dilluns, 19 de novembre de 2012

TARRADELLAS, DOCUMENT HISTÒRIC


L'editor Josep Poca treu a la llum, 'Carta en defensa pròpia', un document inèdit de Tarradellas
En aquesta missiva, el president carrega contra els militants d'ERC Joan Sauret, Antoni Xirau, Miquel Guinart i Joaquim Dardalló
ARA / ACN Barcelona | Actualitzada el 18/11/2012 12:11Josep Tarradellas

Josep Tarradellas
L'editor Josep Poca (L'Espluga Calba, 1940) ha publicat 'Carta en defensa pròpia. Contra Sauret, Xirau, Guinart i Dardalló' (Pagès Editors), una carta inèdita que Josep Tarradellas va escriure des de Saint-Martin-le-Beau als tres membres del Consell Executiu d'Esquerra Republicana de Catalunya. En el text, el president denuncia l'actitud de quatre destacats militants del partit (Joan Sauret, Antoni Xirau, Miquel Guinart i Joaquim Dardalló) després que ell es negués a muntar estructures d'estat catalanes a l'exili. L'editor ha assegurat que no pretenia fer "cap judici", sinó que simplement li va semblar que "valia la pena donar vot i veu" a una figura que sempre ha estat "molt discutida". L'escriptor i editor Josep Poca va col·laborar amb Josep Benet durant els últims anys de la seva vida que, precisament, va treballar molt la figura de Josep Tarradellas i s'hi va mostrar bastant crític. Va ser entre el seu material, doncs, que Poca hi va trobar la còpia d'un document mecanografiat i signat pel president a l'exili provinent de l'Arxiu de Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet.

A causa del mal estat d'aquella còpia (de més de 40 pàgines) i del fet que el redactat era "deficient", al principi l'editor va tenir una "certa mandra" a treballar el text, però quan es va posar a transcriure'l es va adonar que tenia entre mans un document "molt important".

Es tracta, doncs, d'una carta escrita per Josep Tarradellas des de Saint-Martin-le-Beau destinada als tres membres del Consell Executiu d'Esquerra Republicana de Catalunya, residents llavors a França (Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló), en la qual el president denuncia l'actitud de quatre destacats militants del partit: Joan Sauret, Antoni Xirau, Miquel Guinart i Joaquim Dardalló.

En aquesta missiva, Tarradellas desmenteix acusacions, distorsions de la realitat i injustificades actuacions d'aquests quatre "vells amics", com els anomena, als quals titlla de "culpables" de la subordinació del partit i del deteriorament de la imatge de la Generalitat.

Tot i que l'autor assegura que "escriu amb serenitat", Poca no ho creu així: "L'exili va ser dur per tots plegats i el tema es va complicar quan el van nomenar president de la Generalitat a Mèxic. Tot i que va ser acceptat, sempre va trobar opositors que van discutir la legalitat del nomenament i altres que li van anar al darrere perquè creés un govern a l'exili. S'hi va negar rotundament", ha explicat Poca.

El 'contrasentit' de les estructures d'estat
Tarradellas pensava que crear unes estructures d'estat a l'exili "era un contrasentit", en paraules de l'editor, i per això s'hi va negar. Altres militants del partit van interpretar el gest com un "cop d'autoritarisme, un sentit d'egoisme" quan ell "en realitat, com descriu a la carta, l'únic que va pretendre és que amb el seu nomenament hi hagués una continuïtat del govern republicà, que la Generalitat tingués un reconeixement a fora", ha explicat Poca. Una de les persones que més va batallar en aquest sentit va ser Joan Sauret, una de les persones contra qui més carrega Tarradellas en aquest text.

Així, el president ofereix una "mostra de les actuacions dels seus opositors i evidencia la disparitat dels seus criteris, la feblesa de les seves conviccions, la manca de fidelitat a la ideologia del partit, ERC, del qual n'eren militants destacats". A més, Tarradellas "desvela les veritables i inconfessables intencions de seus oponents, donant a conèixer intimitats, converses particulars, comportaments poc edificants", segons el text de contraportada del llibre.

Josep Poca, que ha titulat la carta 'En defensa pròpia', ha explicat que quan Tarradellas "se sent acorralat, vol deixar constància de com han anat les coses" davant els membres del Consell Executiu del partit i per això escriu la carta.

L'editor ha assegurat que no pretenia fer "cap judici", sinó que simplement li va semblar que "valia la pena donar vot i veu" a una figura que sempre ha estat "molt discutida". "Simplement exposo el que he trobat, cadascú ha de ser prou madur per madurar-ho". Poca ha advertit que personalment dubta que tot el que dius Tarradellas sigui fals, "pot ser exagerat o una visió subjectiva, però no una falsedat", ha conclòs.

UN INÈDIT DE SALES...


Trobat un inèdit escrit a quatre mans per Joan Sales i Xavier Benguerel

La novel·la es conserva a l'Arxiu de la censura d'Alcalá de Henares
Els filòlegs de la UdG, Xavier Pla i Marta Pasqual, han trobat a l'Arxiu de la censura d'Alcalá de Henares el manuscrit (possiblement l'única còpia que se'n conserva) d'una novel·la que Joan Sales i Xavier Benguerel van escriure a quatre mans l'any 1959, coincidint amb la fundació de Club Editor, i que van titular 'El patriarca'. La van presentar al Premi Sant Jordi el 1960 amb pseudònim i no va guanyar. Temps després, Sales va provar de publicar-la, però la censura li va denegar el permís (dictamen de la censura inclòs). Xavier Pla i Marta Pasqual expliquen a Vilaweb la troballa i les peripècies d'aquesta obra inèdita, que encara no té data de publicació.

'En l’epistolari inèdit entre Joan Sales i Xavier Benguerel, hi ha algunes referències a una novel·la escrita a quatre mans pels dos corresponsals, titulada "El patriarca". Sales i Benguerel, que en aquells moments dirigien Club Editor, van escriure aquesta novel·la i van presentar-la, sota el pseudònim V. Ll. Genés Baixeres, al premi Sant Jordi de l’any 1960. Però el premi d’aquell any el va guanyar Enric Massó amb "Viure no és fàcil". El jurat no solament no va saber reconèixer la qualitat literària de 'El patriarca', sinó que tampoc no es va adonar que s’hi havia presentat "La plaça del Diamant"...'

'Després de la decepció per la decisió del jurat, els dos autors no van tornar a parlar de la novel·la durant un quant temps. Però Sales no estava disposat a deixar una feina a mig fer. Per això, aviat torna a fer referència a la novel·la quan envia cartes a Benguerel, que és a Xile dirigint els Laboratorios Benguerel. La insistència és tanta que Sales intenta convèncer el seu soci com sigui: li proposa de refer la novel·la i que se n’ocupi només un dels dos autors amb la finalitat d’aconseguir que les dues parts de què constava fossin més homogènies, de canviar-ne el títol i de publicar-la al Club. Però, si fem cas de l’epistolari, Benguerel se’n va desentendre totalment. Sales era un home combatiu i, com era d’esperar, va seguir el camí ell tot sol i va portar la novel·la a censura per obtenir l’autorització de publicar-la.'

'El setembre de 2010 vam localitzar a l’Archivo General de l’Administración d’Alcalá de Henares el mecanoscrit de la novel·la, que té 211 pàgines, sota el pseudònim V. Ll. Genés Baixeres. El lector-censor va denegar-ne la publicació. A partir d’aquell moment, Sales abandona el projecte. El fet curiós és que cinquanta-dos anys després l’únic exemplar que es conserva de 'El patriarca' és l’exemplar d’Alcalá de Henares.'

Argument i qualitat literària de l'inèdit

Segons Xavier Pla, l'obra és escrita a quatre mans, però tot sembla indicar que Joan Sales hi va fer més feina. La novel·la se situa als barris baixos de Barcelona abans i després de la guerra del 1936-1939, amb assassinats anarquistes i aventures rocambolesques centrades sobretot en els dos personatges protagonistes. Pla assegura que és una bona novel·la, i que té un interès literari més enllà de la troballa i de recuperar-la cinquanta anys després.

Més material inèdit de Joan Sales

L'editora de Club Editor, Maria Bohigas, i néta de l'escriptor i fundador de l'editoral, ha explicat a VilaWeb que aquest inèdit de Sales i Benguerel, 'El Patriarca', no es publicaria de moment. El fet és que Bohigas ha fet un treball a consciència per a posar a disposició dels lectors l'obra de Sales, per a reordenar-la i anar publicant el material inèdit del seu avi, trobat a l'arxiu personal. Al juny explicava a VilaWeb el calendari de publicacions, coincidint amb la reedició de 'Incerta glòria'. Entre més coses, hi ha la biografia escrita per Montserrat Casals i la novel·la inèdita trobada a l'arxiu Sales 'Uns guants de pell de Rússia'. Aquests dos volums apareixeran l'any que ve i l'altre (s'han retardat per problemes de salut de la biògrafa), juntament amb la correspondència inèdita 'Cartes a la filla'. 'Sales no és un autor d'una sola novel·la, i sobretot no és un autor d'una sola cara', deia l'editora i néta.

I també: 'Un autor és la seva obra. Per això és imprescindible que sigui disponible. I també s'ha de fer conèixer allò que no es coneix o es coneix menys de l'autor, i cal acompanyar aquest material perquè arribi bé al lector.' De fet, l'estratègia editorial ve de lluny i és força anterior al centenari: al 2005 Club editor va reeditar 'Incerta glòria' alhora que publicava les 'Cartes a Màrius Torres'. El 2006 publicava l'epistolari Rodoreda - Sales, a cura de Montserrat Casals. El 2009 recuperava l'adaptació que va fer Sales del 'Tirant lo Blanc' per a la mainada. I per això Club editor ha arribat a l'Any Sales sense cap llibre descatalogat.

Maria Bohigas va avançar de la novel·la inèdita 'Uns guants de pell de Rússia': 'És una versió acabada, però Sales no la va donar per tancada perquè en el moment que es va morir, l'any 1983, la repensava. Amb aquest volum s'ha d'anar en compte, cal donar un marc per a situar el lector. I en aquest sentit s'han de definir encara els criteris d'edició.' Bohigas considera que aquesta novel·la ofereix una nova cara de Sales: 'Ens proposa un cert univers d'infància d'un cert món rural, alhora que situa el protagonista, un expatriat no pas exiliat, en el present a la República Dominicana. És la història d'un home, sol, que d'alguna manera és un cínic. Però hi ha moltes més coses. En Sales havia explicat a en Carles Pujol, que va traduir "Incerta glòria" al castellà, que ell no intentava fer una novel·la ni rosa ni negra, sinó blanca, com Dickens. I quan Pujol li demanava de què anava, ell li deia: "És una història d'incest". Novel·la blanca? Incest? Volia dir que era capaç de novel·lar les contradiccions.'

SALES, JOAN SALES


Autor/s: Montserrat Serra

El perquè de la vigència de Joan Sales avui

Avui fa just cent anys del naixement de Joan Sales, escriptor, editor i activista cultural · Hem cercat veus diverses sobre la vigència de la seva obra

 

Què fa vigent l'obra de Joan Sales avui? L'autor de 'Incerta glòria', responsable de Club Editor, no era part de l'imaginari de les generacions més joves fa deu anys. No és fins devers el 2007 que comença la recuperació d'un autor que ja és un referent ineludible. En parlem amb experts i personatges que s'hi han acostat.

També us oferim una relació d'actes i publicacions preparats en ocasió del centenari.

En parlen experts i personatges que s'han acostat a la seva obra de maneres diverses: Xavier Pla, crític literari; Quim Torra, editor; Roser Vernet, responsable de Quim Soler, la literatura i el vi al Priorat; Maria Bohigas, responsable de Club Editor i néta de Joan Sales; Marta Pasqual, autora del llibre 'Joan Sales, la ploma contra el silenci' (Acontravent); els membres d'Òmnium Cultural Gironès, que han organitzat el cicle 'Joan Sales. Homenatge nacional centenari (1912-2012)'; i Arnau Pons, assagista i poeta.

MARTA PASQUAL
Em penso que Joan Sales és vigent, si més no, per dos motius.
En primer lloc, des d'un punt de vista estrictament literari crec que s'explica pels temes tractats a 'Incerta glòria'. Més enllà de ser una novel·la sobre la guerra civil, 'Incerta glòria' és un relat en en què s'aborden qüestions tan atemporals com la vida, la mort i l'amor, Eros i Thànatos. L'autor reflexiona, amb un llenguatge amarat de poesia, sobre la condició humana. Es tracta de reflexions que ja trobàvem en els autors clàssics però que, pel caràcter universal que tenen, són capaces de resistir el pas del temps.
En segon lloc, potser hi ha una qüestió que té més a veure amb la idiosincràsia de Sales, amb la seva enorme capacitat de reinventar-se: de professor de català, a soldat; de soldat a linotipista; de linotipista a editor i, entremig, adaptador de literatura infantil, traductor, poeta, novel·lista i gran escriptor d'epístoles que, a poc a poc, van sortint a la llum. Sales va viure en un temps difícil, en què fer d'editor de literatura en llengua catalana exigia tenacitat, convicció i, si més no, un caràcter combatiu i entusiasta. Calia tenir capacitat per a saber aprofitar les poques escletxes de llum que hi havia. Aquestes característiques, segurament, avui tornen a fer-se més necessàries que mai i, en aquest sentit, converteixen Sales en una mena de model o referent que ens pot ajudar a afrontar certes dificultats de la societat actual.

MARIA BOHIGAS
Potser giraria la pregunta al revés: Sales és vigent perquè hi ha un públic cada vegada més gran i més divers que s'hi interessa, que s'apassiona per la seva obra tan bon punt l'ha descoberta. Això vol dir que alguna cosa en aquesta obra és molt activa, alimentosa. Quina? Suposo que n'hi ha moltes, qui sap si contradictòries i tot. Potser n'hi ha una que sorprèn per damunt de totes, i és la sinceritat: que Sales no té por de dir les coses tal com les ha viscudes i tal com les pensa.

QUIM TORRA
Perquè al final la força de les paraules s'acaba imposant sobre qualsevol prejudici. I la força de Sales és tan brutal (com a escriptor, com a editor, com a activista cultural) que ha acabat per trinxar els seus il·lusos enterradors.

ÒMNIUM GIRONÈS
El testimoni de Joan Sales és avui plenament vigent i ho continuarà essent en el futur. Figura ascètica i essencial, és una encarnació del geni del país que té el valor d’haver estat construïda contra corrent dels tòpics catalans, alguns certament grollers, que han surat durant el segle XX. El literat que defensa que el català ha de ser una llengua comprensible i no un arcaisme de minories, l’editor amb criteri positiu i segur, el militarista que diu que la defensa de la terra és un deure de tot home lliure, el soldat que va voluntari al front a batre’s i guanya pel seu coratge els galons de comandant d’infanteria, el resistent que sap aprofitar totes les escletxes que s'escapen al franquisme per continuar el combat i que no es resigna a fer una oposició declarativa i testimonial. Per Sales, la manera de no perdre no és, certament, no lluitant, sinó posant la intel·ligència al servei de gent. I guanyant, naturalment. Com que no encaixa ni en les trinxeres del cosmopolitisme barceloní de fireta, on acampa la cultura produïda en castellà, ni en els cànons de correcció del catalanisme hegemònic benpensant, Sales ha estat activament combatut durant dècades. En aquest temps en què declinen les veritats de l’universalisme exquisit i de l’autonomisme de perfil baix, Sales és un model de català fet i dret que ens interpel·la des d’unes veritats incòmodes i perennes.
(Comissió de l’Homenatge nacional Centenari Joan Sales (1912-2012) #sempreSales)

XAVIER PLA
Després de la segona traducció (completa) al francès, publicada per edicions Tinta Blava i amb traducció de Bernard Lesfargues i Maria Bohigas (néta de Joan Sales), el director de la prestigiosa revista francesa de cultura Esprit, el filòsof Olivier Mongin, afirmava que 's’ha de llegir Joan Sales al costat de Primo Levi i d’Alexander  Soljenitzin, de Jan Patocka i de Leonardo Sciascia'. A més de declarar la novel·la de Sales com una obra imprescindible per a entendre la guerra d’Espanya, Mongin considerava 'Incerta glòria' com un dels llibres 'majors' de la literatura europea contemporània, una novel·la que aborda els grans crims del segle XX i sap traduir el malestar que van provocar en els esperits dels europeus. El millor que es pot desitjar a l’obra de Joan Sales, d’aquest Llàtzer que no calla, atret pel mal i el misteri, obsedit per Maria Magdalena, és que, com sempre, el continuïn acompanyant els seus lectors. I, si pot ser, que aquest lectors siguin d'aquest mateix nivell intel·lectual. Sense caure en maniqueismes, amb greu i profunda solemnitat, dotades d'una suprema lucidesa, les pàgines de 'Incerta glòria', una novel·la no apta per a sectaris, són un humaníssim monòleg espiritual que la converteixen en una veritable lliçó de tolerància vital i literària.

ROSER VERNET
La vigència de Joan Sales, amb l'excusa del centenari, se’ns revela significativa en tres àmbits que en la seua figura coincideixen. El ciutadà, l’escriptor i l’editor. I coincideixen de manera indestriable perquè l’obra literària de Sales, tant la narrativa, com la poètica com l’epistolar, és sempre condicionada per una realitat social i política que l'amara fins al moll de l'os. I en tota la seua obra la vivència i la reflexió i, especialment la presa de posicions clares i no exemptes de polèmica volguda, hi són presents. I això, en el moment actual, més que vigent esdevé exemplar --al marge de les coincidències o divergències ideològiques-- perquè posa en evidència els emmascaraments de tota mena que els llenguatges (i les actituds) políticament correctes imposen en tots els àmbits.
Però aquesta constant no esborra ni minimitza uns altres elements que, especialment en l’àmbit literari, són més que vigents. La llengua literària de Sales, en el seu moment i ara també, explora camins agosarats, especialment lèxics, més enllà del llenguatge i dels registres estàndards. Camins que, al cap i a la fi, són coherents i formalment paral·lels als plantejaments del ciutadà.
I, com no podria ser d'una altra manera, l'editor actua i s'implica amb el mateix rigor, compromís i apassionament en cadascun dels nivells d’una tasca entesa com un tot. I també al marge de tendències que avui dibuixen un determinat panorama editorial majoritari.
Sense eludir el risc d'equivocar-se i malgrat intransigències declarades, Sales és un personatge necessari per incòmode en un país encara massa acomodatici.

ARNAU PONS

A part la vigència de tota la seva obra, en la qual no hi ha res prescindible, Sales té pertinència avui pel seu caràcter altruista, per l’actitud crítica de la seva mirada i per la seva autonomia. No tant per segons quins judicis envers alguns contemporanis seus, ni tampoc per certes idees d’ordre humà i polític. Era donat a fer grans relliscades. Però es mantindrà com un exemple d’escriptor compromès i d’editor intel·ligent i infatigable. Amb les seves cartes, ens ofereix a més un camp de reflexió inesgotable sobre la llengua, sobre les condicions de producció de les obres i sobre l’eficiència política. La seva exterioritat el duia a il·luminar la realitat catalana des d’un cantó inesperat i en aquest sentit sempre ens serà molt útil. Ningú com ell ha posat de manifest la violència implícita que hi ha en el poder cultural hegemònic.

diumenge, 18 de novembre de 2012

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA, REPORTATGE AL BALEARS


El reportatge sobre el llibre d'Eloi Vila que ha sortit avui al Diari de Balears.

Teófilo Trujillano, les cartes “mallorquines” des del front

El nou llibre d’Eloi Vila les recull amb 20 testimonis més de la Guerra Civil Espanyola

S.BENNASAR. La Guerra Civil Espanyola és una presència quasi constant a les llibreries. Hi ha aproximacions des del caire literari i moltes des de la història. Però possiblement una de les més humanes sigui el recull de testimonis directes. Això és el que ha fet l’escriptor Eloi Vila amb Cartes des del front, un aplec de lletres enviades des del front de guerra que ha publicat Ara Llibres a la seva sèrie H. Entre aquestes històries n’hi ha amb empremta mallorquina.
Tomeu Carrió, que està a punt de fer 58 anys, va veure la crida que feia l’escriptor per recollir aquests testimonis i va decidir enviar informació sobre les cartes del seu padrí, Teófilo Trujillano. “Mai no me vaig pensar que la seva història sortiria publicada, perquè pensava que en serien moltes, però al final n’Eloi ha decidit incloure-la”.
Així doncs, el llibre té un regust mallorquí, i és un regust agredolç. “El meu padrí va desaparèixer a la guerra amb 36 anys, va partir el 19 de desembre de 1938 i li va tocar viure la retirada. Ell vivia a Barcelona, al carrer de la Blanqueria i estava casat amb la meva padrina, catalana però filla de mallorquins de Sóller. Tenia dos fills, ma mare, que va néixer el 1929 i un tiet que va néixer el 1931. Ell era ferroviari del Clot i havia nascut a Ávila, o sigui que si la família hagués quedat allà hauria fet la guerra amb els de l’altre bàndol”. Així és com en Tomeu presenta el seu padrí.
Trujillano va enviar quatre o cinc cartes el gener del 1939 des d’un hospital de Girona, però la seva esposa només en va rebre dues i aquí es perden totes les pistes. La seva dona va guardar les cartes tota la vida des de que el 1939 va tornar a Mallorca i va viure primer a la Soledat i després a Sant Jordi. Va ser una vida duríssima i en el llibre de Vila es pot veure reproduïda una pàgina amb els objectes que Margarida Castañé va haver d’anar venent per sobreviure i complementar els minsos ingressos rentant la roba dels jornalers. Entre les coses de les quals es va haver de desfer hi havia l’aliança de casament i roba de Trujillano, “però ella sempre va guardar les cartes i moltes de vegades me les mostrava, ella sempre somiava que el seu marit tornaria qualque dia, i jo li vaig demanar que fossin la meva herència”.
En Tomeu Carrió ha fet passes per intentar trobar la memòria d’una família marcada per l’absència del marit o del pare. Va anar a l’arxiu de Salamanca i a Sant Cugat i no hi va trobar res, així que continua la incertesa sobre el padrí Trujillano. “Qui sap on pot ser, en plena fugida, per ventura és a una fossa comuna, o per ventura no està enterrat, o qui sap si va aconseguir arribar a França i va anar a Argelers. S’hauria de fer qualque cosa amb les fosses comunes i les proves d’ADN per treure a moltes famílies de la incertesa, això és el que jo voldria”.
Ara la memòria de Teófilo Trujillano ha quedat fixada a les pàgines de Cartes des del front i segons Carrió “és una manera de dir que es padrí i el record de la família estan a qualque banda, és una manera de fer que en Teófilo Trujillano no estigui tan perdut”.

ES POT ESBORRAR LA HISTÒRIA?


¿Se puede borrar la historia?
De los egipcios y los romanos a los nazis o los armenios. De cómo a episodios turbios de la historia -como los siete Tours de Armstrong- se les aplicó el Photoshop | De Gaulle dijo que el periodo nazi fue un "no-acontecimiento sin consecuencias" | Algunos países balcánicos y del Este eluden su etapa turca y ensalzan el medievo
Cultura | 18/11/2012 - 00:00h

Ignacio Orovio

El Tour de Francia no tuvo vencedor entre 1999 y el 2005. La Unión Ciclista Internacional (UCI) ha decidido que Lance Armstrong no existió. En lo alto de las clasificaciones de todos esos años quedará un vacío y, por debajo, una ristra de agraviados, segundos por ausencia y sin premio ni gloria: Zülle (tres veces), Ullrich, Beloki, Kloden y Basso. ¿Por qué hay que borrar la historia, como hace la UCI con el ciclista norteamericano? ¿Hay que eliminar a los villanos? ¿Borrarlos? ¿Son pedagógicos los episodios truculentos de la historia, o por eso mismo mejor correr sobre ellos un tupido Photoshop? Como el que Stalin aplicó sobre la famosa foto junto a Trotski, que "desapareció" de su lado. En un necesariamente rápido buceo aparecen pronto decenas de ejemplos de gobiernos, reyes, papas o sátrapas, de cómo el poder ocultó, manipuló, recortó o eliminó las incomodidades del relato. "En el caso de Lance Armstrong quedará un agujero, para que quede constancia de lo que hizo. El agujero es también una forma de querer recordar", sopesa Alberto Pellegrini, profesor asociado de historia contemporánea de la Universitat de Barcelona (UB). "No es bueno esconder nada. Los errores son precisamente elementos para aprender", apunta Daniel Cassany, profesor de Análisis del Discurso en la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que acaba de publicar En_línea. Leer y escribir en la red (Anagrama). "Lo que quizás deba regularse es la facilidad de acceso a determinados datos", añade Cassany.

Jornada histórica. El catedrático de historia contemporánea de la UPF Enric Ucelay da Cal comienza matizando que "es una tendencia de los medios, en especial los no escritos, tomar como 'datos históricos' las estadísticas deportivas. '¡Es una jornada histórica!', suelen decir de una competición considerada memorable. En general, los historiadores tenidos por serios ignoran los 'datos históricos' deportivos por su trivialidad. ¿Quién recuerda a los ganadores de las fiestas helénicas de Olimpia, hace dos mil años?". Más allá del valor que se concede a los términos, los historiadores consultados coinciden en que la búsqueda de la verdad, en abstracto, es su combustible. "Lo cual no significa -matiza Pellegrini- que la historia vaya sufriendo alteraciones". Este experto coincide casi palabra por palabra con su colega de la Universitat Autónoma de Barcelona José Enrique Ruiz-Domènec cuando defiende que en un caso como el de Armstrong es positivo que se exhiba el error que todos los indicios apuntan que cometió. "Es bueno que se sepa que al tramposo lo pillaron", dice Ruiz.

Catarsis u olvido. "La idea de que hubo trampa es catártica", celebra Ruiz. "En el caso de Armstrong sería pedagógico mostrar y recordar lo que hizo y que detrás de la mancha negra, quien tenga curiosidad descubra lo sucedido. No consiste en tratar de que no miremos, al contrario, se trata de mostrarlo crudamente", desea Pellegrini. No siempre se impone el olvido. En ocasiones es deliberado. Regiones del este de Europa como Moldavia, el sur de Hungría, Bulgaria y los pueblos balcánicos obviaron deliberadamente el periodo en que estuvieron dominados por el imperio otomano, que en total y de forma asimétrica abarcó del siglo XVI al XX; de ahí el peso que la historia de la Edad Media tiene en estos lugares, donde han buscado sus raíces, obviando o minimizando el periodo intermedio. Ruiz contrapone a esta actitud la de Catalunya, donde los momentos de derrota (en especial, 1714) están radicalmente presentes. Y ahora más que nunca. "Somos en función de todo nuestro pasado", dice el historiador granadino enfatizando lo de "todo". En España, sólo muy recientemente se ha comenzado a desvelar en toda su crudeza la represión que hubo durante y tras la Guerra Civil. "El tiempo -argumenta Pellegrini- juega en muchas ocasiones a favor de rescatar la historia mutilada, y hay cosas que deja de tener sentido que se oculten, como muchos episodios de la guerra fría, aunque juega en contra la pérdida de documentación y testimonios". "Uno de los axiomas esenciales en el trabajo del historiador -abunda Francisco Gracia, profesor de Prehistoria en la UB- es que no existen las verdades absolutas. La historia de un periodo puede y debe ser constantemente revisada mediante la aportación de nueva información y la reevaluación de la ya conocida. La investigación en historia es un progreso continuo que sólo admite paradas como estadios para reevaluar el conocimiento".
El paradigma nazi. La convulsionada Alemania de los 50 y 60 vivió intensísimos debates entre el olvido o la exhibición ejemplarizante del nazismo. Se impuso la segunda postura. Este episodio histórico congrega todos los puntos cardinales: hay quien lo niega, hay quien aún persigue a los que fueron mandos y lograron escapar, hay quien trató de olvidar; ha generado legislación, adjetivos de uso cotidiano, el miedo a que resurja de algún modo persiste... El periodista de The New York Times Magazine David Rieff, conmocionado por su experiencia en la guerra de Bosnia, escribió un contundente libro, Contra la memoria (publicado en España por Debate en mayo) en el que recuerda que el régimen de Vichy fue considerado por el general Charles de Gaulle como un "no-acontecimiento sin consecuencias". En contraposición, en 1981 se emitió por TV la película de Marcel Ophüls Le Chagrin et la pitié, que impactó profundamente a la juventud francesa, que aún estudiaba que la Resistencia había sido la corriente principal en Francia durante los nazis. "El historiador procura, o debe procurar, que la perspectiva desde la que lee el ayer no traicione ni opaque la lógica propia del pasado y el sentido que los protagonistas quisieron dar a los  acontecimientos”, establece el catedrático de historia moderna de la UB Fernando Sánchez Marcos, que acaba de publicar Las huellas del futuro (editado por la universidad). Rieff explica que el historiador Pierre Vidal-Naquet habla de las “guerras de la memoria” de su país y de los historiadores revisionistas, que negaron el holocausto, en la línea argumental del propio Hitler: el 22 de agosto de 1939, el líder nazi afirmó con desdén que los alemanes “podían y en efecto exterminarían a los polacos ‘sin piedad y compasión’ y que además no tendría importancia, pues, ‘¿quien al fin y al cabo, habla hoy del aniquilamiento de los armenios?’”.
El primer holocausto. El de los armenios es otro episodio emblemático en la goma de la historia. Sucedió entre 1915 y 1917 y lo que para Turquía fue fruto de una guerra civil en Anatolia, en la que ahora llega a reconocer un máximo de entre 200.000 y 600.000 muertos (algún historiador turco habla de 10.000), para Armenia fue un precedente del holocausto, con tres millones de masacrados. Es un capítulo, en cualquier caso, silenciado durante décadas. Lo mismo ha sucedido con un episodio que narra Pellegrini como fue el del Escuadrón 731 del ejército japonés, que se dedicó a los ensayos médicos y “se sigue ocultando, básicamente por honor y porque muchos de ellos fueron posteriormente a trabajar a EE.UU. Nunca fueron juzgados y cualquier investigación quedó siempre vetada”. “Ocultar la historia forma parte de la historia misma. Es como cuando la TV se veía con nebulosa”, dice el investigador italiano. A veces, el cambio de régimen ha implicado la eliminación de todo vestigio, como cuando tras la caída de la colonia holandesa de Indonesia fueron retirados unos 300 retratos de los viejos gobernadores que había en el palacio presidencial, instante que guardó para la posteridad Henri Cartier-Bresson.
¿Hacia atrás hasta dónde? En 1990, Francia aprobó la ley Gayssot, que penaliza la negación pública del genocidio armenio, como se penaliza en tantos países la apología del nazismo. Dos años después, y en su misma estela, el Parlamento Europeo amplió el catálogo de negacionismos prohibidos: genocidios, guerras racistas, crímenes contra la humanidad o la trivialización de estos... Esta corriente ultra reactiva tuvo a su vez sus reacciones. El historiador Pierre Nora lamentó que la ley Gayssot se refiriera a crímenes con los que Francia “nada tuvo que ver”. La siguiente cuestión era obvia: ¿qué hacer entonces con episodios del pasado francés más alejado? Los albigenses, los cátaros, las cruzadas... ¿Hay que revisar todo el pasado?
‘Damnatio memoriae’. Porque la práctica de borrar a los Lance Armstrong es casi tan vieja como el poder. Tenemos noticia de cómo el faraón Tutmosis III decidió borrar las lápidas en las que se narraban los logros de su antecesora –y tía–, la reina Hatshepsut (que gobernó de 1490-1468 a.C.). En la época romana, el proceso de borrado tuvo nombre: damnatio memoriae o “condena de la memoria”. Consistió en cincelar de relieves y monumentos las conmemoraciones de aquellos dirigentes cuya gestión era repudiada por el Senado; en algunos casos hasta se prohibía citarlos. Alrededor de dos docenas de césares fueron liquidados así. No sólo césares: en la historia de la iglesia no consta la llamada Papisa Juana, una mujer que se cree que en el siglo IX llegó a la cima de la Iglesia, pero fue eliminada de los anales. Otro de los afectados por la damnatio fue Nerón, que sirve a Ruiz como ejemplo de lo que puede deparar todavía el ciclista destourizado. “Un personaje cruel como Nerón interesa mucho más que un emperador sensato y por eso estoy convencido de que Armstrong, de alguna manera, volverá: escribirá su biografía, con todas sus vicisitudes, y todo el mundo querrá saber por qué se dopó”. Porque la historia, como el periodismo, se nutre en gran parte de los hechos excepcionales, que son los malos: “Hice un programa de televisión –ríe Ruiz Domènec– sobre la peste negra y tuvo un éxito tremendo, mucho más que otro muy plácido sobre el camino de Santiago”.



dijous, 15 de novembre de 2012

NOVEL·LA I TRANSICIÓ


Us deixo la crítica de "Les ombres errants" de Ferran Sáez que ha sortit a LLegir en cas d'incendi.

Les ombres adjectivades



Que la transició és una de les grans mentides sostingudes en la història contemporània de l’Estat Espanyol és quelcom que ningú no pot negar. En un pacte que va implicar la monarquia, la presència constant de les pistoles dels militars i de l’extrema dreta, les ànsies de llibertat del poble i les bombes dels terroristes –siguin del signe que sigui- la veritat no pot ser mai completa. Ni interessa que sigui coneguda. La transició de la dictadura de cap a la democràcia reformada es va anar ordint sempre amb el màxim sigil –la legalització del partit comunista va arribar, per exemple, en un dissabte de Pasqua del 1977- i encara són molts els morts que estan per inventariar, tant d’un bàndol com d’un altre. Potser perquè la principal mentida ha estat presentar aquest procés com una maniobra pacífica i com una victòria de la democràcia. Tot i que a poc a poc van apareixent alguns bons estudis de l’època des de múltiples perspectives i algunes bones novel·les o texts que freguen en la novel·la –els llibres de Mariano Sánchez Soler sobre la transició i el de Javier Cercas sobre el 23-F en són uns bons exemples, juntament a la magnífica Operación Gladio de Benjamín Prado- encara falta molta llum sobre el període i a més a més llum provinent des de múltiples àmbits. Per això mateix la novel·la Les ombres errants de Ferran Sáez Mateu és un d’aquests llibres imprescindibles.
Per això i perquè a més a més és una gran novel·la. Sáez Mateu és, a dia d’avui, el millor adjectivador de la llengua catalana, cosa que no és poc. Després del cim assolit per Josep Pla i per Gaziel, Sáez Mateu pren el relleu per situar l’adjectiu en el lloc precís i sempre esmolat que necessita, el lloc en el qual l’havien situat, per exemple, un Manuel Vázquez Montalbán o un Salvador Sostres –per posar dos exemples ideològicament ben diferenciats i en llengües diferents- en les seves columnes periodístiques. A Les ombres errants l’adjectiu arriba al seu màxim de plenitud gramatical. La qual cosa és una meravellosa notícia en una literatura catalana que en els darrers temps, diuen els qui en saben, havia perdut una mica de musculatura. Doncs no, perdonin, si hom llegeix Ferran Torrent d’una banda i Sáez Mateu de l’altra, veuran que tenen un braó lingüístic, una trama i una articulació narrativa de pes pesat nordamericà. La seva literatura és de l’envergadura d’un cop de puny de George Foreman.
A Les ombres errants (La Magrana), l’acció se situa en el 1975 en un doble escenari: el món rural de Lleida i el món de les perifèries barcelonines. I hi ha una història que es contada de forma polifònica i que té un sol nexe d’unió que serveix com a argamassa per unir una història de personatges molt ben construïts: l’assassinat del tinent coronel Juan Solé Duran. Així, a través d’aquest fet , l’autor construeix un retrat perfecte dels darrers dies del franquisme on tot acaba lligant en la construcció d’un edifici de gran abast i de gran potència narrativa.
Aquesta no és una novel·la fàcil. Sáez Mateu fa virgueries amb la seva prosa i demana al lector que flueixi amb el seu ritme. Qui es deixi seduir per aquest fet, qui s’atreveixi a lliscar pel llenguatge després es trobarà fascinat per la història, que arriba de sobte: dos homes grans que es discuteixen a un poble rural de Lleida, una trompeta misteriosa, gent que diu que ha vist ovnis, un pis de l’Hospitalet des d’on no es veu el cel, emigrants de poble que són a Barcelona i que no suporten la mare, cases de les afores de Lleida que són el símbol de la decadència i la devastació, gent que fuig i no torna, una gossa blanca, un capellà belga misteriós, grupúsculs d’extrema esquerra, el tinent coronel, l’erotisme, la pornografia, les drogues i l’heroïna, el pas del temps, els ocells que volen i que tenen noms concrets, les planes del camp, la poesia de la ciutat, el “parte médico habitual” el “fet biològic inevitable”. Tot això es va conjugant d’una manera magistral en una novel·la que no deixarà a ningú indiferent precisament perquè no dóna respostes, precisament perquè el que fa és obrir grans interrogants i plantejar-nos tot el que no sabem de la nostra història més recent. En definitiva, una novel·la imprescindible que demostra que les ombres són sempre fugisseres, errants com els herois antics en els llimbs de la memòria.

Sebastià Bennasar

________
Les ombres errants / Ferran Sáez Mateu / Edicions La Magrana / 1ª edició, octubre de 2012 / 224 pàgines / ISBN 9788482645759

ENRIQUE VILA MATAS, BOLAÑO, MC GUFFIN'S I ALTRES...


L'escriptor Enrique Vila-Matas va ser ahir a Lisboa per fer una lectura de texts seus en el marc del Lisboa&Estoril Film Festival.
La lectura es va realitzar en una de les sales més maques i més incòmodes de Lisboa, una de les antigues aules magistrals de ciències naturals de l'escola politècnica. Els assistents varen pagar dos euros per anar a escoltar Vila-Matas i fins i tot vaig veure com pagava el seu editor i la seva traductora, per tant tothom es va gratar la butxaca per escoltar-lo.

I podríeu dir que és una mesura dissuassòria, que això no és acostar la cultura a tothom, etc, etc, però en entrar i veure que hi havia unes setanta persones i que en la seva majoria era gent entre 25 i 35 anys la sorpresa va ser considerable.

Vila-Matas va començar la seva lectura de forma molt seriosa, embolcallat en un llarg abric negre molt elegant i com si fos un d'aquells grans professors d'un temps a poc a poc va anar imposant la màgia de les paraules. Fins que va arribar a dos moments màgics: quan va explicar que Roberto Bolaño tendria una exposició a Barcelona el mes de març del 2013 i ens va llegir el text del catàleg i quan va anar entrant en temes més humorístics i ens va explicar algunes anècdotes de la seva  vida d'escriptor amanint-ho amb texts. En definitiva, va captivar un auditori que estava congelat de fred -terribles les condicions de la bellíssima sala- amb la màgia de l'escriptura.

diumenge, 11 de novembre de 2012

ALCÀSSER, VINT ANYS DESPRÉS


Han passat vint anys del dia en què Espanya va entrar en el món fosc del telefems més abjecte. Nieves Herrero va obrir la veda a la televisió de la merda en prime time i des de llavors no ens n'hem pogut alliberar. La raó, el descobriment dels cadàvers de les nenes d'Alcàsser assassinades per Antonio Anglés i Miquel Ricart. Ningú sap si es viu o mort, però avui el Diari El País -el mateix que fot fora un caramull de personatges històrics del periodisme com Forges o Ramon Lobo- fa un bon reportatge sobre els fets, sobretot la part de recreació del poble que escriu Xavier Aliaga, un dels escriptors més interessants que tenim en català, que va negrejar amb Els neons de sodoma. Són mals temps per al periodisme, però de tant en tant encara hi ha algunes coses que se salven, com el magnífic treball fet per Joan Manuel Oleaque a Des de la tenebra. Massa sovint la novel·la negra només és un pàlid reflex dels nostres pitjors horrors.

Ni entre los vivos ni entre los muertos
Dos de los investigadores de la desaparición de las niñas de Alcàsser no se atraven a decantarse por ninguna hipótesis acerca de qué fue del asesino Antonio Anglés


Nadie sabe si Antonio Anglés está vivo o muerto. Nadie es capaz de sostener con pruebas si este hombre, acusado del crimen de las tres niñas de Alcàsser, está en el mundo de los vivos o en el de los muertos. Ante esa duda, que continúa sin resolverse 20 años después del triple asesinato, Anglés sigue figurando en la web de Interpol como uno de los sujetos más buscados del mundo. Así lo acredita el símbolo rojo que figura junto a su nombre y su número (el 1993/9069). Pero la verdad es que hoy nadie le busca. Lo único que esperan la policía y la Guardia Civil es que un día alguien detenga a este sujeto en cualquier rincón del mundo, que le tome las huellas y que, al cotejarlas con las de los fichados por Interpol, descubra que es el peor criminal de la historia reciente de España. O bien que algún día aparezcan unos huesos en una playa o un barranco y que el ADN demuestre que pertenecen a Anglés.

Anglés, que hoy tendría 46 años, es el sospechoso del secuestro y asesinato de las adolescentes Miriam García Iborra, Toñi Gómez Rodríguez y Desirée Hernández Folch, las niñas de Alcàsser (Valencia). Las tres jóvenes desaparecieron la noche del 13 de noviembre de 1992, cuando hacían autoestop para ir desde Alcàsser a la discoteca Coolor de Picassent. En esas estaban cuando fueron recogidas por los ocupantes de un Opel Corsa (Antonio Anglés y su amigo Miguel Ricart). El coche, en vez de detenerse en la discoteca, pasó de largo. Y ahí se inició el espeluznante martirio de las tres chicas, que incluyó horas interminables de terribles torturas, violaciones y mutilaciones en una sucia caseta de la partida de La Romana, en un monte próximo a Catadau. Anglés y Ricart pusieron fin a su orgía de sangre y sexo obligando a las niñas a caminar —a la luz de unas velas— hasta un agujero donde, una tras otra, fueron asesinadas de un balazo en la cabeza. Después, los homicidas enterraron en el hoyo los cadáveres, envueltos en un trozo de moqueta, convencidos de que jamás serían hallados.

Un oficial de la Unidad Central Operativa de la Guardia Civil recuerda hoy aquellos primeros momentos del caso: “Desde el minuto uno nos temimos lo peor. Interrogamos a los dueños y a los clientes de la discoteca y tuvimos la certeza de que las niñas no habían llegado jamás al local. Descartada su fuga voluntaria, solo quedaba una hipótesis: habían sido secuestradas, violadas y muy probablemente asesinadas”.

La Guardia Civil investigó a los delincuentes sexuales de la zona. Por ejemplo, durante dos semanas siguió los pasos de un maníaco que solía ir a una tienda, compraba la muñeca más grande que hubiera y se iba a un descampado donde satisfacía sus obsesiones sexuales. Otra pista conducía a Marruecos, a donde las chiquillas habrían sido llevadas como esclavas sexuales. Toda España, sensibilizada a través del programa de televisión Quién sabe dónde, se volcó en la búsqueda de las chiquillas. Todo en vano.

Cuando toda la ciudadanía llevaba dos meses convulsionada por la misteriosa desaparición de las niñas, el Ministerio del Interior decidió formar un equipo conjunto de la Guardia Civil y la policía para tratar de aclarar el enigma.

Ricardo Sánchez, inspector jefe del Grupo central de Homicidios, fue designado para formar parte de esa unidad de élite: “Un día me ordenaron que apoyara las pesquisas. Llegué a Valencia el 26 de enero de 1993 para participar en la Delegación del Gobierno en una reunión con la Guardia Civil. Desde el primer momento supimos que estábamos ante un crimen por motivaciones sexuales. Tuvimos la convicción de que el autor o autores habían matado y enterrado a las víctimas tratando de asegurarse su impunidad”.

Apenas 24 horas después de esa primera reunión del equipo conjunto, la intuición del inspector Sánchez se vio trágicamente confirmada. Gabriel Aquino González, un apicultor de 69 años, y su consuegro José Sala Sala, subieron a la montaña a revisar unas colmenas. Allí descubrieron, horrorizados, cómo emergía de la tierra lo que parecía ser el brazo de una persona que aún conservaba un reloj.

Toda la zona fue acordonada. Entre los restos de tierra extraída de la fosa, se descubrió un cartucho sin percutir. Junto a unos matorrales, un volante del hospital de La Fe hecho pedazos que, al ser reconstruido, resultó que estaba expedido a nombre de Enrique Anglés por haber sido atendido de sífilis unos meses atrás. Así que los guardias fueron en su busca y le detuvieron, junto con su amigo Miguel Ricart. Pero quien había ido al hospital en realidad había sido Antonio Anglés, un delincuente archifichado que había suplantado la identidad de su hermano Enrique, un muchacho con pocas luces.

Ricart confesó pronto su participación en el triple crimen, junto con Antonio Anglés, su habitual compinche de correrías. Y ahí empezó una apabullante operación de caza y captura de Anglés por todo Valencia.

A la una de la tarde del viernes 29 de enero, Antonio Anglés tuvo la osadía de entrar en La Peluquería, un establecimiento de la Gran Vía de Fernando el Católico para que le quitaran el rubio teñido del pelo y se lo pusieran de color castaño. Durante el tiempo que permaneció allí intentó ligar con una de las empleadas, a la que llegó a preguntar a qué hora acababa de trabajar para ir a recogerla. Cuando se marchó, los dueños avisaron a la policía tras sospechar que se trataba del sujeto buscado por el caso Alcàsser. Pero ya era demasiado tarde.

No se sabe cómo, el asesino jugó al ratón y al gato con la Guardia Civil durante varios días, logró burlar el cerco policial, llegar a Minglanilla (Cuenca) y proseguir su huida hasta Portugal.

Un día de marzo de 1993, un policía antidrogas de Portugal telefoneó a sus colegas españoles y les dijo que creía tener una pista del violador y asesino de Alcàsser. Los agentes de la Brigada de Estupefacientes le pasaron el contacto al inspector Ricardo Sánchez. Y este fue y le llamó:

—Me han dicho que puedes saber algo del individuo que estamos buscando...

—Sí, tengo un colaborador que me describe a un hombre que coincide con esa persona.

—¿Qué grado de fiabilidad tiene ese confidente?

—Total. Del cien por cien.

—¿Y qué te ha contado?

—Que conoce a un tipo que simula que habla italiano, aunque en realidad es español. Suele ir con ropa de manga larga, pero el otro día vio que tenía en el antebrazo izquierdo un tatuaje de una chinita con una sombrilla.

—Pues encaja. Voy para allá.

Ricardo Sánchez salió disparado para Lisboa y encontró al tipo con el que Anglés llevaba 15 días conviviendo en Caparica: un drogadicto llamado Joaquim Carvalho, que explicó que Anglés andaba a la búsqueda de un barco que le llevara a Brasil y que había desaparecido tras apoderarse de su pasaporte.

El 19 de marzo, el policía leyó en un periódico: “Descubierto un polizón portugués en el mercante City of Plymouth”. No tuvo la menor duda de en realidad no era portugués, sino español, y que su verdadero nombre era Antonio Anglés.

El inspector Sánchez voló a Dublín. Pero el buque ya había atracado y Anglés se había tirado al agua —o lo habían tirado— con un chaleco salvavidas. Ese objeto fue lo único que se halló cerca de la bocana del puerto. Ni rastro del fugitivo. ¿Se ahogó? ¿Logró llegar a tierra y continuar su huida a otro país? ¿Tal vez Brasil, como le había confiado al yonqui Carvalho?

El 11 de septiembre de 1995, un hombre encontró una calavera en una playa del condado de Cork, al sur de Irlanda. “Decían que tenía el tabique nasal desviado, igual que Anglés. Yo me empeñé en traer ese cráneo a España. Extrajimos el ADN de una muela y lo comparamos con el ADN de su madre, Neusa Martins. No era el que buscábamos”, recuerda Sánchez.

En marzo de 1996, dos guardias civiles viajaron a Uruguay tras el rastro del fugado, después de que una prostituta comentara que tenía un cliente con unos tatuajes similares a los del presunto asesino (un esqueleto con una guadaña; la leyenda Amor de madre; y una chinita con una sombrilla). Los agentes jamás dieron con ese individuo.

Cuando se cumple el vigésimo aniversario de la desaparición de las niñas de Alcàsser, sigue sin haber el menor rastro del hombre que les dio una muerte cruel y horrorosa. ¿Está vivo o muerto? Ni el inspector Sánchez ni el oficial de la Guardia Civil que siguieron sus pasos se decantarse por una posibilidad u otra. El misterio continúa.


La pesada losa de un crimen
Los vecinos de Alcàsser tratan de olvidar 20 años después el asesinato de las niñas Toni, Miriam y Desirée
Antonio Anglés, ni entre los vivos ni entre los muertos
XAVIER ALIAGA 11 NOV 2012 - 01:46 CET3


Veinte años no son nada. O un mundo. Como en tantos otros pueblos de la periferia de Valencia, en los accesos a Alcàsser, que suma ahora unos 2.000 habitantes a los 7.000 y pico que tenía en 1992, están visibles las cicatrices de la eclosión urbanística. Pisos y adosados nuevos, muchos por vender. En el centro, por el contrario, perviven bonitas casas bajas huertanas, de fachadas coloridas y el típico enrejado de la zona. No hay rastro del aniversario: ni carteles, ni homenajes. En el ayuntamiento se anuncia una muestra “agroalimentaria”. Mientras, en el pulcro cementerio de Alcàsser, en el extraño monumento erigido a la memoria de las niñas, no hay carteles, ni ramos, ni recordatorios.

Es día de mercado. Cae una lluvia fina y molesta. Y en los corrillos la gente habla del tiempo, de las hipotecas o del euro por receta. En un bar, seis mujeres toman café. Preguntamos por el aniversario. “Yo no vivía aquí cuando pasó”, se excusa una. “Nunca consigo acordar si fue en el 92 o en el 93”, contesta otra. El resto baja la cabeza. Hay un silencio incómodo que una de ellas rompe secamente: “Yo sí me acordaba. Mi hija tiene la misma edad". “Para los padres es muy duro remover todo esto”, alegan. Alguien retoma la conversación donde la dejaron. No quieren decir nada más. La escena, con variaciones, se reproducirá unas cuantas veces. Casi nadie quiere hablar. Y quien lo hace pide por favor que no se diga su nombre, ni su edad, ni su actividad. Nada que les identifique. Se excusan en la proximidad a las familias.

“Si preguntas, nadie te dirá que es una fecha importante. Es una cosa que no recuerda casi nadie si no haces referencia. Cuando el décimo aniversario se hizo una misa por las niñas, y no fue más gente que los feligreses habituales”, explica Josep P. Gil, psicólogo municipal y una de las personas que atendió a las familias. “La gente no tiene interés. Te mirarán con cara rara si les dices que es el vigésimo aniversario. ¿Qué te van a decir? Que fue muy fuerte, que pobres familias, pero poco más. No tienen ganas de remover el tema”. ¿Por el estigma? “Sí. Lo peor era que cuando decías que eras de Alcàsser, te contestaban: ‘Ah, el pueblo de las niñas’. No era agradable. El problema es que nos hicieron famosos por ser víctimas, que eso algún padre lo pudo aprovechar, pero no era lo adecuado. Está bien que los medios de comunicación recuerden estas cosas, pero que no se recreen, que no le pongan el micrófono a las víctimas”, pide Gil.

Porque en Alcàsser no se olvida el tratamiento televisivo de hace 20 años, el calvario retransmitido en directo tras la aparición de los cuerpos de las niñas. Entre el programa De tú a tú, de Antena 3, y ¿Quién sabe dónde?, de TVE, consiguieron aquella noche una audiencia de 17 millones de espectadores. Con un precio muy alto. Especialmente De tú a tú, presentado por Nieves Herrero, muy incisiva a la hora de conseguir que las familias y los vecinos de las niñas desnudaran sus sentimientos en directo, cosechó durísimas críticas por su sensacionalismo. “En el momento que eres víctima, estás receptivo a cualquiera que te haga caso y te haga sentir importante, te dejas llevar. Te hacen sentirte importante de momento. Pero luego llega el día a día y es muy duro”, razona Gil.

El pueblo no olvida el calvario retransmitido en directo tras la aparición de los cuerpos de las niñas
Alcàsser continuó mucho tiempo bajo el foco: las contradicciones en la investigación; la rocambolesca fuga de Antonio Anglés, considerado el autor material de los asesinatos, al que se le pierde la pista en un navío que se dirigía a Irlanda; y el enrevesado y largo juicio en el que su cómplice, Miguel Ricart, el único condenado —a 170 años de prisión, por rapto, asesinato y violación—. Todo esto alimentó teorías alternativas sostenidas por el padre de Miriam, Fernando García, con el apoyo del criminólogo Juan Ignacio Blanco. En ellas, Anglés y Ricart, residentes en la vecina Catarroja, no eran los asesinos, sino los encargados de secuestrar a las niñas para que, supuestamente, personajes influyentes sofocasen con ellas sus más salvajes y macabros instintos. Programas de televisión como Esta noche cruzamos el Mississippi, de Pepe Navarro, en Tele 5, o el espacio El juí d’Alcàsser, en Canal 9, entre otros, alimentaron la rueda durante los cuatro meses largos del proceso. Espacios diarios. Centenares de horas de programación, de testimonios, de debates. De juicio paralelo en el que se comprometía la honorabilidad de policías, políticos, jueces o fiscales. En junio de 2009, García y Blanco fueron condenados por las “injurias y calumnias” vertidas en El juí d'Alcàsser. Más de 600.000 euros de indemnización entre los dos.

Todo aquello hizo mucho daño. Y sobre los familiares que todavía residen en el pueblo se ha tejido un halo de protección. Nadie quiere reabrir heridas. El dolor persiste, pero la vida, de alguna forma, ha seguido su curso. El padre de Desirée y la madre de Miriam murieron hace tiempo. Del resto, tres viven en Alcàsser. Los padres de Toñi, ya jubilados, tienen nietos a los que llevan al colegio. Rosa Folch, la madre de Desirée, que quedó viuda, también tuvo un nieto “que le ha dado la vida”, cuentan. Mientras, Fernando García, enfrentado a las familias de Toñi y Desirée por la sobreexposición mediática y por la oscura gestión de una fundación que, supuestamente, recaudaba generosos fondos para la persecución de la corrupción de menores, hace tiempo que no vive en Alcàsser. No era de allí y “nunca estuvo muy integrado”, dicen en el pueblo. García llegó a tener un negocio de colchones en Catarroja, muy cerca de donde vivía la extensa y peculiar familia de Anglés, con la que tenía un trato bastante directo. Neusa Martins, la madre de Antonio Anglés, brasileña de origen, reapareció hace pocos días en una entrevista en Abc para renegar de su hijo (“si me dijeran que aún vive, no querría saber nada de él”, llega a decir) y para aventurar que murió en aquel barco que le llevaba de Portugal a Irlanda, que debió de caer al agua y morir bajo las hélices. Eso dice.

Por su parte, el Tribunal Supremo estableció en enero de 2011 que Miguel Ricart seguirá en prisión hasta 2023 por la aplicación de la llamada doctrina Parot, que establece que los beneficios penitenciarios han de ser aplicados sucesivamente a cada una de las condenas impuestas y no a una. La noticia fue acogida con alivio en Alcàsser. Pero también despertó recuerdos. Puede que, con el 20º aniversario, el circo se movilice de nuevo. No será bien recibido. “Sobre ese tema no te voy a contar nada”, contesta un joven más o menos de la edad que tendrían ahora Miriam, Toñi y Desirée. Es un tema que hiere. Se retira y masculla algo entre dientes sobre “remover la mierda”. Una losa muy pesada todavía.

dissabte, 10 de novembre de 2012


Molt interessant el reportatge del diari Ara sobre la pervivència encara ara de la censura. Cal recordar que un dels escriptors que més la va patir va ser Manuel de Pedrolo, tant com a traductor com també com a autor... caldria que les editorials comencin a treure del catàleg aquestes obres i se'n facin les noves versions. Costen diners, és veritat, però s'agrairà. En el link podeu veure com va afectar la censura a Pedrolo i al final hi ha una conferència molt interessant en PDF.

LITERATURA
Més de trenta anys després de la instauració de la democràcia es continuen reeditant obres retallades
El triomf pòstum de la censura franquista
El lector no ho descobrirà, però quan compra un llibre pot ser que hi faltin fragments. Encara hi ha obres que s'han reeditat, fins i tot en la seva versió electrònica, amb els talls dels censors franquistes.
SÍLVIA MARIMON BARCELONA. | Actualitzada el 10/11/2012 00:00

EL QÜESTIONARI Els censors havien de respondre preguntes sobre si el text atacava el règim, la moral, els ministres o el dogma. FERRAN FORNÉ
Ian Flemming no es tallava ni un pèl quan descrivia les escenes eròtiques de James Bond. Però a la versió catalana o castellana que es pot trobar en qualsevol llibreria o en e-book, l'agent secret 007 és sorprenentment molt pudorós. Ni tocaments, ni mugrons erectes, ni comentaris atrevits sobre la virginitat. I és que l'ombra de la censura franquista és molt allargada: arriba fins a les edicions de James Bond publicades el 2011 en versió electrònica, perquè no s'han tocat les traduccions que es van fer durant la llarga dictadura. "La censura és un dels llegats més duradors i alhora invisibles del règim", explica Jordi Cornellà-Detrell, professor de la gal·lesa Bangor University (Regne Unit). "El problema és detectar quins són els llibres censurats. El lector, quan compra un llibre, no té manera de saber-ho", afegeix.

L'única manera de detectar si és o no una versió escapçada és anar a l'Arxiu General de les Administracions d'Alcalá de Henares, on s'acumulen més de 460.000 fitxes de censura literària, i comparar edicions. Una feinada. "Les editorials moltes vegades no tenen els recursos, hi ha una certa inèrcia, poca informació i s'han perdut molts arxius, el problema és que no se'n va parlar en el moment que tocava", conclou Cornellà-Detrell.

En l'última dècada, però, s'ha fet una important tasca de recuperació. No només per encarar el problema de la censura sinó també de la llengua. "Al llarg dels anys seixanta i setanta es va traduir moltíssim, i el problema no és tan sols de censura, sinó que des d'aleshores el model de llengua ha canviat", afirma l'editor Jordi Cornudella. "El català que utilitzaven els traductors en aquella època ha quedat antiquat i des dels noranta s'estan fent moltes noves traduccions", afegeix.

Durant els primers anys de dictadura traduir era més difícil que publicar un original. Tots i cadascun dels llibres havien de passar per un equip de censors que havien de respondre un qüestionari: "Ataca el dogma? La moral? ¿L'Església i els seus ministres? ¿El règim i les seves institucions? ¿Les persones que col·laboren o han col·laborat amb el règim?" Molts autors es van convertir en bèsties negres. El criteri dels censors podia ser molt voluble.

L'erotisme de Bond
Flemming, censurat per "pornogràfic"

James Bond era massa atractiu i sexual per a la censura franquista. Dr. No va ser completament censurat el 1960. Els censors el van titllar de "pornogràfic". El 1965 l'editorial Aymà va tornar a intentar publicar la novel·la en català i en castellà. En català es van censurar els passatges que podien atreure l'interès del lector àvid de sensacions: "La mà de Bond estava al seu pit esquerre. El mugró es va endurir. El seu estómac pressionava contra el seu..." va ser un dels paràgrafs eliminats. La versió en castellà del 1965 encara va patir més talls i les dues últimes pàgines van desaparèixer. El final va perdre tot el sentit. La traducció al castellà del 1974 encara va patir més tisorades perquè va ser publicada per Bruguera, una editorial adreçada al públic familiar. Aquesta versió és l'única que ara es pot trobar a les llibreries. Els quellegeixin la versió electrònica d' Operación Trueno tampoc trobaran gaires escenes de llit. Sobreviuen les retallades que es van fer el 1974.

L'agnosticisme de Levin
Els atacs al Papa es van fulminar de la 'Semilla del diablo'

Ira Levin va fer una cosa imperdonable per l'equip de censors de Franco: a la Semilla del diablo, que Roman Polanski va portar a la gran pantalla, es va ficar amb el Papa. Els que llegeixin la versió espanyola, però, no se n'assabentaran. La versió censurada del llibre, inicialment publicada el 1969, s'ha reeditat 14 vegades entre el 1980 i el 2011 (en versió electrònica) sense canvis. En totes aquestes versions falten dos fragments. El primer defensa l'agnosticisme i afirma que el Papa és un mentider. "Si penses que no és un sant -va dir Castaven- no l'hauries de respectar gens, perquè ell va pel món mentint a tothom i pretenent que és sant". "Tens raó -va dir en Guy- quan penso en tot el que gasten en roba i joies". L'altre paràgraf es va eliminar perquè es va considerar que glorificava el satanisme.

El republicanisme de Muriel Spark
Les respostes antifeixistes de les alumnes de Miss Brodie, esborrades

Muriel Spark és una autora molt popular a Escòcia i Anglaterra. El 1967 es va publicar la traducció catalana d' El punt dolç de la senyoreta Brodie. Els talls que es van mantenir en una nova edició el 1994 constaten que Spark no era gaire partidària del règim de Franco: "Nosaltres volem anar a combatre a Espanya. Al costat de la República [...] tot el món és anti-Franco". "L'editorial va transmetre al Ministerio de Información y Turismo la versió francesa possiblement per despistar els censors", explica Cornellà-Detrell. Els censors, però, eren amatents. "La retallada és mínima, però no hi ha dubte que als lectors els agradaria saber que a l'Escòcia dels anys 30 la gent era antifranquista", afegeix el professor. A la novel·la, Miss Brodie és una mestra que defensa el feixisme. Tot el seu entorn, però, hi és contrari. Els comentaris del censor són misògins i xenòfobs: "Los tipos son muy británicos: son muy fríos, muy opacos y sin sangre en los venas. En resumen, una de esas novelas para inglesas solteronas que, por inanidad, no interesan al continente".

Les masturbacions de Henry Miller
'Un diable al paradís' va patir retallades

Manuel de Pedrolo, que va traduir Un diable al paradís de Henry Miller, també va veure com les tisores es carregaven paràgrafs sencers de l'obra de l'escriptor nord-americà quan va sortir al mercat l'any 1966. La novel·la va aparèixer amb els mateixos talls en la reedició del 1986. Els lectors que llegeixin aquesta edició no trobaran masturbacions ni paràgrafs irreverents com el següent: "Criatures violades per monstres lúbrics, verges que practicaven tota mena de tractes carnals il·lícits, monges que es posseïen amb objectes sagrats, flagel·lacions, tortures medievals, desmembraments, orgies ca(sic)profàgiques".

Prohibits "los dialectos regionales"
Fins al 1962 es denegaven totes les traduccions al català

" Se viene aplicando rigurosamente el criterio de no autorizar traducciones al catalán, vascuence, etc. " És l'argument que el censor va donar a l'Editorial Selecta per no publicar en català un volum de poesies de Paul Valéry. Fins al 1962 les traduccions al català van ser prohibides per sistema. El 1953 l'intent de reeditar la traducció de Josep Carner de l'Elefant blanc de Mark Twain, feta abans de l'esclat de la Guerra Civil, va ser rebutjada per un equip de censors pels mateixos motius: " Se deniega de acuerdo con el criterio establecido de no autorizar traducciones de obras literarias extranjeras a dialectos regionales ".

divendres, 9 de novembre de 2012

EL MUR, VINT-I-TRES ANYS DESPRÉS

Hi ha qui hi va voler veure el símbol d'un nou món, i hi ha qui hi va intentar veure el fi de la història (i també ho era, el fi d'una part de la història i de tal com la coneixíem). Fa 23 anys va caure el mur de Berlín i és una de les imatges que tenc gravades a la retina, com un dels símbols de llibertat. 
El Mur de Berlin va ser denominat oficialment Mur de Protecció Antifeixista i va ser inaugurat el 13 d'agost de 1961 com a part de la frontera de la RDA fins al 9 de novembre de 1989. Es va crear sobretot per impedir el traspàs massiu de gent que fugia del comunisme durant la postguerra mundial. Tenia 45 quilòmetres que dividien en dos la ciutat de Berlin i va ser un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda. Hi varen morir unes 270 persones intentant travessar-lo. Fins a la seva construcció Berlín havia estat la porta de cap a occident per a molta gent que no volia viure en països de l'òrbita socialista, alemanys i també polonesos i txecs.
Davant de la construcció encara queda per dictaminar el grau de responsabilitats de les potències occidentals que ho consentiren i si els seus serveis secrets sabien que Rússia construiria el mur, però és clar, hi havia el perill de la conflagració nuclear.
Al final de la seva època el mur tenia més de 120 quilòmetres, ja era de formigó armat, tenia una alçada de 3,6 megres i la frontera estava protegida per una tanca de tela metàl·lica, cables, trinxeres, un filferrat, 300 torres de vigilància i 30 búnkers.
Així doncs, la cançó per a un doctorat, aquesta




dilluns, 5 de novembre de 2012

EL PES POLÍTIC DE LES IMATGES


El pes polític de les imatges centra les exposicions a La Virreina i el Macba
Artistes en situacions conflictives
La Virreina dedica dues exposicions a dos dels fotògrafs israelians més prestigiosos, Aïm Deüelle Lüski i Miki Kratsman. El Macba inaugura una instal·lació dels iranians Tabatabai i Afrassiabi.
ANTONI RIBAS TUR BARCELONA | Actualitzada el 05/11/2012 00:00
Artistes en situacions conflictives
Artistes en situacions conflictives
"Els interrogants no només són en la representació de les imatges, sinó també en com es relacionen amb una situació històrica determinada i en quin és el nostre paper com a espectadors", afirmava Ariella Azoulay, la comissària de l'exposició que acaba d'obrir les portes a La Virreina, Aïm Deüelle Lüski. Imatges residuals. Fotografia documental en temps obscurs. Deülle Lüski és un dels fotògrafs israelians contemporanis més prestigiosos i, coincidint amb aquesta exposició, el centre en presenta una segona dedicada a un altre dels grans fotògrafs del país: Tal qual. A l'entorn de la fotografia de Miki Kratsman . El Macba també ha inaugurat una altra exposició sobre la càrrega política que es desprèn de la impossibilitat d'obtenir imatges. Filtracions , de Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi, és, a més, la primera mostra d'aquests artistes iranians establerts a Rotterdam que es pot veure a l'Estat.

"La fotografia pot canviar la relació amb els esdeveniments, té un paper civil que permet reconstruir la resposta que s'ha donat a uns fets determinats", va dir Azoulay sobre les obres de Deüelle Lüski. El conflicte entre israelians i palestins centra les trajectòries dels dos fotògrafs que exposen a La Virreina, però aquest autor es posiciona abans de fer les fotografies. Ell mateix es fabrica les càmeres estenopeiques amb què treballa. Ho fa com a acte de resistència davant la fotografia tradicional i també per qüestionar el paper d'intermediari que l'aparell té respecte de la realitat: per això les càmeres tenen formes tan inusitades com una bóta de vi, un pa de pita i una esfera. A més d'aquestes, també està exposada la que ha creat per a Barcelona, amb forma de pilota de futbol. En crea una de diferent per a cadascuna de les sèries que fa. En aquestes càmeres la pel·lícula no està col·locada de manera vertical i, a més, l'autor no pot controlar el temps d'exposició.

El punt incòmode de les imatges

El mur que separa els territoris jueus dels assentaments palestins és el protagonista d'algunes de les imatges de Miki Kratsman, que reivindica el caràcter activista de les imatges. "Em sento còmode en el moment incòmode en què la imatge no té un punt determinat des del qual llegir-la i la podem llegir en un present continu", diu el fotògraf. L'autor ha fotografiat ciutadans amb els mateixos objectius que porten els avions de reconeixement no tripulats, com si fossin persones sospitoses. Kratsman també fa xocar en les seves fotografies la perspectiva periodística i la de l'arxiu. Una instantània d'una festa revela, també, els assistents desapareguts.

L'absència d'imatges també està dotada d'una forta càrrega política. Filtracions , l'exposició de Tabatabai i Afrassiabi, està basada en dos casos en què no s'han pogut obtenir les imatges desitjades. D'una banda, els artistes exposen les cartes que el cineasta Ralph Keene va enviar a la British Petroleum el 1951 per comunicar a la companyia que el documental sobre les seves explotacions petrolíferes a l'Iran que li havien encarregat era infilmable. I, de l'altra, exposen una llista hipotètica de les obres d'art occidental, des de Van Gogh fins a Jackson Pollock, que el xa va comprar per al Museu d'Art Contemporani de Teheran entre el 1977 i el 1978. Un any després, amb la Revolució Islàmica, la col·lecció va quedar reclosa als magatzems i des d'aleshores s'han exposat de manera parcial i amb comptagotes.

Per Tabatabai i Afrassiabi aquests dos moments reflecteixen el paper central que el petroli ha tingut en l'economia del país. Els materials provenen dels arxius de la British Petroleum, que va ser expulsada del país el 1951, i el Museu d'Art Contemporani de l'Iran i els artistes han convertit aquest material històric en material artístic. A més de les reproduccions de les cartes de Keene i l'inventari d'obres que han confeccionat, Filtracions inclou un vídeo en què els artistes han recreat la correspondència del cineasta i un altre sobre la visita que van fer enguany a la regió on s'hauria d'haver filmat el documental i on el petroli aflora de manera natural a la superfície. "La mostra analitza els processos de modernització de l'Iran en el context internacional i el posa en relació amb la modernitat a partir de les pràctiques artístiques", afirma Soledad Gutiérrez, la comissària.

ARGO CONTRA ARGO


Us deixo aquí la ressenya que ha aparegut a Llegir en cas d'Incendi sobre la pel·lícula i el llibre Argo
‘Argo’ contra ‘Argo’
El pasado viernes 26 de octubre se estrenó en la cartelera la película Argo, la tercera dirigida por Ben Affleck, que como viene siendo habitual vuelve a demostrar que controla esto del cine como manifestó con Adiós, pequeña, adiós, la adaptación de la magnífica novela de Dennis Lehane o en Ciudad de ladrones, en la que también se puso tras la cámara. Affleck ya dio pruebas de su talento escribiendo con Matt Damon El indomable Will Hunting en 1997 y su carrera cuenta con papeles como los que hizo en esa película, en Persiguiendo a Amy, en Operación Reno o en La sombra del poder, para mí su póquer de ases interpretativo.
Pues bien, su interpretación de Antonio Mendez en Argo puede considerarse el repóquer, puesto que su actuación es extraordinaria. En esta ocasión Affleck ha buscado la inspiración en un hecho real, el asalto a la embajada de los Estados Unidos en Teheran de 1979, para crear una gran película que combina varios elementos destacables: un punto de humor muy interesante; la historia del cine dentro del cine; el elemento real, dramático e histórico; actuaciones creíbles, bien trabajadas y bien dirigidas.
La película explica un curioso plan de la CIA para extraer del Irán revolucionario del ayatolá Jomeini a seis empleados de la embajada que huyeron por su cuenta y fueron acogidos y refugiados del embajador del Canadá. El plan consiste en hacerlos pasar por un equipo de rodaje de Hollywood que ha venido a buscar localizaciones para rodar una película de ciencia ficción. Esa fue la tapadera real con la que los americanos consiguieron rescatar a sus seis diplomáticos y con este material Affleck construye una buena película que resuelve muy bien la ambientación, la recreación del Irán de 1979 y que cuenta con una gran verosimilitud sobre todo gracias a la magnífica interpretación del actor-director que hace que las dos horas del film se le hagan realmente cortas al espectador, que a pesar de saber que la historia acaba bien, está realmente inquieto en muchos momentos.
Ahora bien, junto al estreno de Argo ha llegado a las librerías Argo, el libro de Antonio J. Mendez, el espía de la CIA que organizó esta operación, -que ha contado con la colaboración del periodista Matt Baglio en la redacción. El volumen ha sido publicado de forma muy oportuna por RBA en su Serie Negra, en traducción de Víctor Manuel García de Isasi. Y bien, el resultado del visionado y lectura comparado (así ha sido, en este orden), nos presenta dos productos que a duras penas se parecen, por lo que la película aún me parece mejor –Affleck ha aprovechado una historia para subvertirla y crear una cosa completamente nueva, mucho más dramática e intensa- mientras que el libro lo considero muy interesante.

Antes de entrar en detalles sobre el mismo, un aviso para navegantes (entiéndase editores). Hay en España más de 8.000 periodistas en paro. Digo yo que habrá alguno con talento para escribir y convertir un montón de libros que son una auténtica patraña ensayística del todo incomprensible y aburridísima, en libros bien escritos, interesantes, fascinantes. Se puede perder el miedo de una vez a poner el nombre del negro en la portada –aunque sea en caracteres un poco más pequeños-  y se puede empezar a dejar de maltratar al lector con tesis doctorales escasamente atractivas a las que sólo se le han quitado las notas a pie de página. Hagamos de la unión entre investigador y divulgador algo que beneficie directamente a quien sostiene esta industria que no es ni más ni menos que el lector.
El aviso no es innecesario. Este libro se sostiene gracias a la colaboración y al trabajo de Mendez y Baglio (más los editores americanos, claro). Y su lectura es interesantísima, porque no duda en darnos muchos detalles sobre ese héroe americano que salvó la vida de sus seis compatriotas; y sobre todo muchísima información desde la política iraní desde 1935 hasta 1979 –por cierto, un detalle, uno de los estudiantes que asaltaron la embajada y retuvieron a los trabajadores durante 444 días era ni más ni menos que el primer ministro actual Mahmud Ahmadineyad, que sigue manteniendo el pulso con EEUU en este caso por el armamento nucler- y cómo los Estados Unidos mantuvieron en el poder al sha Mohammad Reza Pahlaví después de deponer en 1953 al primer ministro Mohammad Mosaddeq, cuyo principal pecado había sido nacionalizar el petróleo (es lo que se conoce como operación Ajax, anglo-británica, uno de los hitos de la Guerra Fría).
Méndez nos cuenta a la perfección cómo se falsificaron los documentos para los diplomáticos, se creó la tapadera y se inició la operación, y cómo se estableció la colaboración con el gobierno del Canadá. Todo es mucho más gris, sin tanto glamour y al final sin tanta épica como en la película. El resultado es un libro muy interesante sobre política exterior de los Estados Unidos, espionaje y movimientos internacionales donde los héroes son los buenos, escriben en primera persona  y nos hacen entender un poco más el mundo contemporáneo. Dos productos perfectamente compatibles y para nada excluyentes. Pero para saborearlos es mejor hacerlo en este orden: película y libro.

Sebastià Bennasar


_______
Argo / Antonio J. Mendez (y Matt Baglio) / RBA Libros / 1ª edición, octubre de 2012 / Traducción de  Víctor Manuel García de Isusi / 296 páginas / ISBN  9788490064375

diumenge, 4 de novembre de 2012

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA: RESSENYA MÒNICA BATET

La ressenya d'avui al Diari de Balears...
Devastació humana amb riu de fons

S.BENNASAR.
Vas comptant els segons que pots estar sense respirar i penses en si obtindries els mateixos resultats sota l’aigua, al mig d’un Riu, així, en majúscules, com l’utilitza Mònica Batet (1976) en la seva novel•la. És inevitable fer-ho quan vas llegint el llibre, quan descobreixes la Vera Kuntz i tu també vols sentir què és nedar dos quilòmetres i mig o set-mil, com el campió olímpic que cada dia travessa el Riu. I és així, amb la majúscula, perquè aquest riu innominat és el Riu, és l’element que conforma la geografia i la fesomia de la ciutat també innominada que utilitza l’escriptora del Pont d’Armentera per anar confegint sens dubte una de les obres més poètiques i inquietants dels darrers temps en la nostra llengua.
En els Premis Octubre de fa sis o set anys un membre del jurat –ara no recordo qui era- destacava la qualitat de l’obra guanyadora per damunt de la resta de les presentades i explicava que “en la novel•lística actual hi ha poques novel•les poètiques, poques novel•les èpiques i poques novel•les que s’ocupin també dels ciutadans comuns que viuen més enllà de l’Eixample de Barcelona a l’hora de parlar de la ciutat”. Doncs bé, jo crec que tenim una gran novel•la del darrer tipus amb Cada castell i totes les ombres, l’últim llibre de Baltasar Porcel; crec que l’èpica ha arribat a cims considerables amb Jo confesso de Jaume Cabré i amb Les ombres errants de Ferran Sáez Mateu; i ara ens hem de congratular perquè tenim la gran petita novel•la poètica dels darrers temps amb No et miris el riu (Meteora), de Mònica Batet.
El llibre és poètic des de la seva impressionant coberta, que fa augurar un contingut d’idèntica condició. No sempre passa. Però el cert és que els llibres macos, ben cuidats i ben tractats contagien les ganes de llegir-los i en aquesta ocasió els editors han correspost a les expectatives amb un interior també ben cuidat, generós amb el cos de lletra, els interlineats i la qualitat del paper.
Després, per descomptat, Batet ha fet una gran novel•la que es mereix aquest embolcall. Un llibre que la converteix en una escriptora centreeuropea en llengua catalana, la qual cosa passa poques vegades, massa arrelats com estam a intentar explicar el nostre bocí de món. L’altre gran escriptor europeu en llengua catalana és Jaume Benavente. No n’hi ha gaires més.
A No et miris el Riu, Batet ens presenta un ciutat singular banyada per un gran curs fluvial que la condiciona. No es diu en cap moment però és inevitable pensar en el Danubi i Budapest, però també es podria pensar en el mateix riu i en Bratislava, o en Novi Sad o fins i tot en Belgrad. És una mica igual, perquè no és gens important per a la història i per això no té nom. Perquè la ciutat és una al•legoria de totes les ciutats i és una al•legoria d’un estat d’ànim. En aquesta ciutat el Riu és un pol d’atracció per a suïcides, per a criminals i per a simples banyistes que hi moren cada dia ofegats. I aquí és on viuen la Martina Tarr; la Vera Kuntz i el professor Konrád Weszler. La Martina pateix una estranya malaltia com molts membres de la seva família que els manté primer a casa i després els fa sortir al carrer i acabar llençant-se al riu; el professor acaba perdent la seva filla ofegada al riu i apareguda com un dels més bells cadàvers mai vists; la Vera hi ha perdut el seu germà i s’acabarà convertint en campiona olímpica de natació.
A través d’aquests tres personatges i dels seus punts d’ancoratge tangencials, Batet crea una obra hipnòtica com el Riu, on el lector va fluint per una prosa que t’atrapa des del primer moment amb els petits detalls, amb la fascinant construcció dels personatges –atenció als secundaris de luxe com l’Indexador, el germà de la Martina o el campió János Kiviranta-, dels espais innominats, del misteri que subjau en el llibre per acabar construint una meravellosa paràbola de la solitud humana. Perquè aquest és el gran tema del llibre: la solitud dels personatges que han anat destruint les seves relacions familiars amb accions concretes i fermes que s’expliquen al llibre. El Riu és només el lloc on expurgar les culpes d’aquesta destrucció humana tan propera i tan inquietant, que fan que No et miris el riu sigui una al•legoria de la condició de l’home contemporani en qualsevol ciutat, en qualsevol indret, en qualsevol país del món. Batet ha fet una petita gran novel•la poètica sobre la devastació. I el lector va comptant segons.

No et miris el Riu
Mònica Batet
Meteora
Novembre de 2012.

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA:ENTREVISTA JORDI CARRIÓN


Us deixo aquí l'entrevista que ha sortit aquest diumenge a L'Espira amb Jordi Carrión-
“És important pensar la llengua com com un únic conjunt literari”
Jordi Carrion ens ofereix una mostra de les millors cròniques actuals hispanoamericanes

S.BENNASAR.
Jordi Carrión (1976) nascut a Tarragona, però que sempre ha viscut a Mataró i Barcelona, combina la seva vessant de narrador de ficció amb la d’assagista. El seu darrer treball, l’edició de Mejor que ficción, un recull de cròniques hispanoamericanes publicades per Anagrama que demostren l’extraordinària salut del gènere.

-Acabau d’antologar una col•lecció de molt bones cròniques d’escriptors sudamericans. Però, en realitat, què és una crònica? I què aporta com a gènere?
-No són autors sudamericans, sinó que hem d’entendre el conjunt com a hispanoamericans. De fet, dos d'ells són catalans, en Jordi Costa i en Guillem Martínez. És important, per a mi, pensar la llengua com un únic conjunt literari. I pel que fa a la crònica és ben difícil de definir: és no ficció, amb ambició literària, tan antiga com la literatura de ficció, al menys en la modernitat...

-Heu estat professor de literatura hispanoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona en el marc de la llicenciatura en Humanitats. Creis que continua essent una literatura ignota a casa nostra? Per què?
-Ara ja no s’ofereix aquesta assignatura als estudiants, i és un error, es va canviar per literatures eslaves, com si els nostres alumnes de la UPF tinguesin una vinculació cultural equivalent amb Amèrica Llatina i amb l’Europa de l'Est. La literatura hispanoamericana és, efectivament, força poc coneguda, més enllà de Borges, Cortázar i García Márquez. Sobretot pel que fa als autors actuals, d’una gran força expressiva.

-En aquest món de nous formats i de pèrdua d'identitat dels gèneres literaris, què creis que aporten aquestes cròniques i sobretot aquests autors i autores que heu escollit? I remarco el fet de les autores  perquè d’entre totes les de María Moreno y Gabriela Wiener me semblen sensacionals...
-En efecte, són dues autores molt potents, que treballen la qüestió sempre difícil del gènere. El llibre és un repertori de tons, tècniques i temes. A banda d’una volta al món, una espècie de guia de viatges. El lector en treu un bon grapat de lliçons tant narratives com humanes. Penso, per exemple, en com Leila Guerriero parla de les víctimes polítiques de la dictadura argentina. O en Juanita León retratant el conflicte amb les FARC.

-Creis que els mitjans digitals propiciaran un redescobriment del gènere de la crònica? Ho dic perquè el periodisme en paper està cada vegada més tocat i de cada vegada hi ha menys espai per a la crònica i el gran reportatge...
-Els mitjans digitals fan dues aportacions fonamentals: el link (que permet ampliar l’àmbit del text, i relacionar-lo amb molts, de molt diversos) i l’extensió (no estem limitats com en el cas del paper pel que fa a això). A Jot Down o a Revista de Letras ho tenen clar, per no parlar de revistes com Amphibia, especialitzada en periodisme narratiu. Tant de bo que només sigui el començament.

-Parlem per un moment de la vostra obra pròpia. Cap on va Jordi Carrión després d’haver-nos oferit novel•les i assaigs en els darrers temps amb obres molt diverses com “Los Muertos” o “Teleshakespeare”?
-Ara mateix estic centrat en un còmic de no ficció (jo l’anomeno el Nou Nou Periodisme) sobre la crisi, amb un dibuixant, Sagar, estem entrevistant “metaleros”, aquests homes que van pels carrers, com a nòmades urbans, recollint metall amb un cotxet de supermercat. El publicarem a Cultura/s de La Vanguradia.

-Us molesta que us incloguin en aquesta nova etiqueta del que es va anomenar la literatura de la “generación Nocilla?” per definir un seguit de narradors i assagistes joves en llengua castellana que escrivien des de l’Estat espanyol?
-Ja és una vella etiqueta, fa sis anys que es inventar. I crec que d’ella només queda la força de la trilogia Nocilla de l’Agustín Fernández Mallo.

-En castellà en els darrers temps heu implosionat amb força autors sorprenents i originals com precisament l’Agustín Fernandez Mallo, l’Eloy Fernández Porta o tu mateix, que tot i això teníeu ja una llarga trajectòria abans d'arribar a aquest punt de visibilitat. Creus que es valoren més els autors sudamericans que els espanyols?
-Les valoracions són mutants, com l’atenció mediàtica, tot va i ve, en aquest món nostre, com la rellevància social i literària de la crònica. Penso en Josep Pla o en Umbral, i ara, en els autors de l’antologia, com Juan Villoro o Martín Caparrós, reconeguts pel seu treball de no ficció.

UN LLIBRE QUE S'HAURÀ DE LLEGIR


El catalanismo, en el mapa

El historiador Jordi Casassas culmina el primer gran atlas del movimiento político en 200 cartografías y 400 fotos
JOAN FOGUET Barcelona 3 NOV 2012 - 21:26 CET3
foton

Un mapa dice mucho más que mil palabras. Fijándose en uno político, Jordi Casassas indica: “Mire: hasta la llegada de ERC al poder en 1931 la provincia de Lleida no se había integrado políticamente en Cataluña, en el catalanismo”. Casassas (Barcelona, 1948), reputado y popular catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Barcelona, ha dirigido el monumental y ágil (a pesar de su tamaño) Atles del catalanisme (Enciclopèdia Catalana), el primero de estas características. El libro, notablemente didáctico, da para mucho. Si uno se planta en el icónico capítulo que retrata el 14 de abril de 1931, podrá comprobar cómo dos mapas (o quizá infografías) relatan con horas y lugares el devenir de esa singular fecha. Eso y mucho más se puede rebañar de este completo atlas del catalanismo, que no de Cataluña ni del nacionalismo. “Dicen que la geografía es la historia extendida en el territorio; la cartografía conecta en el espacio”, dice Casassas. El catedrático echa mano de un referente como Jaume Vicens Vives, que tenía formación de geógrafo y era partidario de la cartografía, como paraguas para fundamentar la importancia de la geografía humana.

Casassas insiste en que “no es una historia de Cataluña, es una historia del catalanismo”. Por eso, en ella cabe casi todo: desde un mapa de los desplazamientos de Francesc Cambó entre 1905 y 1918 y los de la campaña electoral de Francesc Macià en 1931, hasta la ubicación y número de las esculturas patrióticas en Barcelona entre 1860 y 1935, pasando por las peñas del Barça en el mundo y las convocatorias de la ley de barrios de la etapa José Montilla.

“Hacer un atlas como este es inaudito, no se conoce otro sobre un movimiento similar en Europa”, admite Casassas, que cuantifica en dos años y medio la labor realizada. La voluntad del atlas, que destina dos páginas a cada uno de sus 148 capítulos, es “dar información precisa”. Otra cosa, apunta, fue “la batalla de hacer cada mapa”. Un total de 200 cartografías y 400 fotografías, amén de la colaboración de una docena de autores, han permitido construir este singular volumen sobre un movimiento social, cultural y político que hoy parece mayoritario.

El catedrático insiste en que unos de sus objetivos fue “dar una visión que no fuera solo política de lo que es el catalanismo; el catalanismo no es solo política; unos políticos son los que vienen después y son los que se encuentran que hay un país hecho detrás de ellos”, resume.


Infografía de los 'Fets d'Octubre' de 1934.
El catalanismo fue minoritario en el siglo XX, recuerda Casassas: “Solo fue hegemónico entre 1912 y 1922 y en la época republicana”, pero “consigue marcar la agenda política del siglo en Cataluña y hacer mucho ruido en la política española a tenor de su potencial; el país sigue construyéndose mientras la política empieza a dar pasos”.

Según Casassas, hay que dar a la política un peso “importante pero no absoluto”, porque el catalanismo tiene raíz popular, cultural. “Tanto tiene que ver con el catalanismo Francesc Macià como el movimiento escolta o la tradición judicial catalana” remata el catedrático.

Casassas no se muerde la lengua: “El debate entre catalanismo y nacionalismo es inventado; nace en 1980 cuando la izquierda no gana y se enoja y entonces atribuye al nacionalismo el factor de ser de derechas y burgués, mientras el catalanismo es lo que ellos representan”. Para el catedrático “hablar de catalanismo sin hablar de nacionalismo es algo incompleto”.

El Atlas del catalanisme rompe también, según su director, “con la tendencia de verlo todo desde Barcelona” y permite constatar que “un país lo hacen las asociaciones, los castellers y diables de los pueblos, y los padres que llevan a sus hijos a jugar a fútbol; es la voluntad de ser. Esto no se puede inventar, y existe”.

No quiere hablar de futuro, pero Casassas lo hace. “No sé si hace falta que Cataluña tenga estructuras de Estado si no sabe diferenciar entre partidos y país”, suelta, ácido. “Con la inmigración, en Cataluña, a partir de 1950, se duplica la población en apenas 10 años; es algo insólito”. Con este telón de fondo “conseguir estas estructuras de Estado sería la victoria más potente sobre el franquismo”, afirma. ¿Y eso? “Porque con esa inmigración Franco quiso disolver el problema catalán, y que ahora esta población que vino coactivamente participe en la consecución de las estructuras de Estado sería en verdad una gran victoria sobre el franquismo”.

Insiste en que esto no es política. “En esa incorporación de la inmigración en el movimiento del catalanismo no hay ideología, el país tiene capacidad de hacer eso”. No hay partidos que fabriquen el catalanismo, defiende. Y esa es una de las grandes conclusiones del Atlas del catalanisme.