura és impecable, però no acaben de transmetre la profunda emoció de les peces més curtes. Celobert amb papallones, en canvi, sí que és un meravellós relat més llarg. Amb les anècdotes justes i amb el punt brutal de desencís al final.
Però la sorpresa, sobretot per als que havíem seguit la Bel Olid en altres mitjans com per exemple el seu bloc i que ja sabíem del que és capaç en la distància curta –una pegada demolidora, un combat cos a cos amb el text del qual sempre surt victoriosa- han estat els contes mitjans. Aquesta banda del mirall és un relat molt inquietant, que deixa el lector en tot moment amb ganes de continuar llegint, de voler saber més coses, de tornar a començar a llegir el relat. I després tenim For no one, la cirereta del pastís, un prodigi de relat que amb el temps hauria de figurar en totes les antologies del millor de la narrativa breu del país. És un relat perfecte, si és que els relats perfectes poden existir. I ho és perquè no hi sobra res ni hi falta res, i perquè a poc a poc el lector es va quedant enganxat a aquest amor com només es queda enganxat a les grans i tràgiques novel·les d’amor, sols que a la Bel Olid no li fan falta quatre-centes pàgines, sinó vuit i escaig…
En definitiva, estam al davant d’un llibre molt bo, amb tretze contes d’alta intensitat, ben escrits, ben trenats i ben resolts, d’un nivell altíssim, que garanteix que la narrativa breu en català té el relleu assegurat i que Olid pot fer el que vulgui, sempre és garantia de qualitat i, en el seu cas, de bona reputació.

Sebastià Bennasar

______
La mala reputació / Bel Olid / Edicions Proa / 1ª edició, 2012 / 141 pàgines / ISBN 9788475883267

dimecres, 12 de desembre de 2012

EL GRAN VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


Publican un poemario de Estellés inédito en gran parte que muestra sus "primeros estallidos" líricos
En 2009, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà descubrieron, con la colaboración del azar, el texto original de 'L'inventari clement"
Comunidad Valenciana | 12/12/2012 - 11:39h

Publican un poemario de Estellés inédito en gran parte que muestra sus
VALENCIA (Redacción y agencias) El Colegio Mayor Rector Peset de la Universitat de València (UV) será el escenario donde este jueves se presentará 'L'Inventari Clement de Gandia' de Vicent Andrés Estellés, un poemario de Vicent Andrés Estellés que ha permanecido inédito en gran parte y que muestra sus "primeros estallidos" líricos, informa la institución académica.

En 2009, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà descubrieron, con la colaboración del azar, el texto original de 'L'inventari clement', obra con la que Vicent Andrés Estellés ganó el premio Ausiàs March de poesía en 1966 , y que se publicó cinco años después, en 1971. O eso pensaban ellos, porque, al comparar ambos textos, se dieron cuenta pronto de que el libro publicado no fue en realidad el que Estellés había presentado al premio.

Tenían entonces en las manos un poemario de Estellés que por circunstancias todavía hoy desconocidas permanecía inédito en su práctica totalidad y que ahora, gracias a la perseverancia del Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, a la intercesión del IMAB (Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques) y a la gentileza de el Ayuntamiento de Gandia, que ha cedido el original a Edicions 96, ve finalmente la luz.

Los mismos Josep Lluís Roig y Maria Josep Escrivà se han encargado de dirigir la edición a partir de dos copias que el autor había llegado a revisar, y son también autores del prólogo donde se explican el proceso del hallazgo y las particularidades del libro.

La editorial ha querido rendir homenaje, con el título, a la ciudad que ha custodiado este tesoro durante todos estos años, y es que, para diferenciarlo de 'L'Inventari Clement', este libro recuperado lleva por título 'L'Inventari Clement de Gandia', y se presentará en la Sala de la Muralla del Colegio Mayor Rector Peset de la Universitat de València, mañana jueves, día 13, a las 19.30 horas, unos días después de haberse inaugurado el año que la AVL dedica al poeta valenciano más importante del siglo XX.

Edicions 96 es una editorial de Carcaixent con sede en la Pobla Llarga, con un amplio catálogo de publicaciones en continuo crecimiento, principalmente en valenciano. En este catálogo destacan sobre todo las colecciones de poesía, así como las de literatura infantil y juvenil o su línea de agendas.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924-València, 1993) fue periodista de profesión y está considerado como "el poeta más grande valenciano" desde el siglo XV, afirma la UV en un comunicado. Pero, hasta el año 1966, en el que presenta 'L'inventari clement' al premio Ausiàs March de Gandia, sólo había publicado 'Ciutat a cau d'orella', en 1953 ('Ciudad susurrada al oído' en traducción castellana), 'La nit' (1956), 'Donzell amarg' (1958) y 'L'amant de tota la vida' (1966).

AUTOR DE REFERENCIA

En 1971, importante en la recuperación cultural y literaria en la Comunitat, ve la luz, junto con 'L'inventari clement' oficial --que no el verdadero ganador del premio--, 'La clau que obri tots els panys' y 'Llibre de meravelles', obra con la que Estellés se convierte en "un autor de referencia en la literatura catalana del siglo XX". Si todo hubiera ido como correspondía, 'L'inventari clement de Gandia' habría sido un precedente a corta distancia.

Estellés condensa, en este original de 1966, todo el proceso que lo conducirá a ser uno de los mejores poetas del siglo XX. Porque los últimos y largos poemas, completamente inéditos hasta ahora, forman parte de la mejor producción poética de este autor, donde emprende la crónica desolada de la realidad de la época, del paisaje humano y físico, contada con una tierna crudeza, con esa mezcla tan genial de poesía y cotidianidad.

Es 'L'inventari clement de Gandia' un libro que muestra los primeros estallidos de un poeta excepcional, "uno de esos libros, y uno de esos autores que no debería pasar desapercibido a ningún jurado con un mínimo de olfato poético", concluyen.


dimarts, 11 de desembre de 2012

NOVEL·LES I TRANSICIÓ, LAS LEYES DE LA FRONTERA

L'estada gironina de finals de novembre va tenir com a conseqüència la possibilitat de passejar per la ciutat dels quatre rius. I una de les coses que vaig fer va ser comprar el llibre de Javier Cercas, Las leyes de la frontera i començar a llegir-lo a Girona mateix, molt a prop d'on hi havia el barri Xino que apareix a la primera part de la novel·la (de fet vaig començar a llegir el llibre al carrer de la Barca).
Cercas construeix un grandíssim retrat de la Girona (i la Catalunya) de la transició a través del personatge del Zarco, un quinqui que té setze anys el 1978 i al qual s'ajunta el "Gafitas", un noi d'origen xarnego que canvia el bulling a què es sotmés a l'escola per la banda del Zarco i sobretot per Tere, la noia més guapa que ha vist mai.

Cercas s'inspira en la figura de Juan José Moreno Cuenca, "El Vaquilla", per oferir-nos una història de culpes, perdons, traïcions i expiacions que és el retrat de tota una generació i que és el perfecte contrapunt a Anatomía de un instante, el seu llibre anterior, en el qual disseccionava el Cop d'Estat del 23 F.
L'escriptor domina tots els recursos per anar dosificant-nos la informació a través d'un joc interessant: un narrador que és escriptor està fent entrevistes per reconstruir la vida del Zarco, un quinqui multireincident. Al final tot és un joc de mirades molt interessant que converteixen el llibre en un document fantàstic sobre la transició, en aquest cas a Girona, però que a la vegada és una grandíssima novel·la sobre la condició humana d'abast universal.

dijous, 6 de desembre de 2012

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA: CLUB DE LECTURA A VILOBÍ D'ONYAR

El dia 28 de novembre va ser el torn de parlar de "La mar no sempre tapa" amb les lectores (majoria) i alguns lectors de la biblioteca de Vilobí d'Onyar. Va ser una sessió conduïda per Josep Pujol, que va aconseguir crear un clima de caliu molt notable amb els assistents a l'acte, que va acabar -com sol ser habitual en aquesta biblioteca- amb un sopar que en honor al llibre estava fet de plats mallorquins. Hi va haver pa amb sobrassaada, un tumbet molt bó, ensaïmada... en definitiva, me varen fer sentir com a casa. La biblioteca, situada a Can Roscada, es va convertir en un espai de connexió mediterrània més important que l'aeroport que tenen al mateix municipi. Un autèntic plaer.

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA: RUTA PER LA PALMA DE NOVEL·LA NEGRA

El passat dia 24 de novembre el curs d'escriptura de novel·la negra va acabar amb una ruta literària per la ciutat de Palma, però centrant-nos tan sols en la Palma de novel·la negra. La ruta estava oberta als alumnes i als ciutadans interessats. Així vàrem partir de la Llibreria LLuna i a poc a poc vàrem endinsar-nos a Palma de la mà d'alguns dels autors de novel·les ambientades a la ciutat com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Miquel Vicens Escandell, Guillem Rosselló Bujosa... i tants d'altres que han escrit sobre la nostra ciutat en clau negra i criminal.

LA UNIÓ ENTRE MITJANS I HISTÒRIA


HISTÒRIA
L'ARA busca els 400 nens que un periodista va salvar de la guerra en un orfenat de Puigcerdà
L'ARA publica el llistat amb els centenars de nens als quals John Langdon-Davies va donar refugi. L'objectiu és trobar aquests infants i conèixer la seva història
SÍLVIA MARIMON Barcelona | Actualitzada el 02/12/2012 00:10


El xalet a Puigcerdà
“Aquest és el José. Jo sóc el seu pare. Sé que em mataran quan caigui Santander, i demano que tot aquell que llegeixi això tingui cura del meu fill”. En José té cinc anys i du la nota en una butxaca de l’americana. És introvertit i no parla amb ningú. Està espantat. Quan el periodista britànic John Langdon-Davies el veu, vulnerable i mig extraviat, a l’estació de Puigcerdà, té clar que ha de tirar endavant el seu pla. Ha de donar refugi als centenars de nens que la guerra ha deixat sense pares o que les seves mares, vídues i sense recursos, no poden cuidar.
El xalet a Puigcerdà
Els detalls de l'aventura solidària de Langdon-Davies l’ha descobert el periodista Jordi Finestres. Estava oculta en un arxiu de de la Universitat de Rhode Island. A 'El xalet de Puigcerdà' (ARA), Finestres relata com aquest britànic enamorat de Catalunya va organitzar unes colònies amb nens procedents de totes les regions espanyoles en guerra. Cada nen tenia un padrí que aportava un xílling al dia. Hi havia padrins britànics,  nord-americans i australians. Entre ells, hi havia la muller de Franklin Delano Roosevelt, Eleanor Roosevelt, i un gran nombre d'actors i actrius, com Ingrid Bergman, Gary Cooper o Frank Sinatra.

L'ARA vol saber quin va ser el destí d'aquests infants. Vol conèixer la seva història. Vol trobar nens com en Mariano Valero, que amb 13 anys, i esglaiat per un atac aeri, escriu: "Una guerra és una cosa incomprensible on unes persones maten unes altres. Algun dia m'agradaria veure que tot el material que s'utilitza per construir escopetes i artilleria serà usat per construir altres coses que ens portin a una vida millor i en pau a favor de la humanitat. La guerra no fa res més que provocar inconvenients. Gana, mort i misèria". Ells, amb l'intrèpid i solidari Langdon-Davies, són els protagonistes d'una història emotiva desconeguda fins ara.

Els infants del Xalet de Puigcerdà:

Francisca Abad, 10 anys, de Bilbao. El seu pare és miner.
Manolita Abad, 10 anys, de Bilbao. Vol ser modista o infermera. Li
agrada ballar i cada vegada que ho fa en públic amb la seva germana
tenen un gran èxit.
Anita Abellán, 12 anys, de Barcelona. El pare va morir abans de la
guerra, la mare no pot treballar per temes de salut. Vol ser modista.
Josefa Abraira Pérez, 14 anys, de Madrid. Evacuada el 23 juny del
1937 per camions de la NJC. Alegre, sempre riu. Vol ser dissenyadora
de moda. Té dos germans a la colònia i encara dos germans més i
una germana a Madrid.
Esmeralda Álvarez, 10 anys, d’Astúries. El pare va morir al front, la
seva mare creu que pot estar viva, però no en sap res des de l’octubre
del 1937. No havia anat mai a l’escola, tot i que ara és feliç d’aprendre
coses. Vol ser modista.
Filomena Álvarez, 11 anys, de Madrid. El pare és al front; la mare ho desconeixem.
Vol ser mestra d’escola.
Enriqueta Álvarez Guillén, 4 anys, de Madrid. Té el pare al front i la
mare refugiada a Figueres. Massa petita per recordar quan va marxar
de Madrid, però altres nens diuen que el febrer del 1937.
Julián Álvarez, 6 anys, de Madrid. Tenia el pare al front i la mare
refugiada a Figueres. Vol ser aviador, però té clar que no vol llançar
bombes a la gent.
Carmen Alonso, 14 anys, de Madrid. El seu pare és mort; la mare,
desapareguda.
Gregorio Alonso, 12 anys, d’Astúries. El seu pare és miner, ferit al
front. Vol ser xofer.
José Alonso, 12 anys, d’Astúries. El pare és paleta; la mare viu refugiada
a Terrassa. Vol ser mecànic.
Luis Alonso, 8 anys, de Madrid. El pare va morir abans de la guerra,
la mare treballava amb nens refugiats de Madrid desplaçats a Barcelona.
Vol ser aviador.
Francisco Álvarez, 12 anys, d’Astúries. El seu pare és miner. Vol ser
comptable.
Milagros Álvarez, 10 anys, de Gijón. El seu pare està empresonat.
Vol ser modista.
Tomás Álvarez, 8 anys, d’Astúries. El seu pare és miner. No en sap
res dels seus pares. Vol estudiar i ser aviador.
Agustín Andreu, 9 anys, de Casp. El pare treballava per les indústries
de guerra, però va ser capturat pels feixistes i des d’aleshores no se’n
sap res. Està aprenent castellà perquè la majoria dels altres nens de la
colònia no entenen el català. Vol ser mecànic aeronàutic.
Asunción Andreu, 5 anys, de Saragossa. El pare era al front. Vol ser
modista.
Felipe Andreu, 10 anys, de Saragossa. El pare era al front; la mare
vivia refugiada a Barcelona. Vol ser mecànic aeronàutic.
María Antonia Areytio, 6 anys, de Santander. El pare és mort, la seva
mare treballa a la colònia.
Antonio Arias, 14 anys, d’Astúries. El seu pare és paleta; la mare viu
refugiada a Terrassa. Vol ser aviador.
Xabier Arruabarrena, 12 anys, d’Irun. Sap parlar francès, basc i castellà.
Vol ser mecànic.
Paco Barral, 9 anys, de Madrid. El pare era al front. Vol ser un bon
aviador.
Antoni Becerra, 12 anys, de Deva. Vol ser pilot d’avions.
José Bernabé, 13 anys, de Madrid. No se sap on són els pares. Vol ser
maquinista ferroviari, com el seu pare.
Lidia Berrio, 9 anys, de Sestao. Vol ser infermera.
Carlos Boira, 14 anys, de Terol. El pare és en un camp de concentració
a França; la mare treballa de mestra a la colònia.
Antonio Bosque, 8 anys, d’Aragó. El seu pare és granger. Vol ser
xofer.
Florencio Bosque, 2 anys, d’Aragó. El pare és granger. Els pares van
ser evacuats a Barcelona durant l’ofensiva feixista. A la colònia hi ha
també el seu germà Vicente, de 15 anys, que vol ser aviador.
Ernesto Bosque, 4 anys, d’Aragó. El pare va morir al front. Vol ser
xofer.
Pedro Bosque, 10 anys, d’Aragó. El pare, granger, va morir al front.
Vol ser perruquer.
Herminia Bueno, 12 anys, de Bilbao. Els seus pares van fugir a França,
ha rebut una carta del seu pare, ja contestada, però espera resposta
cada dia. Vol ser infermera.
Rafael Bustamante, 12 anys, de Madrid. El seu pare és mort; la mare
treballava en una fàbrica de roba militar, però el nen no en sap res
d’ella. Vol estudiar químiques.
Rafael Cabegas, 10 anys, de Madrid. Els seus pares estan desapareguts.
Vol ser mecànic aeronàutic. El seu germà, Fermín, de 14 anys,
vol ser impressor.
Emilio Cala, 9 anys, d’Extremadura. Evacuat el 1937 de la seva terra,
el pare va morir al front; la mare és mestra, però no en sabem res ara
mateix. No sap llegir ni escriure, li agradaria ser enginyer o mecànic.
Ha estat reclamat pels seus familiars.
Consuelo Camillo Ruiz, 10 anys, de Tolosa. Té el pare al front. Vol
ser modista.
Alfredo Cantareo, 11 anys, de Madrid. El pare treballava a Intendència
Militar i la mare en organitzacions infantils. Podrien ser a
Madrid, però el nen no n’ha rebut notícies. Vol ser metge.
Pilar Caron, 12 anys, de Barcelona. El seu pare treballava a les indústries
de guerra a Catalunya. Evacuada de la Barceloneta durant els
bombardejos. Vol ser actriu. Té una cal·ligrafia magnífica.
Otilia Carrete, 10 anys, de Bilbao. El seu pare és mort; la mare està
refugiada a Barcelona. Vol fer carrera comercial.
Carmen Casal, 13 anys, d’Astúries. El seu pare és miner. Vol ser
taquígrafa.
Julián Casanova, 12 anys, de Madrid. El pare va morir al front; la
mare està desapareguda. El vam evacuar d’un orfenat per a fills de
soldats. Vol treballar en un transatlàntic.

Domingo Cerdá del Carmen, 12 anys, de Madrid. El pare és mort; la
mare va col·laborar amb l’exèrcit republicà. Vol ser soldat.
Guzmán Cueto, 7 anys, de Madrid. El seu pare, coronel republicà,
va estar a la batalla del Nord, però amb la caiguda de Bilbao va ser
afusellat. La seva mare és en un camp de refugiats a França. Ens va
suplicar que ens enduguéssim la seva canalla. Vol ser maquinista.
Aquilino Díaz, 7 anys, d’Astúries. La seva mare va morir en un bombardeig;
el pare no sabem on és. Ha perdut un germà durant l’evacuació.
Vol ser xofer.
Juan Díaz, 10 anys, de Sant Sebastià. Els pares treballen a les indústries
de guerra.
María Teresa Diego Soto, 12 anys, d’Astúries. Vol ser modista.
Orlando Diego Soto, 14 anys, d’Astúries. No ha rebut cap notícia
del seu pare. La mare treballa amb nosaltres a la colònia. Vol ser
mecanògraf.
Enrique Esardero Martínez, 4 anys, de Madrid. El seu pare és al
front, sense notícies des del març del 1937. Tímid i callat. Tenia una
germana a la colònia.
Manuel Esteve, 12 anys, de Barcelona. El pare va morir al front; la
mare va morir d’una pneumònia durant la guerra. Vol ser mecànic.
La seva germana Carme és a la colònia. Vol ser modista. I encara té
una altra germana, l’Emilia, que vol ser mecanògrafa, i la Dolores,
que vol ser dissenyadora de roba d’alta costura.
Alfredo Feliu, 14 anys, de la província d’Osca. El pare és mort, la

mare és al camp de refugiats de Polo, on va ser rescatat. Vol ser aviador
i viatjar molt.
Antonio Feliu, 9 anys, d’Osca. Tenia el pare i tres germans mobilitzats
al front. Vol ser aviador i fer cercles al cel.
Ramona Feliu, 11 anys, de la província d’Osca. El pare i tres oncles

van ser al front, sense notícies d’ells. Evacuada d’un camp de refugiats
a França per les males condicions psíquiques que presentava.
Amb només una setmana ja va mostrar símptomes de recuperació.
Vol ser mestra d’escola.
Emilio Fernández, 14 anys, d’Astúries. El seu pare, miner, va morir
al front; la mare també és morta. Vol ser miner, com el pare, per qui
sempre mostra una gran admiració.
Lola Fernández, 11 anys, d’Astúries. El seu pare està empresonat a

Gijón. Vol ser mestre, però diu que no vol estudiar!
Luis Fernández, 5 anys, d’Astúries. El seu pare estava lluitant al front
però no en tenim notícies d’ençà que va ser evacuat amb el seu germà
i la mare. Li agradaria ser mariner.
Belarmino Fernández Alonso, 12 anys, de Gijón. Vol ser mecànic
d’automòbils.
Jesús Fernández Alonso, 7 anys, de Gijón. El seu pare era miner.
Un dels seus germans va morir al front. Va estar amb la mare i altres
germans en un refugi de Sabadell en molt males condicions abans de
venir a la colònia. Vol ser metge.
Marcelino Fernández Alonso, 14 anys, de Gijón. El pare era miner;
la mare va ser evacuada amb ell a Barcelona. Vol ser mecànic.
José Fernández García, 10 anys, d’Astúries. La mare viu en un refugi
a Vic, el pare, miner, va morir al front. Vol ser aviador.
José Luis Fernández Mallo, 10 anys, de Cobaron. El seu pare va morir
a la guerra.
Florentino Fernández Ugle, 8 anys, de Gijón. Els seus pares són a
Astúries.
Marcelino Fernández Ugle, 6 anys, de Gijón.
Nuri Fornaguera, 11 anys, de Barcelona. Els seus pares són professors
a la nostra colònia. Vol ser mestre, com ells. Té una germana
aquí, la Montserrat, de 13 anys, que ajuda la mare a preparar les
classes.
Joaquín Freitas, 5 anys, de Lleó. El pare va morir al front. Vol ser
mecànic aeronàutic.
Felipe Garaeta Marmisa, 16 anys, de Madrid. Agradable i intel·
ligent. Vol ser mecànic.
Alfonso García, 9 anys, d’Astúries. El seu pare treballa a Barcelona,

però no pot mantenir els seus fills. Vol estudiar química, com el seu
germà Julio, també a la colònia.
Carlos García, 6 anys, de Madrid. El seu pare és al front. Vol ser
aviador.
Josefa García, 14 anys, d’Astúries. El seu pare és un químic que ara
treballa en un menjador a Barcelona. Vol ser infermera.
Margarita García, 6 anys, de Barcelona. El seu pare no pot treballar
per una ferida a la cama. Vol ser modista.
Olívia García, 7 anys, d’Astúries. La mare és morta; el pare treballa
en un molí de farina. Vol ser modista.
Vicente García, 13 anys, de Gijón. El pare era carnisser, no en té cap
notícia d’ençà que va ser mobilitzat. Va estar quatre mesos en una
colònia a prop de Barcelona en males condicions, amb un sol àpat
al dia. Vol ser xofer.
María García Caldillo, 9 anys, de Madrid. El seu pare era al front,
sense notícies d’ell. Li agradaria ser ballarina.
Rafael García Caldillo, 7 anys, de Madrid. No sap llegir ni escriure,
però diu que li agrada dibuixar i vol aprendre també a escriure. Li
agradaria ser aviador.

Joaquín García Llop, 9 anys, de Barcelona. El seu pare no pot treballar
perquè té un cama destrossada. Vol estudiar i obrir una botiga.
Petra García Plaza, 14 anys, de Madrid. El seu pare treballa a l’estació
del Nord de Madrid. Vol ser infermera o modista.
Teresa García Plaza, 8 anys, de Madrid. Vol ser modista.
Antonio Gómez, 14 anys, de Madrid. El pare va ser xofer al front;
la mare, infermera. Evacuat el 1937 de Madrid. Vol ser mecànic
d’automòbils.
Cristina Gómez, 10 anys, de Madrid. El pare ha treballat a les indústries
de guerra a Barcelona i la mare vivia refugiada a la capital
acatalana. Vol ser taquígrafa.
Finita Gómez, 5 anys, d’Astúries. El pare és mort; la mare està refugiada.
Vol ser artista, però no sap si musical o teatral.
Pablo Gómez, 7 anys, de Madrid. No sap on són els pares tot i que
explica que el seu pare estava al front. Li agradaria ser mariner. El
seu germà, Vicente, de 8 anys, vol ser xofer de grans camions com els
que ha vist a Espanya.
Pedro Gómez Baranda, 10 anys, de Madrid. De gran vol ser
xofer.
Antonio González, 9 anys, de Barcelona. Escriu contínuament als
seus pares, sense resposta.
José González, 5 anys, d’Astúries. El pare està empresonat a Astúries;
la mare és en un camp de refugiats a Baiona. Vol ser xofer i viatjar
molt.
José Manuel González, 6 anys, d’Astúries. El seu pare és al front de
Lleida; la mare viu a Astúries. No sap què vol ser de gran.

Ramon González, 12 anys, d’Astúries. El pare està desaparegut; la
mare treballava en condicions miserables a Baiona fins que va entrar
com a personal de la nostra colònia. Vol ser aviador.
Eduardo González de la Cruz, 9 anys, d’Astúries. El pare va lluitar
al front de Terol, no en té notícies. La mare va morir fa anys. Vol ser
metgessa.

Carmen Gual, 12 anys, de Barcelona. No sabem on té els pares. Vol
obrir una botiga de moda.
Núria Gual, 10 anys, de Barcelona. Els pares estan desapareguts. Li
agradaria ser modista o mecanògrafa.
Luz Guerra, 2 anys, de Màlaga. El seu pare era comisario a Màlaga.

Rosita Guerra, 8 anys, de Màlaga. Vol ser infermera. El seu germà,
Alfredo, que també és a la colònia, vol ser aviador.
Andrés Guirán Flores, 7 anys, d’Almeria. El pare treballa a les indústries
de guerra; la mare viu a Barcelona. Vol ser mecànic aeronàutic.
José Hernández, 10 anys, d’Aragó. Els pares treballen a les drassanes
de Barcelona. Vol ser aviador.
Magdalena Julián, 7 anys. La vam trobar a Barcelona i diu que el seu
pare va anar al front tot i que no sabem on és en aquests moments;
la seva mare viu a Barcelona, però la nena no en sap res. Vol ser
modista.
Juan León, 7 anys, de Sevilla. El seu pare es va quedar a Figueres
durant l’evacuació perquè no volia abandonar el país i lluitar fins al
final. No en sabem res. No vol tornar al camp de refugiats francès ni
tan sols per estar amb la seva mare. Vol ser xofer.
Manolín León, 5 anys, de Sevilla. El seu pare ha desaparegut. Vivia
amb la mare en un miserable camp de refugiats francès. Vol ser xofer
o bé mecànic.
Lorenzo Lobato, 10 anys, de Santander. El pare ha estat empresonat
a Santander i la mare ens escriu cartes, on ens diu que no es pot fer
càrrec dels seus fills. Espera un dia ser xofer o mecànic.

Aurora López, 11 anys, de Bilbao. El pare és militar, la mare, mestressa
de casa. No sap on són els pares, però creu que encara són a
Espanya.
Delfina López, 5 anys, d’Astúries. El seu pare va morir al front d’Oviedo;
la mare era en una colònia de refugiats a Sabadell. Vol ser modista.
Francisco López, 9 anys, d’Astúries. El pare treballava en una fàbrica
d’acer. Vol ser pastisser tot i que la seva germana diu que ha de ser
metge.
Segundo López, 6 anys, d’Astúries. El pare va morir al front; la mare
viu refugiada a Terrassa. Vol ser xofer.
José Luis Lorenzo, 13 anys, d’Astúries. El seu pare és un miner que

ara és al front, però ni ell ni la mare no en saben res. Vol ser metge.
Marcelino Lorenzo García, 11 anys, d’Astúries. El seu pare, miner,
va ser traslladat al front. No en sap res actualment. Vol ser aviador.

Natividad Macaya, 14 anys, de Bilbao. Els pares podrien estar malalts
en algun hospital. Li agradaria ser model.
Segunda Macaya, 8 anys, de Bilbao. Els pares estan internats en un
hospital. Vol ser modista.
Begoña Margalet, 13 anys, de Lamiaco. El seu pare va morir a la
guerra i la mare no se sap on és. Vol ser assistenta en alguna casa.
Luciano Maroto, 8 anys, de Madrid. El pare és mort, però no sabem
si va morir els primers dies de la guerra o abans. No tenim notícies
de la mare. Vol ser enginyer, mecànic o conductor. Té una germana,
Concha, de 14 anys.
Manolita Maroto, 5 anys, de Madrid. El pare és mort.
María Maroto, 10 anys, de Madrid. El pare és mort; la mare, perduda.
D’una família molt pobra, va viure pels carrers durant la guerra.
Va ser evacuada de Barcelona i va anar a parar a un camp de refugiats
a Agen fins que va ser apadrinada. Mostra una gran voluntat
per aprendre. Encara no té clar què vol ser quan sigui gran, diu que
modista o mestra d’escola.
Rosaria Marquis, 7 anys, de Lleida. El pare va morir just quan van
arribar evacuats a Barcelona el març del 1938. Vol ser modista. La
seva germana, Teresa, de 10 anys, vol ser professora.
Antonio Martínez, 13 anys, de Bilbao. El seu pare va morir durant la
guerra. La mare viu a Biscaia, és «desesperadament pobre».
Eduardo Martínez, 10 anys, de Sant Sebastià. El seu pare ha estat
empresonat. Vol ser pilot.
Francisco Martínez, 15 anys, de Madrid. No sabem on són els seus
pares. Vol ser mecànic.
Juanita Martínez, 11 anys, de Madrid. Els pares estan desapareguts.
Vol ser modista i fer vestits per a escolars.
Miguel Martínez, 7 anys, d’Irun. La mare va morir durant la guerra;
el pare treballava al port de Barcelona. Va marxar d’Irun quan va
caure en mans dels feixistes. No sap llegir ni escriure, però en va
aprenent. Vol ser aviador o mecànic d’avions.
Tomás Martínez, 10 anys, de Bilbao. El seu pare va morir durant la
guerra a causa de l’explosió d’una bomba en un tanc i el seu germà és
en algun camp de refugiats a França. La mare viu a Bilbao. Vol ser pilot.
Pilar Martínez Yubero, 10 anys, d’Irun. El pare treballava a Barcelona,
a Assistència Social; la mare va morir en un bombardeig. Vol
ser mecanògrafa.
Emilio Mata, 11 anys, de Barcelona. El pare és bomber. Un germà ha
estat empresonat pels feixistes. Vol ser artista.
Ángel Matesary, 11 anys, de Madrid. El pare va morir al front; la
mare treballa en un hospital a Madrid. Evacuat el 1937. Vol ser
aviador.
Ángeles Mediavilla, 11 anys, de Madrid. El seu pare va ser detingut
pels feixistes a Saragossa i no se n’ha sabut res més des d’aleshores.
La mare treballava en una fàbrica de guerra a València. Alegre i molt
viva, li agrada cantar i ballar i tocar el piano. Vol ser modista.
Dolores Méndez, 5 anys, d’Astúries. El seu pare treballava en hospitals
militars a Astúries, però la seva esposa diu que no en sap res des
de fa temps. A la mare li agradaria que la Dolores fos modista.
Manuel Menéndez, 7 anys, d’Astúries. El seu pare va morir al front
d’Oviedo. Té dos germans, ara mateix a Rússia. Vol ser mecànic.
Teresa Mingo, 11 anys, de Bilbao. El pare va morir al front; la mare

viu a Bilbao. Vol ser professor d’idiomes.
Libertad Monforte, 4 anys, de Tarragona. El seu pare treballava en el
servei de transports de guerra; la mare va morir durant la guerra. La
seva casa va quedar destrossada en un bombardeig.
Maria Monforte, 12 anys, de Tarragona. El pare treballava a les indústries
de guerra; la mare va morir durant la guerra. Sap llegir i
escriure, vol ser mecanògrafa.
Conchita Monsol, 7 anys, de Barcelona. Vol ser modista.
Pilar Monsol, 5 anys, de Barcelona. Els pares col·laboren amb nosaltres
a la colònia.
José Joaquín Montalbau, 11 anys, de Bilbao. El pare ha estat empreles
sonat; de la mare, no se’n sap res. Vol treballar de comptable en una
oficina.
Mercedes Montes, 10 anys, de Madrid. El pare era a Astúries lluitant
contra els feixistes, però d’ençà de la caiguda d’aquesta regió no en
sabem res. Vol ser artista de cinema.
Antonio Moreno, 7 anys, de Madrid. El pare viu a Madrid; la mare,

en un refugi a Barcelona. Vol ser aviador, com la majoria de nens
evacuats de Madrid.
Gloria Moreno, 13 anys, de Pamplona. Els seus pares són a França i
desitgen marxar amb la filla a Mèxic.
Gloria Mulero, 8 anys, de Madrid. El pare era al front i no se’n tenen
notícies. Vol ser modista.
Eugenio Muñoz, 9 anys, provinent de Barcelona. Diu que el seu pare
era al front i que la seva mare deu estar en mans dels feixistes. Vol
ser metge.
Francisco Muñoz, 10 anys, de Barcelona. El pare era al front, la mare
treballava com a infermera en un hospital militar. Vol ser mecànic
aeronàutic.
Josefa (Pepa) Navarro, 16 anys, de Madrid. Evacuada el 5 de maig
del 1937. Responsable. Ajuda molt a la casa, sobretot atén els més
petits. Vol ser hostessa de vol. Té dos germans a la colònia.
Pilar Navarro, 6 anys, de Madrid. No en sabem res dels pares.
Santiago Navarro, 13 anys, de Madrid. El seu pare va ser ferit i traslladat
a un hospital de Madrid i no en sabem res més. Vol ser aviador
però diu que «mai per tirar bombes contra dones i nens».
Ángel Novo, 14 anys, d’Astúries. Sense notícies de la família. Vol ser
mariner.
Pilar Orviz, 10 anys, d’Astúries. El seu pare ha estat fet presoner;
la mare està desapareguda. Vol ser dependenta en una gran botiga.
Ceferino Pana, 14 anys, d’Astúries. Ha treballat en una barberia.
Faustino Pana, 12 anys, d’Astúries. El seu pare és miner. Vol ser
aviador.
Margarita Peña, 5 anys, d’Aragó. El pare va morir a la guerra; la
mare, abans de començar el conflicte. Vol ser mestra d’escola.

Clementina Peino Paneda, 5 anys, de Gijón. El seu pare era sabater.
Evacuada de la seva terra, va estar uns mesos a Barcelona, però davant
la manca de llet, va ingressar a la nostra colònia.
Pablo Peña, 9 anys, d’Aragó. Vol ser mecànic.
Mari Carmen Pinacho, 6 anys, de Sant Sebastià. El seu pare està empresonat
a Bilbao. Vol ser cuinera perquè diu que la seva mare és
molt bona cuinant. Una de les nenes més precioses de la colònia.
Carlos Pinilla, 11 anys, de Madrid. El pare va morir en els primers
dies de la guerra. Vol ser enginyer o mecànic.
Florencio Pinscho, 13 anys, de Sant Sebastià. Va arribar a Catalunya
a través de França i després va viure en un refugi a Girona fins que va
ser evacuat a França quan Girona va caure. Vol ser enginyer.
Ángel Pons, 7 anys, d’Aragó. El pare era al front. Vol ser mecànic
aeronàutic.
Manuel Pons, 6 anys, de Saragossa. El pare era al front. Vol ser moliner,
com el seu pare.
Juan Portugués Acosta, 13 anys, de Múrcia. El pare treballava a les
indústries de guerra; la mare és a Barcelona. Va arribar a la colònia
en un estat de salut molt delicat. Vol ser mecànic aeronàutic.
María Carmen Prat, 7 anys, de Barcelona. El pare era mariner, però

va desaparèixer durant la guerra. Vol ser mestra d’escola, com la mare.
José Quesada, 13 anys, de Madrid. El pare és mort i la mare no l’hem
localitzat. Vol ser comptable en una oficina.
José Ramón Quiros, 14 anys, d’Astúries. El seu pare és paleta, ha
treballat en la construcció de fortificacions; la mare està refugiada a
Barcelona. Vol ser mecànic aeronàutic.
Patricio Redondo Serna, 13 anys, de Madrid. El seu pare ha quedat
invàlid, ara viu a Montserrat; la mare ha treballat a les indústries de
guerra a Madrid. Vol ser doctor.
Raimundo Revuelta, 10 anys, d’Amorebieta. Fill de fabricant de cigarretes
i de mestressa de casa. No es pot comunicar amb els seus
pares. Vol ser soldat, com el seu pare durant la guerra. A la colònia hi
ha també els seus germans, Pedro, José Luis i Rosa.
Lolita Robles, 4 anys, d’Astúries. El seu pare és mestre d’escola tot i
que va ser mobilitzat al front.
Ángel Rodríguez, 8 anys, de Madrid. No sap res dels pares d’ençà
que ha estat evacuat a França. Vol ser conductor de trens.

Carmen Rodríguez, 3 anys, de Madrid. El pare era al front; la mare
treballava a les indústries de guerra a Barcelona. La nena més petita
de la colònia. Tímida i malenconiosa.
Isabel Rodríguez, 5 anys, de Madrid. El pare era al front.
Isabel Rodríguez, 10 anys, de Madrid. No se sap on són els pares.
Vol ser infermera.
Juan Rodríguez, 14 anys, de Madrid. No sabem on té la família. Vol
ser mecànic aeronàutic.
María Rodríguez Suárez, 13 anys, d’Astúries. No en sabem res dels
pares: ell va lluitar al front asturià; ella va ser evacuada a Barcelona.
Vol ser modista.
Abelardo Rondono, 6 anys, de Madrid. Els seus pares van morir al
començament de la guerra. Vol ser xofer.
Celia Ruiz, 7 anys, d’Osca. Té els pares refugiats.


Luis Ruiz, 12 anys, de Sant Sebastià. Sabem que la seva casa a Donosti
va quedar destruïda durant la guerra.
Paca Ruiz, 6 anys, de Santander. El pare va morir en un bombardeig
a Gijón; la mare treballa a Barcelona, on vivia com a refugiada. Li
agradaria ser mecànica.

Antonio Ruiz de la Fuente, 7 anys, de Barcelona. Els seus pares van
ser empresonats durant la guerra i no en sabem res des d’aleshores.
Vol ser mecànic aeronàutic.
Pepito Sagastume, 13 anys, de Sant Sebastià. La manca de notícies
de la seva família el preocupa molt, ja que només ha rebut dues cartes
fins ara. Vol entrar a les forces aèries.
Fernando Sainz, 13 anys, de Madrid. El pare treballava a les indústries
de guerra. Vol ser electricista.
Josefina Salinas, 14 anys, d’Astúries. Els seus pares van ser evacuats
a Barcelona el 1937. Vol ser mecanògrafa.
Aquilino Sánchez, 10 anys, de Santander. No sabem on són els pares.

Li agrada molt la mecànica.
Rafael Sánchez, 10 anys, d’Astúries. El pare està empresonat; de la
mare, no se’n sap res. Els ha escrit moltes vegades, sense resposta. Vol
ser mecànic aeronàutic.
Mercedes Sánchez, 11 anys, de Barcelona. Els pares estan desapareguts.
Vol ser modista.
Regina Sánchez, 14 anys, d’Astúries. El seu pare és miner però d’ençà
que va ser evacuada de la seva terra no ha tingut notícies dels seus
pares. Vol ser modista.
Feliciana Sánchez González, 13 anys, de Bilbao. Els seus pares són
morts. Vol ser acròbata!
Feliciana Sánchez Peña, 10 anys, de Bilbao. El seu pare és en una
presó espanyola. Vol ser venedora.
Virginia Sanpedro, 14 anys, d’Astúries. Vol ser telefonista.
Luisito Santamaría, 14 anys, de Begoña. El seu pare, linotipista, ha
estat empresonat; la mare viu a França. Vol ser enginyer. El seu germà,
Ramón, també és a la colònia.
Esther Sellarés, 9 anys, de Barcelona. Sense rastre dels seus pares.

Juan de Sola, 13 anys, de Madrid. El pare va desaparèixer en els primers

dies de la guerra; la mare viu en un camp de refugiats francès.
Vol ser metge.
América de Sola Marcos, 13 anys, de Madrid. Molt viva. Vol ser infermera.
Tenia dos germans i dues germanes a la colònia.
Miren Sorne Urrutia, 11 anys, d’Erandio.
Emilio Suárez, 10 anys, d’Astúries.
Margarita Suárez, 9 anys, d’Astúries. El pare va morir en un bombardeig
a Astúries; la mare continua a la seva terra tot i que no en
sabem res des del setembre del 1937. Desitja ser adoptada per un
padrí nord-americà.
Maruja Talavera, 12 anys, d’Andalusia. El seu pare va morir els primers
dies de la guerra, la mare està desapareguda.
Antonio Teresa, 13 anys, de Bilbao. El seu pare era comandant de
l’exèrcit republicà espanyol. No sabem on és la mare. Té moltes ganes
d’estudiar.
Manuel Torno, 8 anys, d’Astúries. El seu pare és mariner; no en sap
res d’ençà que el noi va ser evacuat. Vol ser mariner.
José Luis Tovar, 11 anys, de Pasajes. No sabem on són els seus pares.
Vol ser fuster.
Ramón Uriarte, 12 anys, de Bilbao. La mare des de Bilbao escriu que
està bé; el pare està empresonat. Vol ser aviador.
Ulpiano Valdés Martínez, 14 anys, de Gijón. Vol ser mecànic
d’automòbils.
María Vega, 14 anys, d’Astúries. El pare és al front. Vol ser escenògraf.
José Velasco, 12 anys, d’Astúries. El pare va morir a la guerra; la
mare no se sap on és. Vol ser mecànic.
Dolores Vergés, 8 anys, de Barcelona. El pare és al front. Li agradaria
ser modista.
Maria Vergés, 5 anys, de Barcelona. El pare és al front. La mare ha
enviat la criatura a la colònia perquè sota els bombardejos no pot
aconseguir menjar per a ella.
Carmen Vidal, 8 anys, de Madrid. El pare és mort i sense notícies de
la mare. Vol ser modista.
Margarita Vidal, 12 anys, de Barcelona, tot i que sempre han viscut
a Madrid. El pare va morir al front; la mare treballa de modista a
Madrid. Diu que vol ser modista com la mare, però no vol fer roba
per als soldats.
Diego Vila, 10 anys, de Madrid. El seu pare treballa a la companyia
de tramvies de Madrid. Vol treballar en una fàbrica d’armes fins que
s’acabi la guerra i aleshores dedicar-se a tocar el violí.
Gustavo Villaverde, 12 anys, d’Astúries. El pare ha mort al front; la
mare vivia refugiada prop de Barcelona. Vol ser mariner.
Justita Vivar, 7 anys, de Madrid. Va ser evacuada de Barcelona a
França en terribles condicions. És molt solitària. Li fan molta por els
avions, ja que està traumatitzada pels bombardejos. Vol ser modista.
Mario Zornoza, 13 anys, d’Alsasua (Navarra). El seu pare va ser afusellat
pels feixistes; la mare viu a França. Vol ser mecànic. És un dels
nois més sensibles i responsables de la colònia.
José María Zuriguila, 11 anys, de Madrid. El pare és mort, la mare
treballava a les indústries de guerra a Madrid. Va viure durant uns
mesos amb una família en una petita vila propera a Barcelona,
però davant la manca de queviures, va ingressar a la colònia. Vol
ser aviador, una petició comuna de tots els nens evacuats de
Madrid.

dimecres, 5 de desembre de 2012

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA: CURS D'ESCRIPTURA DE NOVEL·LA NEGRA

Els passats dies 22,23 i 24 de novembre vaig fer un curs d'escriptura creativa a la Llibreria Lluna de Palma. En un total de tres sessions de tres hores es tractava de fer que vuit persones treiessin el millor de si mateixes i aprofundissin en aquest gènere, el més llegit arreu del món. L'experiència va ser prou engrescadora i el que és més fascinant és comprovar que cadascú s'apropa al gènere des de diferents postures i sensibilitats. Gràcies als responsables de la llibreria per fer-ho tan fàcil per poder estendre la meva passió per aquest gènere literari entre més persones cada vegada.

Ah, i si en algún moment voleu organitzar un curs semblant, o voleu que en parlem, no dubteu en contactar-me.

Us deixo amb una foto de na Maria Barceló una de les ànimes de Lluna.

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA, XERRADA A L'INSTITUT GUILLEM SAGRERA

Aprofitant l'estada a Palma a finals de novembre vaig tenir l'oportunitat, l'honor i el plaer de poder parlar amb els alumnes de l'institut Guillem Sagrera sobre "La mar no sempre tapa", la meva darrera novel·la negra (editorial Moll). Convidat pel professor Pere Janer, vaig entrar a la biblioteca del centre, presidida per un exemplar del Diccionari Alcover Moll i allà em vaig enfrontar a una sessió molt especial amb els adolescents que ja s'havien llegit el llibre i que fins i tot s'havien examinat de l'obra.
Així que per compensar em vaig examinar jo amb ells sobre la creació literària, la novel·la negra, Mallorca, la literatura i el procés d'escriptura. Preguntes molt intel·ligents que denotaven una lectura atenta i interessada del text i al final sessió de signatura de llibres, rialles i comentaris en un matí molt engrescador.

Gràcies Pere per l'excel·lent tasca feta!

dilluns, 19 de novembre de 2012

TARRADELLAS, DOCUMENT HISTÒRIC


L'editor Josep Poca treu a la llum, 'Carta en defensa pròpia', un document inèdit de Tarradellas
En aquesta missiva, el president carrega contra els militants d'ERC Joan Sauret, Antoni Xirau, Miquel Guinart i Joaquim Dardalló
ARA / ACN Barcelona | Actualitzada el 18/11/2012 12:11Josep Tarradellas

Josep Tarradellas
L'editor Josep Poca (L'Espluga Calba, 1940) ha publicat 'Carta en defensa pròpia. Contra Sauret, Xirau, Guinart i Dardalló' (Pagès Editors), una carta inèdita que Josep Tarradellas va escriure des de Saint-Martin-le-Beau als tres membres del Consell Executiu d'Esquerra Republicana de Catalunya. En el text, el president denuncia l'actitud de quatre destacats militants del partit (Joan Sauret, Antoni Xirau, Miquel Guinart i Joaquim Dardalló) després que ell es negués a muntar estructures d'estat catalanes a l'exili. L'editor ha assegurat que no pretenia fer "cap judici", sinó que simplement li va semblar que "valia la pena donar vot i veu" a una figura que sempre ha estat "molt discutida". L'escriptor i editor Josep Poca va col·laborar amb Josep Benet durant els últims anys de la seva vida que, precisament, va treballar molt la figura de Josep Tarradellas i s'hi va mostrar bastant crític. Va ser entre el seu material, doncs, que Poca hi va trobar la còpia d'un document mecanografiat i signat pel president a l'exili provinent de l'Arxiu de Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet.

A causa del mal estat d'aquella còpia (de més de 40 pàgines) i del fet que el redactat era "deficient", al principi l'editor va tenir una "certa mandra" a treballar el text, però quan es va posar a transcriure'l es va adonar que tenia entre mans un document "molt important".

Es tracta, doncs, d'una carta escrita per Josep Tarradellas des de Saint-Martin-le-Beau destinada als tres membres del Consell Executiu d'Esquerra Republicana de Catalunya, residents llavors a França (Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló), en la qual el president denuncia l'actitud de quatre destacats militants del partit: Joan Sauret, Antoni Xirau, Miquel Guinart i Joaquim Dardalló.

En aquesta missiva, Tarradellas desmenteix acusacions, distorsions de la realitat i injustificades actuacions d'aquests quatre "vells amics", com els anomena, als quals titlla de "culpables" de la subordinació del partit i del deteriorament de la imatge de la Generalitat.

Tot i que l'autor assegura que "escriu amb serenitat", Poca no ho creu així: "L'exili va ser dur per tots plegats i el tema es va complicar quan el van nomenar president de la Generalitat a Mèxic. Tot i que va ser acceptat, sempre va trobar opositors que van discutir la legalitat del nomenament i altres que li van anar al darrere perquè creés un govern a l'exili. S'hi va negar rotundament", ha explicat Poca.

El 'contrasentit' de les estructures d'estat
Tarradellas pensava que crear unes estructures d'estat a l'exili "era un contrasentit", en paraules de l'editor, i per això s'hi va negar. Altres militants del partit van interpretar el gest com un "cop d'autoritarisme, un sentit d'egoisme" quan ell "en realitat, com descriu a la carta, l'únic que va pretendre és que amb el seu nomenament hi hagués una continuïtat del govern republicà, que la Generalitat tingués un reconeixement a fora", ha explicat Poca. Una de les persones que més va batallar en aquest sentit va ser Joan Sauret, una de les persones contra qui més carrega Tarradellas en aquest text.

Així, el president ofereix una "mostra de les actuacions dels seus opositors i evidencia la disparitat dels seus criteris, la feblesa de les seves conviccions, la manca de fidelitat a la ideologia del partit, ERC, del qual n'eren militants destacats". A més, Tarradellas "desvela les veritables i inconfessables intencions de seus oponents, donant a conèixer intimitats, converses particulars, comportaments poc edificants", segons el text de contraportada del llibre.

Josep Poca, que ha titulat la carta 'En defensa pròpia', ha explicat que quan Tarradellas "se sent acorralat, vol deixar constància de com han anat les coses" davant els membres del Consell Executiu del partit i per això escriu la carta.

L'editor ha assegurat que no pretenia fer "cap judici", sinó que simplement li va semblar que "valia la pena donar vot i veu" a una figura que sempre ha estat "molt discutida". "Simplement exposo el que he trobat, cadascú ha de ser prou madur per madurar-ho". Poca ha advertit que personalment dubta que tot el que dius Tarradellas sigui fals, "pot ser exagerat o una visió subjectiva, però no una falsedat", ha conclòs.

UN INÈDIT DE SALES...


Trobat un inèdit escrit a quatre mans per Joan Sales i Xavier Benguerel

La novel·la es conserva a l'Arxiu de la censura d'Alcalá de Henares
Els filòlegs de la UdG, Xavier Pla i Marta Pasqual, han trobat a l'Arxiu de la censura d'Alcalá de Henares el manuscrit (possiblement l'única còpia que se'n conserva) d'una novel·la que Joan Sales i Xavier Benguerel van escriure a quatre mans l'any 1959, coincidint amb la fundació de Club Editor, i que van titular 'El patriarca'. La van presentar al Premi Sant Jordi el 1960 amb pseudònim i no va guanyar. Temps després, Sales va provar de publicar-la, però la censura li va denegar el permís (dictamen de la censura inclòs). Xavier Pla i Marta Pasqual expliquen a Vilaweb la troballa i les peripècies d'aquesta obra inèdita, que encara no té data de publicació.

'En l’epistolari inèdit entre Joan Sales i Xavier Benguerel, hi ha algunes referències a una novel·la escrita a quatre mans pels dos corresponsals, titulada "El patriarca". Sales i Benguerel, que en aquells moments dirigien Club Editor, van escriure aquesta novel·la i van presentar-la, sota el pseudònim V. Ll. Genés Baixeres, al premi Sant Jordi de l’any 1960. Però el premi d’aquell any el va guanyar Enric Massó amb "Viure no és fàcil". El jurat no solament no va saber reconèixer la qualitat literària de 'El patriarca', sinó que tampoc no es va adonar que s’hi havia presentat "La plaça del Diamant"...'

'Després de la decepció per la decisió del jurat, els dos autors no van tornar a parlar de la novel·la durant un quant temps. Però Sales no estava disposat a deixar una feina a mig fer. Per això, aviat torna a fer referència a la novel·la quan envia cartes a Benguerel, que és a Xile dirigint els Laboratorios Benguerel. La insistència és tanta que Sales intenta convèncer el seu soci com sigui: li proposa de refer la novel·la i que se n’ocupi només un dels dos autors amb la finalitat d’aconseguir que les dues parts de què constava fossin més homogènies, de canviar-ne el títol i de publicar-la al Club. Però, si fem cas de l’epistolari, Benguerel se’n va desentendre totalment. Sales era un home combatiu i, com era d’esperar, va seguir el camí ell tot sol i va portar la novel·la a censura per obtenir l’autorització de publicar-la.'

'El setembre de 2010 vam localitzar a l’Archivo General de l’Administración d’Alcalá de Henares el mecanoscrit de la novel·la, que té 211 pàgines, sota el pseudònim V. Ll. Genés Baixeres. El lector-censor va denegar-ne la publicació. A partir d’aquell moment, Sales abandona el projecte. El fet curiós és que cinquanta-dos anys després l’únic exemplar que es conserva de 'El patriarca' és l’exemplar d’Alcalá de Henares.'

Argument i qualitat literària de l'inèdit

Segons Xavier Pla, l'obra és escrita a quatre mans, però tot sembla indicar que Joan Sales hi va fer més feina. La novel·la se situa als barris baixos de Barcelona abans i després de la guerra del 1936-1939, amb assassinats anarquistes i aventures rocambolesques centrades sobretot en els dos personatges protagonistes. Pla assegura que és una bona novel·la, i que té un interès literari més enllà de la troballa i de recuperar-la cinquanta anys després.

Més material inèdit de Joan Sales

L'editora de Club Editor, Maria Bohigas, i néta de l'escriptor i fundador de l'editoral, ha explicat a VilaWeb que aquest inèdit de Sales i Benguerel, 'El Patriarca', no es publicaria de moment. El fet és que Bohigas ha fet un treball a consciència per a posar a disposició dels lectors l'obra de Sales, per a reordenar-la i anar publicant el material inèdit del seu avi, trobat a l'arxiu personal. Al juny explicava a VilaWeb el calendari de publicacions, coincidint amb la reedició de 'Incerta glòria'. Entre més coses, hi ha la biografia escrita per Montserrat Casals i la novel·la inèdita trobada a l'arxiu Sales 'Uns guants de pell de Rússia'. Aquests dos volums apareixeran l'any que ve i l'altre (s'han retardat per problemes de salut de la biògrafa), juntament amb la correspondència inèdita 'Cartes a la filla'. 'Sales no és un autor d'una sola novel·la, i sobretot no és un autor d'una sola cara', deia l'editora i néta.

I també: 'Un autor és la seva obra. Per això és imprescindible que sigui disponible. I també s'ha de fer conèixer allò que no es coneix o es coneix menys de l'autor, i cal acompanyar aquest material perquè arribi bé al lector.' De fet, l'estratègia editorial ve de lluny i és força anterior al centenari: al 2005 Club editor va reeditar 'Incerta glòria' alhora que publicava les 'Cartes a Màrius Torres'. El 2006 publicava l'epistolari Rodoreda - Sales, a cura de Montserrat Casals. El 2009 recuperava l'adaptació que va fer Sales del 'Tirant lo Blanc' per a la mainada. I per això Club editor ha arribat a l'Any Sales sense cap llibre descatalogat.

Maria Bohigas va avançar de la novel·la inèdita 'Uns guants de pell de Rússia': 'És una versió acabada, però Sales no la va donar per tancada perquè en el moment que es va morir, l'any 1983, la repensava. Amb aquest volum s'ha d'anar en compte, cal donar un marc per a situar el lector. I en aquest sentit s'han de definir encara els criteris d'edició.' Bohigas considera que aquesta novel·la ofereix una nova cara de Sales: 'Ens proposa un cert univers d'infància d'un cert món rural, alhora que situa el protagonista, un expatriat no pas exiliat, en el present a la República Dominicana. És la història d'un home, sol, que d'alguna manera és un cínic. Però hi ha moltes més coses. En Sales havia explicat a en Carles Pujol, que va traduir "Incerta glòria" al castellà, que ell no intentava fer una novel·la ni rosa ni negra, sinó blanca, com Dickens. I quan Pujol li demanava de què anava, ell li deia: "És una història d'incest". Novel·la blanca? Incest? Volia dir que era capaç de novel·lar les contradiccions.'

SALES, JOAN SALES


Autor/s: Montserrat Serra

El perquè de la vigència de Joan Sales avui

Avui fa just cent anys del naixement de Joan Sales, escriptor, editor i activista cultural · Hem cercat veus diverses sobre la vigència de la seva obra

 

Què fa vigent l'obra de Joan Sales avui? L'autor de 'Incerta glòria', responsable de Club Editor, no era part de l'imaginari de les generacions més joves fa deu anys. No és fins devers el 2007 que comença la recuperació d'un autor que ja és un referent ineludible. En parlem amb experts i personatges que s'hi han acostat.

També us oferim una relació d'actes i publicacions preparats en ocasió del centenari.

En parlen experts i personatges que s'han acostat a la seva obra de maneres diverses: Xavier Pla, crític literari; Quim Torra, editor; Roser Vernet, responsable de Quim Soler, la literatura i el vi al Priorat; Maria Bohigas, responsable de Club Editor i néta de Joan Sales; Marta Pasqual, autora del llibre 'Joan Sales, la ploma contra el silenci' (Acontravent); els membres d'Òmnium Cultural Gironès, que han organitzat el cicle 'Joan Sales. Homenatge nacional centenari (1912-2012)'; i Arnau Pons, assagista i poeta.

MARTA PASQUAL
Em penso que Joan Sales és vigent, si més no, per dos motius.
En primer lloc, des d'un punt de vista estrictament literari crec que s'explica pels temes tractats a 'Incerta glòria'. Més enllà de ser una novel·la sobre la guerra civil, 'Incerta glòria' és un relat en en què s'aborden qüestions tan atemporals com la vida, la mort i l'amor, Eros i Thànatos. L'autor reflexiona, amb un llenguatge amarat de poesia, sobre la condició humana. Es tracta de reflexions que ja trobàvem en els autors clàssics però que, pel caràcter universal que tenen, són capaces de resistir el pas del temps.
En segon lloc, potser hi ha una qüestió que té més a veure amb la idiosincràsia de Sales, amb la seva enorme capacitat de reinventar-se: de professor de català, a soldat; de soldat a linotipista; de linotipista a editor i, entremig, adaptador de literatura infantil, traductor, poeta, novel·lista i gran escriptor d'epístoles que, a poc a poc, van sortint a la llum. Sales va viure en un temps difícil, en què fer d'editor de literatura en llengua catalana exigia tenacitat, convicció i, si més no, un caràcter combatiu i entusiasta. Calia tenir capacitat per a saber aprofitar les poques escletxes de llum que hi havia. Aquestes característiques, segurament, avui tornen a fer-se més necessàries que mai i, en aquest sentit, converteixen Sales en una mena de model o referent que ens pot ajudar a afrontar certes dificultats de la societat actual.

MARIA BOHIGAS
Potser giraria la pregunta al revés: Sales és vigent perquè hi ha un públic cada vegada més gran i més divers que s'hi interessa, que s'apassiona per la seva obra tan bon punt l'ha descoberta. Això vol dir que alguna cosa en aquesta obra és molt activa, alimentosa. Quina? Suposo que n'hi ha moltes, qui sap si contradictòries i tot. Potser n'hi ha una que sorprèn per damunt de totes, i és la sinceritat: que Sales no té por de dir les coses tal com les ha viscudes i tal com les pensa.

QUIM TORRA
Perquè al final la força de les paraules s'acaba imposant sobre qualsevol prejudici. I la força de Sales és tan brutal (com a escriptor, com a editor, com a activista cultural) que ha acabat per trinxar els seus il·lusos enterradors.

ÒMNIUM GIRONÈS
El testimoni de Joan Sales és avui plenament vigent i ho continuarà essent en el futur. Figura ascètica i essencial, és una encarnació del geni del país que té el valor d’haver estat construïda contra corrent dels tòpics catalans, alguns certament grollers, que han surat durant el segle XX. El literat que defensa que el català ha de ser una llengua comprensible i no un arcaisme de minories, l’editor amb criteri positiu i segur, el militarista que diu que la defensa de la terra és un deure de tot home lliure, el soldat que va voluntari al front a batre’s i guanya pel seu coratge els galons de comandant d’infanteria, el resistent que sap aprofitar totes les escletxes que s'escapen al franquisme per continuar el combat i que no es resigna a fer una oposició declarativa i testimonial. Per Sales, la manera de no perdre no és, certament, no lluitant, sinó posant la intel·ligència al servei de gent. I guanyant, naturalment. Com que no encaixa ni en les trinxeres del cosmopolitisme barceloní de fireta, on acampa la cultura produïda en castellà, ni en els cànons de correcció del catalanisme hegemònic benpensant, Sales ha estat activament combatut durant dècades. En aquest temps en què declinen les veritats de l’universalisme exquisit i de l’autonomisme de perfil baix, Sales és un model de català fet i dret que ens interpel·la des d’unes veritats incòmodes i perennes.
(Comissió de l’Homenatge nacional Centenari Joan Sales (1912-2012) #sempreSales)

XAVIER PLA
Després de la segona traducció (completa) al francès, publicada per edicions Tinta Blava i amb traducció de Bernard Lesfargues i Maria Bohigas (néta de Joan Sales), el director de la prestigiosa revista francesa de cultura Esprit, el filòsof Olivier Mongin, afirmava que 's’ha de llegir Joan Sales al costat de Primo Levi i d’Alexander  Soljenitzin, de Jan Patocka i de Leonardo Sciascia'. A més de declarar la novel·la de Sales com una obra imprescindible per a entendre la guerra d’Espanya, Mongin considerava 'Incerta glòria' com un dels llibres 'majors' de la literatura europea contemporània, una novel·la que aborda els grans crims del segle XX i sap traduir el malestar que van provocar en els esperits dels europeus. El millor que es pot desitjar a l’obra de Joan Sales, d’aquest Llàtzer que no calla, atret pel mal i el misteri, obsedit per Maria Magdalena, és que, com sempre, el continuïn acompanyant els seus lectors. I, si pot ser, que aquest lectors siguin d'aquest mateix nivell intel·lectual. Sense caure en maniqueismes, amb greu i profunda solemnitat, dotades d'una suprema lucidesa, les pàgines de 'Incerta glòria', una novel·la no apta per a sectaris, són un humaníssim monòleg espiritual que la converteixen en una veritable lliçó de tolerància vital i literària.

ROSER VERNET
La vigència de Joan Sales, amb l'excusa del centenari, se’ns revela significativa en tres àmbits que en la seua figura coincideixen. El ciutadà, l’escriptor i l’editor. I coincideixen de manera indestriable perquè l’obra literària de Sales, tant la narrativa, com la poètica com l’epistolar, és sempre condicionada per una realitat social i política que l'amara fins al moll de l'os. I en tota la seua obra la vivència i la reflexió i, especialment la presa de posicions clares i no exemptes de polèmica volguda, hi són presents. I això, en el moment actual, més que vigent esdevé exemplar --al marge de les coincidències o divergències ideològiques-- perquè posa en evidència els emmascaraments de tota mena que els llenguatges (i les actituds) políticament correctes imposen en tots els àmbits.
Però aquesta constant no esborra ni minimitza uns altres elements que, especialment en l’àmbit literari, són més que vigents. La llengua literària de Sales, en el seu moment i ara també, explora camins agosarats, especialment lèxics, més enllà del llenguatge i dels registres estàndards. Camins que, al cap i a la fi, són coherents i formalment paral·lels als plantejaments del ciutadà.
I, com no podria ser d'una altra manera, l'editor actua i s'implica amb el mateix rigor, compromís i apassionament en cadascun dels nivells d’una tasca entesa com un tot. I també al marge de tendències que avui dibuixen un determinat panorama editorial majoritari.
Sense eludir el risc d'equivocar-se i malgrat intransigències declarades, Sales és un personatge necessari per incòmode en un país encara massa acomodatici.

ARNAU PONS

A part la vigència de tota la seva obra, en la qual no hi ha res prescindible, Sales té pertinència avui pel seu caràcter altruista, per l’actitud crítica de la seva mirada i per la seva autonomia. No tant per segons quins judicis envers alguns contemporanis seus, ni tampoc per certes idees d’ordre humà i polític. Era donat a fer grans relliscades. Però es mantindrà com un exemple d’escriptor compromès i d’editor intel·ligent i infatigable. Amb les seves cartes, ens ofereix a més un camp de reflexió inesgotable sobre la llengua, sobre les condicions de producció de les obres i sobre l’eficiència política. La seva exterioritat el duia a il·luminar la realitat catalana des d’un cantó inesperat i en aquest sentit sempre ens serà molt útil. Ningú com ell ha posat de manifest la violència implícita que hi ha en el poder cultural hegemònic.

diumenge, 18 de novembre de 2012

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA, REPORTATGE AL BALEARS


El reportatge sobre el llibre d'Eloi Vila que ha sortit avui al Diari de Balears.

Teófilo Trujillano, les cartes “mallorquines” des del front

El nou llibre d’Eloi Vila les recull amb 20 testimonis més de la Guerra Civil Espanyola

S.BENNASAR. La Guerra Civil Espanyola és una presència quasi constant a les llibreries. Hi ha aproximacions des del caire literari i moltes des de la història. Però possiblement una de les més humanes sigui el recull de testimonis directes. Això és el que ha fet l’escriptor Eloi Vila amb Cartes des del front, un aplec de lletres enviades des del front de guerra que ha publicat Ara Llibres a la seva sèrie H. Entre aquestes històries n’hi ha amb empremta mallorquina.
Tomeu Carrió, que està a punt de fer 58 anys, va veure la crida que feia l’escriptor per recollir aquests testimonis i va decidir enviar informació sobre les cartes del seu padrí, Teófilo Trujillano. “Mai no me vaig pensar que la seva història sortiria publicada, perquè pensava que en serien moltes, però al final n’Eloi ha decidit incloure-la”.
Així doncs, el llibre té un regust mallorquí, i és un regust agredolç. “El meu padrí va desaparèixer a la guerra amb 36 anys, va partir el 19 de desembre de 1938 i li va tocar viure la retirada. Ell vivia a Barcelona, al carrer de la Blanqueria i estava casat amb la meva padrina, catalana però filla de mallorquins de Sóller. Tenia dos fills, ma mare, que va néixer el 1929 i un tiet que va néixer el 1931. Ell era ferroviari del Clot i havia nascut a Ávila, o sigui que si la família hagués quedat allà hauria fet la guerra amb els de l’altre bàndol”. Així és com en Tomeu presenta el seu padrí.
Trujillano va enviar quatre o cinc cartes el gener del 1939 des d’un hospital de Girona, però la seva esposa només en va rebre dues i aquí es perden totes les pistes. La seva dona va guardar les cartes tota la vida des de que el 1939 va tornar a Mallorca i va viure primer a la Soledat i després a Sant Jordi. Va ser una vida duríssima i en el llibre de Vila es pot veure reproduïda una pàgina amb els objectes que Margarida Castañé va haver d’anar venent per sobreviure i complementar els minsos ingressos rentant la roba dels jornalers. Entre les coses de les quals es va haver de desfer hi havia l’aliança de casament i roba de Trujillano, “però ella sempre va guardar les cartes i moltes de vegades me les mostrava, ella sempre somiava que el seu marit tornaria qualque dia, i jo li vaig demanar que fossin la meva herència”.
En Tomeu Carrió ha fet passes per intentar trobar la memòria d’una família marcada per l’absència del marit o del pare. Va anar a l’arxiu de Salamanca i a Sant Cugat i no hi va trobar res, així que continua la incertesa sobre el padrí Trujillano. “Qui sap on pot ser, en plena fugida, per ventura és a una fossa comuna, o per ventura no està enterrat, o qui sap si va aconseguir arribar a França i va anar a Argelers. S’hauria de fer qualque cosa amb les fosses comunes i les proves d’ADN per treure a moltes famílies de la incertesa, això és el que jo voldria”.
Ara la memòria de Teófilo Trujillano ha quedat fixada a les pàgines de Cartes des del front i segons Carrió “és una manera de dir que es padrí i el record de la família estan a qualque banda, és una manera de fer que en Teófilo Trujillano no estigui tan perdut”.

ES POT ESBORRAR LA HISTÒRIA?


¿Se puede borrar la historia?
De los egipcios y los romanos a los nazis o los armenios. De cómo a episodios turbios de la historia -como los siete Tours de Armstrong- se les aplicó el Photoshop | De Gaulle dijo que el periodo nazi fue un "no-acontecimiento sin consecuencias" | Algunos países balcánicos y del Este eluden su etapa turca y ensalzan el medievo
Cultura | 18/11/2012 - 00:00h

Ignacio Orovio

El Tour de Francia no tuvo vencedor entre 1999 y el 2005. La Unión Ciclista Internacional (UCI) ha decidido que Lance Armstrong no existió. En lo alto de las clasificaciones de todos esos años quedará un vacío y, por debajo, una ristra de agraviados, segundos por ausencia y sin premio ni gloria: Zülle (tres veces), Ullrich, Beloki, Kloden y Basso. ¿Por qué hay que borrar la historia, como hace la UCI con el ciclista norteamericano? ¿Hay que eliminar a los villanos? ¿Borrarlos? ¿Son pedagógicos los episodios truculentos de la historia, o por eso mismo mejor correr sobre ellos un tupido Photoshop? Como el que Stalin aplicó sobre la famosa foto junto a Trotski, que "desapareció" de su lado. En un necesariamente rápido buceo aparecen pronto decenas de ejemplos de gobiernos, reyes, papas o sátrapas, de cómo el poder ocultó, manipuló, recortó o eliminó las incomodidades del relato. "En el caso de Lance Armstrong quedará un agujero, para que quede constancia de lo que hizo. El agujero es también una forma de querer recordar", sopesa Alberto Pellegrini, profesor asociado de historia contemporánea de la Universitat de Barcelona (UB). "No es bueno esconder nada. Los errores son precisamente elementos para aprender", apunta Daniel Cassany, profesor de Análisis del Discurso en la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que acaba de publicar En_línea. Leer y escribir en la red (Anagrama). "Lo que quizás deba regularse es la facilidad de acceso a determinados datos", añade Cassany.

Jornada histórica. El catedrático de historia contemporánea de la UPF Enric Ucelay da Cal comienza matizando que "es una tendencia de los medios, en especial los no escritos, tomar como 'datos históricos' las estadísticas deportivas. '¡Es una jornada histórica!', suelen decir de una competición considerada memorable. En general, los historiadores tenidos por serios ignoran los 'datos históricos' deportivos por su trivialidad. ¿Quién recuerda a los ganadores de las fiestas helénicas de Olimpia, hace dos mil años?". Más allá del valor que se concede a los términos, los historiadores consultados coinciden en que la búsqueda de la verdad, en abstracto, es su combustible. "Lo cual no significa -matiza Pellegrini- que la historia vaya sufriendo alteraciones". Este experto coincide casi palabra por palabra con su colega de la Universitat Autónoma de Barcelona José Enrique Ruiz-Domènec cuando defiende que en un caso como el de Armstrong es positivo que se exhiba el error que todos los indicios apuntan que cometió. "Es bueno que se sepa que al tramposo lo pillaron", dice Ruiz.

Catarsis u olvido. "La idea de que hubo trampa es catártica", celebra Ruiz. "En el caso de Armstrong sería pedagógico mostrar y recordar lo que hizo y que detrás de la mancha negra, quien tenga curiosidad descubra lo sucedido. No consiste en tratar de que no miremos, al contrario, se trata de mostrarlo crudamente", desea Pellegrini. No siempre se impone el olvido. En ocasiones es deliberado. Regiones del este de Europa como Moldavia, el sur de Hungría, Bulgaria y los pueblos balcánicos obviaron deliberadamente el periodo en que estuvieron dominados por el imperio otomano, que en total y de forma asimétrica abarcó del siglo XVI al XX; de ahí el peso que la historia de la Edad Media tiene en estos lugares, donde han buscado sus raíces, obviando o minimizando el periodo intermedio. Ruiz contrapone a esta actitud la de Catalunya, donde los momentos de derrota (en especial, 1714) están radicalmente presentes. Y ahora más que nunca. "Somos en función de todo nuestro pasado", dice el historiador granadino enfatizando lo de "todo". En España, sólo muy recientemente se ha comenzado a desvelar en toda su crudeza la represión que hubo durante y tras la Guerra Civil. "El tiempo -argumenta Pellegrini- juega en muchas ocasiones a favor de rescatar la historia mutilada, y hay cosas que deja de tener sentido que se oculten, como muchos episodios de la guerra fría, aunque juega en contra la pérdida de documentación y testimonios". "Uno de los axiomas esenciales en el trabajo del historiador -abunda Francisco Gracia, profesor de Prehistoria en la UB- es que no existen las verdades absolutas. La historia de un periodo puede y debe ser constantemente revisada mediante la aportación de nueva información y la reevaluación de la ya conocida. La investigación en historia es un progreso continuo que sólo admite paradas como estadios para reevaluar el conocimiento".
El paradigma nazi. La convulsionada Alemania de los 50 y 60 vivió intensísimos debates entre el olvido o la exhibición ejemplarizante del nazismo. Se impuso la segunda postura. Este episodio histórico congrega todos los puntos cardinales: hay quien lo niega, hay quien aún persigue a los que fueron mandos y lograron escapar, hay quien trató de olvidar; ha generado legislación, adjetivos de uso cotidiano, el miedo a que resurja de algún modo persiste... El periodista de The New York Times Magazine David Rieff, conmocionado por su experiencia en la guerra de Bosnia, escribió un contundente libro, Contra la memoria (publicado en España por Debate en mayo) en el que recuerda que el régimen de Vichy fue considerado por el general Charles de Gaulle como un "no-acontecimiento sin consecuencias". En contraposición, en 1981 se emitió por TV la película de Marcel Ophüls Le Chagrin et la pitié, que impactó profundamente a la juventud francesa, que aún estudiaba que la Resistencia había sido la corriente principal en Francia durante los nazis. "El historiador procura, o debe procurar, que la perspectiva desde la que lee el ayer no traicione ni opaque la lógica propia del pasado y el sentido que los protagonistas quisieron dar a los  acontecimientos”, establece el catedrático de historia moderna de la UB Fernando Sánchez Marcos, que acaba de publicar Las huellas del futuro (editado por la universidad). Rieff explica que el historiador Pierre Vidal-Naquet habla de las “guerras de la memoria” de su país y de los historiadores revisionistas, que negaron el holocausto, en la línea argumental del propio Hitler: el 22 de agosto de 1939, el líder nazi afirmó con desdén que los alemanes “podían y en efecto exterminarían a los polacos ‘sin piedad y compasión’ y que además no tendría importancia, pues, ‘¿quien al fin y al cabo, habla hoy del aniquilamiento de los armenios?’”.
El primer holocausto. El de los armenios es otro episodio emblemático en la goma de la historia. Sucedió entre 1915 y 1917 y lo que para Turquía fue fruto de una guerra civil en Anatolia, en la que ahora llega a reconocer un máximo de entre 200.000 y 600.000 muertos (algún historiador turco habla de 10.000), para Armenia fue un precedente del holocausto, con tres millones de masacrados. Es un capítulo, en cualquier caso, silenciado durante décadas. Lo mismo ha sucedido con un episodio que narra Pellegrini como fue el del Escuadrón 731 del ejército japonés, que se dedicó a los ensayos médicos y “se sigue ocultando, básicamente por honor y porque muchos de ellos fueron posteriormente a trabajar a EE.UU. Nunca fueron juzgados y cualquier investigación quedó siempre vetada”. “Ocultar la historia forma parte de la historia misma. Es como cuando la TV se veía con nebulosa”, dice el investigador italiano. A veces, el cambio de régimen ha implicado la eliminación de todo vestigio, como cuando tras la caída de la colonia holandesa de Indonesia fueron retirados unos 300 retratos de los viejos gobernadores que había en el palacio presidencial, instante que guardó para la posteridad Henri Cartier-Bresson.
¿Hacia atrás hasta dónde? En 1990, Francia aprobó la ley Gayssot, que penaliza la negación pública del genocidio armenio, como se penaliza en tantos países la apología del nazismo. Dos años después, y en su misma estela, el Parlamento Europeo amplió el catálogo de negacionismos prohibidos: genocidios, guerras racistas, crímenes contra la humanidad o la trivialización de estos... Esta corriente ultra reactiva tuvo a su vez sus reacciones. El historiador Pierre Nora lamentó que la ley Gayssot se refiriera a crímenes con los que Francia “nada tuvo que ver”. La siguiente cuestión era obvia: ¿qué hacer entonces con episodios del pasado francés más alejado? Los albigenses, los cátaros, las cruzadas... ¿Hay que revisar todo el pasado?
‘Damnatio memoriae’. Porque la práctica de borrar a los Lance Armstrong es casi tan vieja como el poder. Tenemos noticia de cómo el faraón Tutmosis III decidió borrar las lápidas en las que se narraban los logros de su antecesora –y tía–, la reina Hatshepsut (que gobernó de 1490-1468 a.C.). En la época romana, el proceso de borrado tuvo nombre: damnatio memoriae o “condena de la memoria”. Consistió en cincelar de relieves y monumentos las conmemoraciones de aquellos dirigentes cuya gestión era repudiada por el Senado; en algunos casos hasta se prohibía citarlos. Alrededor de dos docenas de césares fueron liquidados así. No sólo césares: en la historia de la iglesia no consta la llamada Papisa Juana, una mujer que se cree que en el siglo IX llegó a la cima de la Iglesia, pero fue eliminada de los anales. Otro de los afectados por la damnatio fue Nerón, que sirve a Ruiz como ejemplo de lo que puede deparar todavía el ciclista destourizado. “Un personaje cruel como Nerón interesa mucho más que un emperador sensato y por eso estoy convencido de que Armstrong, de alguna manera, volverá: escribirá su biografía, con todas sus vicisitudes, y todo el mundo querrá saber por qué se dopó”. Porque la historia, como el periodismo, se nutre en gran parte de los hechos excepcionales, que son los malos: “Hice un programa de televisión –ríe Ruiz Domènec– sobre la peste negra y tuvo un éxito tremendo, mucho más que otro muy plácido sobre el camino de Santiago”.