diumenge, 21 d’abril de 2013

SANT JORDI, SIGNATURES A TOPE!


Estimats amics, aquí teniu tota la llista de signatures per aquest Sant Jordi, per si us ve de gust!

SIGNATURES DE SEBASTIÀ BENNASAR SANT JORDI 2013
(Nocturn de Sant Felip Neri -Meteora- i El país dels crepuscles -Alrevés).

11 Parada d'ERC (Les rambles)
12 Espai Mallorca (Plaça Vicenç Martorell)
13 Parada Al Revés (Rambla Catalunya amb carrer Mallorca)
14 Parada Editorial Meteora (Passeig de Gràcia 81 entre Mallorca i Provença)
16 FNAC L'Illa
17 Laie La Pedrera
18 FNAC La Maquinista
19 Parada Editorial Meteora (Passeig de Gràcia 81)
20 Parada Al Revés (Rambla Catalunya amb carrer Mallorca)

dilluns, 15 d’abril de 2013


HISTÒRIA

La Barcelona catòlica, franquista i amiga dels nazis

La Fundació Carles Pi i Sunyer organitza cinc exposicions sobre la postguerra


"El paso del jefe supremo de la Policía alemana y de nuestras autoridades fue saludado con efusivas demostraciones de afecto en el curso del trayecto, especialmente en el pueblo del Prat de Llobregat, que había sido profusamente engalanado con colgaduras y banderas nacionales y alemanas. A la entrada de la población, en un arco de laurel, se daba la bienvenida a Herr Himmler. En la Plaza Mayor su paso fue aplaudido por numerosísimo público". Les cròniques periodístiques del 24 d'octubre del 1940 explicaven amb tot detall la visita de Himmler a Barcelona. Un dels homes més poderosos de l'Alemanya nazi -era el cap de tres milions de policies i un dels màxims assassins de masses de la història- havia arribat a Espanya per reforçar la col·laboració policial i buscar el seu peculiar Sant Grial.
Era una visita política i, fins a cert punt, esotèrica. La premsa oficial mostra una Barcelona que rep amb eufòria el dirigent nazi. És una Barcelona fins ara quasi inèdita, que es podrà veure en quatre exposicions organitzades per la Fundació Carles Pi i Sunyer, amb Mireia Capdevila i Eulàlia Pérez com a comissàries. Són un preludi: el gener del 2014, quan es compleixin 75 anys de l'ocupació franquista, s'inauguraràBarcelona en postguerra , la cinquena i més ambiciosa exposició.
Documentació inèdita
La primera exposició, Barcelona en postguerra. Una crònica fotogràfica,s'inaugura divendres i es podrà veure fins al 28 de setembre a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Com la resta de mostres, tot el material prové dels arxius municipals de la ciutat. La Fundació ha rescatat documents inèdits, com el cost del banquet oficial que va organitzar l'Hotel Ritz al Salón Crónicas de l'Ajuntament per honorar Himmler, o la minuta original del sopar de gala.
Mentre Hitler i Franco es reunien a Hendaia, Himmler es passejava per Montserrat convençut que allà hi trobaria pistes sobre el Sant Grial. El capitost nazi estava obsedit amb la idea que la relíquia li donaria poders sobrenaturals. Les noies de la Secció Femenina el van rebre amb clavells vermells al Prat i se li van oferir balls folklòrics al Poble Espanyol. Els mitjans franquistes detallaven la generositat del genocida: havia donat 25.000 pessetes per als damnificats d'unes inundacions.
Himmler recorria Barcelona amb la seva guàrdia oficial. Els seus soldats es movien en una coreografia perfecta. Tots anaven uniformats, amb la pistola a la cintura, i les botes lluents. Amb cada salutació i al crit de Heil Hitler , donaven un cop de taló.
"Va ser una visita curiosa en un context complicat", explica Francesc Vilanova, director de l'Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer. França havia caigut dos mesos abans, l'agost del 1940, i aquell mateix mes va sortir d'Angulema (França) un tren amb 927 refugiats espanyols. El seu destí era Mauthausen. S'hi van quedar tots els homes més grans de 13 anys, les dones i els nens petits van agafar un altre tren cap a Hendaia. "S'escapa de la lògica de deportacions, perquè tots eren civils", assegura Vilanova. "D'altra banda -afegeix- pocs dies abans de la visita de Himmler havien afusellat el president Companys". Feia tot just vuit dies d'aquell consell de guerra il·legal.
"Amb les exposicions, volem mostrar una Barcelona que s'ha vist poquíssim i sobre la qual s'ha fet poca recerca. Fa tres anys que hi treballem", resumeix Vilanova.

dimarts, 9 d’abril de 2013

LES MEVES RECOMANACIONS PER SANT JORDI

Com que falten només dues setmanes per Sant Jordi, convé fer allò que feim tots: la nostra llista de llibres per Sant Jordi.

Tots els que recomano són llibres que he llegit després del passat Sant Jordi. La majoria són novetats però no tots, perquè els llibres no són com els iogurts, no caduquen (bé, sembla ser que els iogurts ara tampoc).

Així doncs, la llista, sense indicar preferències ni res semblant, és aquesta:

-El llibre de les mosques. Emili Teixidor. Columna.
-La vall de la matança. Josep Massanés. Cossetània.
-Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Llucia Ramis. Columna.
-Societat Negra. Andreu Martín. RBA
-Quan arribi el pirata i se m'emporti. Lluís Anton Baulenas. RBA
-Naufragi a la neu. Esperança Camps. Bromera.
-El banquer. Núria Cadenas. 1984.
-Agent 447. L'home que va detenir el president Companys. Gemma Aguilera. 3 i 4.
-Lluny d'aquí. Jaume Benavente. Al Revés.
-Mindrä. Biel Cussó.
-La mala reputació. Bel Olid. Proa.
-Les ombres errants. Ferran Sáez. RBA
-Si quan et donen per mort un dia tornes. LLort. RBA

-Secretos de Portugal. Gabriel Magalhães. RBA
-La estrategia del pequinés. Alexis Ravelo. Al Revés.

Que vagi molt de gust!

Autor/s: Montserrat Serra

Irving: 'Heminway és el major frau de la història de la literatura nordamericana'

Ha presentat a Barcelona la seva darrera novel·la, 'En una sola persona' (Edicions 62)
El temps de mitjana que ocupa una novel·la al cap a John Irving abans d'escriure-la és d'entre cinc anys i quinze. Ho ha calculat després d'escriure'n tretze, entre les que hi trobem 'El món segons Garp' i 'Una dona difícil'. La que ara ens ocupa, 'En una sola persona' (Edicions 62), se li va entretenir pels replecs del cervell uns nou anys, abans no va trobar la darrera frase del llibre i en va tenir tota la trama i la composició, del final cap al principi, per començar a escriure. Aquest és el seu mètode. Irving ha passat per Barcelona per presentar aquesta darrera novel·la, i ha carregat contra la rigidesa sexual del seu país, contra el silenci de Reagan sobre la Sida, i ha fet explícit el seu rebuig (més i tot, perquè ha deixat anar una ganyota gairebé de fàstic) contra l'estereotipada masculinitat de Hemingway.
Amb 'En una sola persona', Irving ens submergeix en el món del Billy Abbott, un jove de Vermont que té una mare que fa d'apuntadora per a una companyia de teatre d'afeccionats, i no coneix el seu pare, que es va separar en unes condicions que se li presenten mig amagades i plenes de contradiccions. Té un avi a qui agrada transvestir-se tot fent teatre i el seu primer amor és una bibliotecària amb el pits molt petits. Té una bogeria pels pits petits, ell. I és un entusiasta de 'Grans esperances' de Dickens, el llibre pel qual vol convertir-se en escriptor.

'Sempre m'han interessats els «outsiders»' diu Irving, per descriure el protagonista de 'En una sola persona': 'Billy Abbott és un home bisexual, el qual té per primer amor una persona més gran, que ell percebeix com una dona quan de fet és una dona transsexual. D'això se n'adona primer el lector que ell. I l'últim gran amor d'en Billy és per contra un home més jove, que vol convertir-se en noia. Billy Abbott reconeix que tots dos formen part d'una minoria dins d'una minoria. Perquè els transsexuals desperten la desconfiança tant dels heterosexuals com dels homosexuals.'

El sexe sempre és present en les novel·les de John Irving, i sonvint és explícit, perquè busca anar contra la rigidesa sexuals dels Estats Units. 'El sexe explícit –diu Irving–, irrita les capes més conservadores del meu país, que sortosament cada vegada són més minoritàries. Amb tot, 'En una sola persona' és segurament la novel·la que afronta d'una manera més clara i intencionada la intolerància sexual. Diu Irving que de les tretze novel·les que ha escrit, quatre són clarament polítiques: 'Tant en «El món segons Garb» com «En una sola persona» defenso la diferència sexual; a «Les normes de la casa de la sidra» defenso l'avortament; mentre que 'A Prayer for Owen Meany' faig una crítica a la Guerra del Vietnam.  

A 'En una sola persona', el to de tragicomèdia s'atura en sec amb la irrupció de la Sida a la dècada dels vuitanta. Aleshores, Irving es posa seriós: 'Volia contrastar el que van suposar aquells pocs anys d'alliberament gai, la llibertat sexual que va florir durant cinc minuts, diria, fins que va arribar la gran epidèmia. La Sida fou una injustícia tremenda i terrible, que va provocar milers de morts, la majoria joves que començaven a viure. I volia fer notar com aquesta epidèmia va alimentar la visió homòfoba de convertir l'epidèmia en un càstic diví, justificable i comprendible.' I aquí Irving carrega contra el silenci de Ronald Reagan davant l'epidèmia: 'El seu silenci el converteix en el president més irresponsable de la història dels Estats Units. No va pronunicar mai la paraula Sida durant el seu mandat, i no hi ha president que en conegués tants d'homesexuals com ell, que havia estat actor de Hollywood. Eren ex-amics i col·legues seus!'.

Sobre la coincidència entre l'aparició de la seva novel·la i el debat entorn el casament gai, Irving diu que és pura casualitat. Ni sabia que es donaria aquest debat quan es va posar a escriure el llibre, ni tan sols sabia que el seu tercer fill es declaria homosexual en aquest procés. 'Em va fer feliç de pensar que encara que no agradés a ningú aquesta novel·la, el meu fill la llegiria i la gaudiria.'

Irving ha recordat el seu gust per escriure novel·les a la manera de Dickens, Hardy, Melville o Flaubert: 'De ben jove aspirava a escriure com ells, que ja als anys cinquanta eren considerats un material extingit, passat de moda. Això com a aspirant a escriptor em causava inseguretat, però amb el temps aquest desig decimonònic va ser una avantatge: quan escrius amb la voluntat d'assemblar-te als grans autors del segle XIX, ningú et pot acusar d'escriure com cap dels teus contemporanis. Em sento molt afortunat de tenir-los com a models. I abans que ells, la meva font d'inspiració provenia del teatre, de Shakespeare i de Sòfocles. Voler-los imitar és trepitjar un terreny molt segur.'

Per contra, Irving ha carregat sense compassió contra Hemingway, tan per la seva imatge de mascle 'vergonyosa', com per la seva manera d'escriure: 'Sempre he odiat Heminway, des d'adolescent. M'avergonyia la representació de la seva masculinitat, que era com una broma, i també m'avergonyia com a escriptor. Si només pots escriure frases curtes, dedica't a la publicitat. I he de dir que la formació de periodista no el va ajudar com a escriptor. Era un escriptor alcohòlic sobrevalorat. I va ser el responsable d'una onada literària d'un munt d'imitadors. A mi m'agrada la complexitat, la frase complicada, les històries complicades, els personatges complicats. Heminway és el major frau de la història de la literatura nordamericana, com a home i com a escriptor.

diumenge, 7 d’abril de 2013


MEMÒRIA HISTÒRICA

Al rescat de la memòria

Un arqueòleg gironí, René Pacheco, és un dels màxims especialistes de l'Estat en la recuperació de la memòria històrica

La seva feina és exhumar desapareguts de la Guerra Civil, generalment de fosses comunes

Es queixa de les traves que es troba però el compensa la passió per la feina i l'agraïment dels familiars

René Pacheco, treballant en una fossa comuna de Joarilla de las Matas (Lleó) amb la identificació de restes de desapareguts de la Guerra civil Foto: ÓSCAR RODRÍGUEZ.
1
“Encara avui dia ploremquan trobem una fossa [...] i demanem perdó per haver arribat tard”
Poc després de llicenciar-se a la Universitat de Girona (UdG), René Pacheco Vila (Sarrià de Ter, 1983), va entrar com a voluntari a l'Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH). I el que va començar com una primera experiència professional ben aviat es va convertir en una autèntica passió. Des del 2009 que hi treballa i, des d'aleshores, s'ha guanyat a pols, amb cada exhumació i rescatant de l'oblit cossos silenciats, la reputació de ser considerat un dels millors arqueòlegs especialistes de l'Estat en la recuperació de la memòria històrica. Hi ha qui encara els acusa d'obrir velles ferides, però com ell assegura, no té preu l'agraïment que li demostren els familiars dels desapareguts. “Encara avui dia plorem quan trobem una fossa. Són moltes les emocions contingudes i per això sovint els demanem perdó per haver arribat tard a excavar.”
L'ARMH funciona plenament com un moviment social sense ànim de lucre i apolític, que disposa d'una gran base de voluntariat. La seu del laboratori que tenen és al campus universitari d'El Bierzo, a Ponferrada, des d'on s'inicia i acaba el complex procés de rescat de la memòria històrica. Tot comença a partir que algun familiar d'un desaparegut s'hi posa en contacte. Aleshores es recull la màxima informació proporcionada pels familiars (data i lloc de la desaparició, descripcions físiques, detalls personals...) i comença la investigació –que té molt de feina detectivesca– buscant en arxius i registres civils per anar acotant les possibilitats d'èxit. “També tenim fracassos, és cert”, reconeix Pacheco, que remarca la dificultat de la seva tasca.
S'ha de tenir en compte que, traves econòmiques a banda –tampoc ells s'escapen de les retallades públiques, i més amb el canvi del color polític al govern estatal–, tot són bastons a les rodes. Per aquest jove arqueòleg gironí, els grans imponderables són tres: el pas del temps, “cada dia que passa moren més testimonis orals i familiars que els reclamen”; administratius, amb la negació de permisos o manca de política sobre la memòria història (com succeeix a Catalunya) i “d'una Justícia que no actua”, hi afegeix; i, sobretot, la por, “no et pots imaginar el silenci previ que ens trobem a l'arribada d'un poble, que només es trenca en el cas d'aparèixer la fossa. Llavors sí que tothom parla i aporta informació essencial”.
L'obertura de fosses i les exhumacions es fa generalment durant els mesos de primavera i estiu, i en aquestes excavacions hi participen un bon nombre de voluntaris que treballen assessorats pels arqueòlegs i antropòlegs, com ell mateix. Seguint la metodologia estricta d'una excavació arqueològica, es troben amb esquelets i altres materials de tota mena, que van des de projectils fins a botons, pipes de fumar i medalles, però també amb soles de sabata i, en algun cas, fins i tot, amb les botes senceres.
Milers i milers de desapareguts
Des que l'associació va iniciar la primera campanya, s'han fet unes 150 exhumacions i localitzat uns 1.500 desapareguts de la Guerra Civil. Republicans no cal dir, ja que com explica René Pacheco, els del bàndolnacional, guanyador de la guerra, sempre han gaudit de l'oportunitat de recuperar els cossos i les facilitats governamental durant molt de temps. A la pregunta de quanta feina els queda per fer, un només es pot quedar garratibat quan aquest recorda que encara es té constància de 113.000 persones desaparegudes “amb noms i cognoms”. “L'Estat espanyol és el segon país del món, després de Cambodja, en nombre de desapareguts”, assegura. Sense paraules.
El besavi, al cementiri de Girona
L'atzar va fer que l'any passat, el mateix arqueòleg gironí descobrís que el seu propi besavi està enterrat a la fossa comuna del cementiri de Girona, on se sap amb certesa que hi ha unes 520 víctimes. “És molt trist que la llei a Catalunya no ens permeti obrir les fosses”, diu René Pacheco, que assegura que tenen moltes peticions de familiars que els reclamen.

dissabte, 6 d’abril de 2013


Paul Preston: "Santiago Carrillo fue el Stalin español"

"No autorizó la matanza ni la ejecutó, pero sí fue un elemento clave en su organización", dice el hispanista sobre Paracuellos | "La mayor parte de la actual crisis se la atribuyo a la corrupción masiva, herencia de la dictadura", opina sobre la crisis

Cultura | 06/04/2013 - 00:00h
Rafael Ramos | Corresponsal
Londres
Paul Preston, uno de los grandes hispanistas británicos, aborda en El zorro rojo (Debate), su último libro, la figura de Carrillo.

Lleva mucho estudiando al personaje. ¿Ha descubierto algo nuevo?
Quizás lo más interesante, repasando documentos y conversaciones con Fernando Claudín, Jorge Semprún y Manuel Azcárate (figuras históricas del comunismo español), es hasta qué punto Carrillo y su papel en la transición consiguieron que se pusiera en entredicho la lucha antifranquista. Existen tres percepciones básicas: la de la derecha, que lo considera el rojo asesino responsable de la matanza de Paracuellos; la popular, del héroe de la transición que se sacrificó a sí mismo y al PCE por intereses nacionales; y la de ex compañeros de partido, como un estalinista cruel y brutal.

¿Y la suya?
Hizo cosas que contribuyeron a la transición, pero creo que sus motivaciones no fueron desinteresadas ni patrióticas sino muy calculadas, de mera supervivencia política. Era un hombre pragmático, muy astuto e inteligente. Hasta hace poco yo había aceptado sus argumentos sobre las concesiones que tuvo que hacer como líder de la oposición antifranquista, y de que los compromisos fueron necesarios (e históricamente inevitables) para la entrada de España en el Mercado Común y el desarrollo del capitalismo. Pero he llegado a la conclusión de que cometió muchos errores de bulto en su lectura de lo que pasaba en España, con consecuencias trágicas y nefastas. Su ambición primó por encima de todo, y en aras de ellas mintió y esquivó responsabilidades, impidió todo debate interno dentro del PCE. Insisto, fue el Stalin español, un personaje negativo para la izquierda, que no sólo destrozó al partido comunista, sino que también contribuyó a destruir al PSOE.

¿Y su implicación en Paracuellos?
No fue quien dio las órdenes, que seguramente vinieron de Moscú y de la cúpula del partido en España, ni tampoco ejecutó la matanza, pero sí fue un elemento clave en su organización.

El hecho de que las heridas de la guerra civil española nunca hayan sido bien curadas, que nunca haya habido una Comisión de la Verdad y la Reconciliación, ¿tiene algo que ver con los actuales problemas del país?
Tiene parte de la culpa, pero no es el mayor de los males. La memoria histórica es muy importante. Ignorarla añade crispación, alimentada por decisiones como las del actual gobierno respecto a la Ley de Exhumaciones. Pero la mayor parte de la actual crisis se la atribuyo a la corrupción masiva que hay en el país, una herencia de la dictadura. El franquismo creó una cultura del robo y del pillaje al enemigo, de que el servicio público era para beneficio privado, que se perpetuó y creó hábitos. Quizás no hubiera en términos generales venganzas de sangre una vez terminada la guerra, pero sí salarios de hambre. En todas partes cuecen habas, y los conservadores británicos son una pandilla de mentirosos empeñados en destruir el Estado del bienestar. Pero hay grados. En el Reino Unido se montó un gran follón con los gastos que cobraban los miembros del Parlamento, pero no por hacer (en la mayoría de casos) algo ilegal, sino por ser poco ético. En España la corrupción es mucho más amplia y profunda.

Una de las paradojas de la actual crisis es que, tratándose de un fallo del sistema capitalista, no se esté traduciendo en un renacimiento de la izquierda tradicional. ¿Lo ve posible?
Muy difícil, porque la derecha está ganando la batalla de la propaganda y existe una enorme presión para desmontar el Estado del bienestar, como si fuera el culpable de todo. Llevamos 40 años de lavado de cerebro y se nota.

¿Comparte la opinión de que la transición, tan aplaudida en su momento, fue en el fondo una chapuza que echó una mano de pintura sin atacar los problemas estructurales?
No. Se hizo lo mejor que se pudo en circunstancias muy complicadas, cuando había unas Fuerzas Armadas dedicadas no a combatir al enemigo exterior sino a los enemigos interiores, con los grises dando palos a diestro y siniestro y una Guardia Civil que constituía un virtual ejército de ocupación. No se podía arriesgar otra guerra civil. Carrillo fue un realista que a base de realismo traicionó a su propio partido. El mayor error fue el café para todos en el Estado de las autonomías para fastidiar a vascos y catalanes. La única solución a la cuestión nacionalista es un federalismo asimétrico.

¿Qué le parecen los políticos españoles contemporáneos?
Felipe González fue un gran estadista, Zapatero, no tan malo como lo pintan. De Rajoy mejor no me haga hablar...


Leer más: http://www.lavanguardia.com/cultura/20130406/54372065452/paul-preston-santiago-carrillo-stalin-espanol.html#ixzz2PfsQK4Ut
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

LA RESSENYA D'ALEXIS RAVELO A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


‘La estrategia del pequinés’, la literatura verdadera de Alexis Ravelo

Adobe Photoshop PDF

No hace falta llegar al final de una novela como La estrategia del pequinés para saber que estás ante una gran obra literaria. De hecho es algo que se intuye en la primera línea del texto, en la que ya nos podemos imaginar que estamos ante una novela de perdedores, donde lo que puede salir mal saldrá mal. Tanto es así, que en esta novela negra no tenemos ni detective privado ni policías –más allá de los necesarios para que la acción avance, es decir, alguien tiene que descubrir los cadáveres y levantar los cuerpos- ni puñetera falta que le hace. Porque lo que ha conseguido Alexis Ravelo es crear un elenco de personajes tan potentes que en realidad lo que el lector querría es que esta novela no se acabase nunca.
Contemos lo que se puede contar del libro: Gran Canaria, medianos traficantes en apuros porque han perdido dos quilos de cocaína y tienen que pagarlo a un tal Turco, que no está para demoras. Un plan perfecto, robar la lavandería (el entramado de empresas en los que se blanquea el dinero) del propio Turco para pagarle, pero hacerlo por persona interpuesta. Y un profesional semi-retirado, “El Rubio”, que se crea su propia banda: el Palmera, cincuentón, despedido de un hotel que ha cerrado, divorciado y creación olímpica de la narrativa negra contemporánea; y Cora, prostituta en busca de últimas oportunidades antes que las patas de gallo se las birlen definitivamente. Cómo acaba todo esto es lo que no se puede explicar, aunque cadáveres hay unos cuantos en el libro, y eso que todo pasa en el paraíso, en Canarias.
Pero resulta que el paraíso no es tal. A parte de urdir una de las mejores novelas negras que he leído en mucho tiempo –en este 2013 sólo se la puede comparar con Societat Negra de Andreu Martín-, Alexis Ravelo ha realizado una magnífica disección de lo que es una sociedad insular: es decir, un microcosmos en el que todo es posible pero donde todas las salidas están limitadas por la realidad geográfica que marca el mar, en este caso el océano Atlántico.
En ese mundo hay espacio para hoteles que cierran y hoteles de lujo en los que las profesionales no están invitadas en las fiestas; parados de larga duración que no saben que hacer con su vida; barrios marginales en los que la vida vale poco; inmigración de cayuco e inmigración de náuticos y polo de Lacoste; gente guapa y gente que aspira a serlo, y chusqueros que se han bajado al moro más de una vez y que ahora se han reconvertido gracias a mujeres y a hijas, porque en esta historia quien más quien menos tiene una hija o una mujer a quien cuidar, porque la vida es así, y los narcos guapos sólo salen enCorrupción en Miami.
Alexis Ravelo ha sido un descubrimiento. Su trayectoria es larga, a pesar de ser joven (1971), pero sobretodo lo que es esperanzador es su futuro. Porque escribe de manera magistral, como demuestra el uso de la frase breve, la perfecta dosificación de la información, la estructura narrativa que ha sabido encontrar para esta estrategia del pequinés. Las frases aceradas, las descripciones justas que fluyen de tal manera que el lector casi se desliza por la página con el ritmo incesante que impone Ravelo. Si el ciclismo no fuese un deporte denostado podríamos comparar su escritura con la de esos escaladores que subían los puertos de montaña con piñón fijo y ritmo constante, demoliendo a sus rivales sin ni siquiera levantarse del sillín. Sin tirones ni golpes de riñón agónicos, sino con la grandeza del campeón. Claro que a lo mejor iban dopados. Ravelo no, Ravelo escribe con la pureza del escritor de raza, del que se enfrenta a la línea en blanco como si fuese un combate de donde sólo se puede salir vencedor o muerto.
Y esto es lo que me gusta de La estrategia del pequinés, que es literatura honrada, de verdad. Buena, enorme y humana a la vez. Una novela negra con la que incluso, en una tarde lluviosa, uno puede derramar una lágrima y ponerse sentimental. Porque la vida es eso, y si no que se lo pregunten al Palmera.

Sebastià Bennasar

__________
La estrategia del pequinés / Alexis Ravelo / Editorial Alrevés / 1ª edición, febrero de 2013 / 312 páginas / ISBN 9788415098812

divendres, 5 d’abril de 2013


De fotògrafs i historiadors antifranquistes


De fotògrafs i historiadors antifranquistes
Acaba de morir el Paco Elvira i, amb ell, un magnífic fotògraf i una bona persona amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar en diverses ocasions. Altres amics i amigues l'han glossat amb total competència i han valorat la qualitat, valentia i importància de la seva feina com a professional, sempre poc reconeguda. Jo només vull referir-me a una de les facetes del ric patrimoni que ens ha aportat: la de retratista de l'antifranquisme i, en concret, de les manifestacions al carrer, que era una de les formes amb què s'expressava l'oposició al règim, i que constituí un dels motius -no l'únic- de la feina del Paco, i expressió de la seva vitalitat.
Els historiadors expliquem com aquelles manifestacions constituïren un element que qüestionà l'espai públic a un règim omnipresent i que l'erosionà, perquè l'única resposta que era capaç de donar-hi era la repressió, tancant qualsevol porta a canvis davant la incertesa de la continuïtat. Eren manifestacions minoritàries, accions de disputa aparentment insignificants però de mala digestió per a una dictadura que des del 1969 havia iniciat una crisi irreversible. El febrer de 1971 Baldomero Palomares, un dels integrants del Consejo Nacional del Movimiento, s'adreçava al ple de l'entitat i preguntava: "Señores consejeros: ¿qué sucede en España, para que las fuerzas de orden público no puedan abandonar la Universidad? [...], para que muchas de nuestras fábricas sigan, día tras día, en conflicto colectivo, que supone una auténtica sangría no sólo de la economía española, sino de la convivencia entre las clases sociales? [...] para que puedan florecer, no ya honestos sentimientos regionalistas, sino agrupaciones de carácter criminal y separatista terrorista en concomitancia con diversos grupos del comunismo internacional? [...], para que nuestro símbolo más querido, incluso fotografías y el nombre del jefe del estado, hayan sido profanados y vituperados públicamente? [...] para que en las calles de nuestra ciudad natal caigan tres obreros muertos sobre el pavimento y miembros de la fuerza pública caigan heridos, cuando unos y otros forman parte de la clase más débil económicamente del entrañable pueblo español?... " I continuava fent-se preguntes que, més enllà de la retòrica, mostraven el desconcert que la contestació social i de tota mena estaven provocant en el règim.
Les fotografies del Paco Elvira deixen constància d'aquesta situació i constitueixen un testimoni indispensable per entendre les angoixes de Baldomero Palomares. Retrataven, per exemple, un escamot de grisos travessant el carrer amb actitud desafiant, porra en mà, dirigint-se a atacar no sabem quin objectiu vinculat amb la reivindicació de la llibertat. En una altra, una tanqueta escopia aigua a pressió: imatges que ens remeten 10.000 km més enllà, a l'altra banda de l'Atlàntic, al Xile de Pinochet. Una altra seqüència de fotografies ens ensenya com els grisos entren a la Facultat de Medicina, a l'Hospital Clínic, colpejant esquenes, cames i caps d'estudiants que intenten escapar-se. Dos policies s'abraonen contra un altre estudiant colpejant-lo amb acarnissament, al peu d'un plàtan, fals aixopluc. En un altre espai, a l'Institut Químic de Sarrià, un membre de la Brigada Político-Social treia la pistola i, corrent, mig embogit, perseguia perillosos demòcrates el desembre de 1971. En una altra sèrie, el Paco Elvira recollia el llançament de còctels Molotov a la Via Augusta de Barcelona després d'una manifestació convocada per organitzacions esquerranes el 28 de maig de 1972. Imatges que repetiria, fent de Barcelona una rèplica del París del Maig del 68.
Totes aquestes fotografies són material indispensable per conèixer la història del nostre país. L'anàlisi del passat necessita suports visuals com els que ens ha llegat el Paco. Des de la meva òptica interessada d'historiador, el valor de les seves imatges és incalculable. Perquè ens il·lustren l'instant, el moment, la fugacitat que compon el moviment. Capten la por i la gosadia dels estudiants capaços de tallar el carrer Balmes amb Pelai i col·lapsar el centre de la ciutat. Sense aquestes imatges, el moviment esdevé un ens abstracte. De la mateixa manera que la imatge, sense l'explicació, té un contingut semàntic intern però perd capacitat explicativa, i no fa, de la memòria, història.
I, certament, no només va ser el Paco. Van ser també d'altres. El Manel (Armengol), el Jordi (Socías), el Josep (Gol), la Colita, la Pilar (Aymerich), el Pere (Monés), el Xavier (Vinader)... i d'altres que componen un riquíssim patrimoni cultural i memorial que han deixat el testimoni del que va suposar la dictadura. Catalunya disposa d'un extraordinari patrimoni fotogràfic que, òbviament, va més enllà d'aquest moment i d'aquests autors. Com a historiador, com a amant de la fotografia però sobretot com a ciutadà, no només no el vull perdre, sinó que reclamo la seva preservació, conservació i difusió. I la crisi no pot ser excusa perquè, d'una vegada, s'impulsi una acció veritablement institucional, reclamada des de fa temps, en la perspectiva de crear el Centre Nacional de Fotografia

dimecres, 3 d’abril de 2013


Aquest és l'anell en què es va inspirar Tolkien

L'autor va examinar l'objecte un any abans d'escriure 'El Hobbit'

L'anell que va inspirar Tolkien / EFE / DAVID LEVENSON
L'anell que va servir d'inspiració a J. R. R. Tolkien per escriure 'El Hobbit' i 'El Senyor dels Anells' es mostra al públic a Hampshire (sud d'Anglaterra), en una mostra que indaga en l'origen de la trilogia. La National Trust, una organització que vetlla pel patrimoni britànic, exposarà de forma permanent l'objecte, que va ser estudiat per Tolkien (1892-1973) un any abans d'escriure 'El Hobbit'.
L''anell de poder', que en la ficció portava el malvat Sauron, va ser analitzat per l'escriptor el 1929 a petició de l'arqueòleg Mortimer Wheeler, que buscava la seva connexió amb una llegenda recollida en una làpida que havia descobert en una excavació. La missió del creador de la Terra Mitjana era desxifrar l'etimologia de la inscripció en llatí que contenia l'anell, que va ser traduïda com 'Seniciaus viu bé en Déu', un detall que no va interessar els investigadors el 1875, quan l'objecte va ser descobert en una granja de la zona.
Tolkien i Wheeler van relacionar el missatge amb una làpida trobada en un temple romà proper, on hi havia inscrita una pregària al déu Nodens en què es pronunciava una maledicció contra Seniciaus, un romà que va robar un anell del temple de Lydney. "Al déu Nodens, qui portarà el nom de Seniciaus nega tota salut fins que torni l'anell al temple", diu en la pedra descoberta per l'arqueòleg.
Va ser llavors quan els investigadors van recordar l'anell, que inclou un símbol de la deessa Venus i que té un pes superior al d'un objecte similar. El seu diàmetre de 25 mil·límetres i els seus 12 grams de pes fan pensar als historiadors que es va crear per ser portat al polze i per sobre d'un guant, tal com el portava Sauron en la popular saga.
Malgrat les moltes teories sobre l'origen de la història que ha captivat milions de lectors al món, els historiadors consideren que aquesta és la més probable, ja que l'objecte està relacionat amb una maledicció.

diumenge, 31 de març de 2013


La senda torcida del nuevo periodismo

La generación de reporteros que revolucionó la profesión en los sesenta vive un resurgir editorial

Jimmy Breslin, el editor George Hirsch, Tom Wolfe y el fundador de 'New York', Clay Felker, en una fiesta de la revista en 1967. / DAVID GAHR (GETTY)
Lo que pretendía ser una feroz invectiva suena hoy a notable definición del nuevo periodismo: “[Es] un estilo bastardo que juega a dos bandas, explota la autoridad fáctica del periodismo y crea atmósferas propias de la narrativa”. Lo escribió en 1965 Dwight Macdonald en Paraperiodismo, o Tom Wolfe y su máquina de escribir mágica, artículo publicado en las páginas de The New York Review of Books para salir en defensa de otra venerable institución de la prensa de Manhattan, The New Yorker,cuando esta fue objeto de la iconoclastia a prueba de bomba (o casi, como se verá) de Wolfe.
El reportero de la afectada elegancia sureña y el traje blanco había publicado un hilarante texto titulado Pequeñas momias, motivado por un diálogo escuchado en la redacción de una joven revista de la ciudad que incluyó esta sugerencia del coloso del periodismo de los sesenta Jimmy Breslin: “Quizá deberíamos volar por los aires el edificio de The New Yorker”, dijo. Los chicos no llegaron a tanto, cierto, pero tampoco se cumplió la profecía de Macdonald: “Wolfe no será leído con agrado, o leído a secas, dentro de unos años, quizá el año que viene”.
El autor de Ponche de ácido lisérgico y otros clásicos de la no ficción contracultural (incluida la influyente recopilación de 1973 El nuevo periodismo) lleva décadas vivo y coleando en el catálogo de Anagrama (que también da cobijo a otro titán de aquella revolución, Hunter S. Thompson). Muchos de sus compañeros de filas gozan de un más reciente aunque vigoroso resurgir en España. Ahí está el tardío rescate del maestro Gay Talese (que inició Alfaguara y ha continuado Debate). Y si Mondadori acaba de publicar una recopilación de los asombrosos reportajes californianos de Joan Didion, la resurrección recordó a la vivida el año pasado por Terry Southern (¡ese tipo capaz de sacar petróleo sociopolítico a un reportaje sobre majorettes!).
Wolfe, Talese, Didion o Breslin desfilan por el ensayo recién traducido
La operación de rescate se ve redondeada por la publicación enLibros del K. O., joven editorial volcada en la crónica, de La banda que escribía torcido. Una historia del nuevo periodismo, de Marc Weingarten, lo más parecido a una biografía definitiva (y autorizada) de aquel movimiento. La anécdota de la voladura de The New Yorker, tan veterana, tan venerable, abre el ensayo y marca el tono: el autor no ha venido a cuestionar las leyendas de la generación de reporteros que pegó un puñetazo en la mesa de redacción atendiendo a un plan: “La primera norma fue desechar viejas normas. Los líderes del movimiento se percataron de que el periodismo podía ir más allá. […] Comenzaron a pensar como novelistas”.
“Todos ellos son héroes de mi juventud como reportero”, se justificó esta semana desde Los Ángeles Weingarten, escritor y documentalista. El libro se centra en la edad dorada del movimiento (1962-1977), aunque busque las raíces del periodismo narrativo. Anglosajón, por supuesto; no hay rastro, por ejemplo, de la gran tradición de la crónica latinoamericana que arranca en José Martí o Rubén Darío, pero sí un repaso impresionista por los logros de Swift (el término “nuevo periodismo” ya se empleó en los años treinta… del XIX), Dickens, Jack London, George Orwell, Lillian Ross, John Hersey (autor del clásicoHiroshima), A. J. Liebling o Truman Capote y su “novela testimonio” A sangre fría, que Weingarten coloca en la órbita, aunque no en el núcleo duro de su banda.
A ella pertenecen Tom Wolfe, Gay Talese, Hunter S. Thompson, Joan Didion, John Shack, Michael Herr, Charles Portis o Jimmy Breslin (que escribió una comedia mafiosa llamada La banda que disparaba torcido).De las hazañas de uno a otro, “y a partir de un centenar de entrevistas”, va saltando con gran atención por el detalle el relato, que también lo es de una época en que “las revistas importaban” y estos periodistas eran “estrellas del rock literarias”.
En algunos casos, al lector le asaltan preguntas como si tiene sentido leer sobre el modo en que Thompson escribió Los ángeles del infierno(Anagrama), cuando puede acudir al texto original que provocó que el reportero gonzo acabara apalizado por sus bárbaros objetos de estudio. En otros, las dudas surgen sobre la veracidad de anécdotas que podrían dar por bueno el adagio del periodismo tramposo (“No dejes que la realidad te estropee un buen titular”). ¿O suena creíble que Clay Felker, entonces en Esquire, reclutara en 1959 al muy famoso Norman Mailer durante un concierto de Thelonious Monk, y después de que Mailer y su mujer tuvieran la bronca de su vida?
Y luego queda la sospecha de que quizá la banda solo fuera un grupo de extraordinarios periodistas con una no menos inusual suerte. “Es difícil imaginar una fuente de historias tan formidable como los años sesenta en EE UU”, concede Weingarten. Claro que ante el mismo material, el asesinato de los Kennedy, la revolución jipi, Vietnam, cada cual se enfrentó desde su escritorio. Talese, con esa fe en que las historias pequeñas son el mejor modo de contar las grandes; Wolfe, con su máquina de retorcer palabras (¡repitió “hernia” 57 veces en el arranque de una crónica!); y Didion, con su exacerbada sensibilidad geográfica.
Esta última es, con la feminista Gloria Steinem, casi la única mujer en la historia de Weingarten. “El negocio era entonces una cosa de hombres”, dice este. Los valores del nuevo periodismo se asocian a menudo con la virilidad de sus practicantes. Como Breslin, reportero de los bajos fondos y las barras de bar en cuya recopilación de columnas para elTrib, The world of Jimmy Breslin (1967) se lee: “Breslin es demasiado gordo, bebe y fuma mucho y si consigue cumplir los 40, un montón de camellos y buscavidas van a llevarse una sorpresa”. O Mailer, famoso por acudir a los puños cuando le faltaban las palabras.
Ambos se presentarían a la alcaldía de Nueva York en 1969 con desastrosos resultados. La idea surgió en una reunión de redacción de la revista New York. Visto el éxito de aquella aventura, quizá no sea ese el mejor ejemplo de la teoría de Weingarten, según la cual, “esa fue una época en la que la visión de un puñado de escritores coincidió con la destreza de unos editores que supieron dar cohesión a aquellas locuras necesarias”.
Y como su historia es también la historia de esos editores (Jann Wenner, de Rolling Stone; Harold Hayes, de Esquire; o Felker, de New York), su final acaba por pertenecerles. El libro lo deja cuando el magnate Rupert Murdoch se hace con New York tras un tira y afloja que acaba con Felker llorando el final de una era ante las cámaras. Corría 1977, la mayoría de los chicos ya eran prominentes figuras públicas, Rolling Stone había dejado California para abrazar el culto a la fama y las transgresiones de la banda habían sido deglutidas por el sistema hasta colarse en los teletipos de agencias.