dimecres, 23 de gener de 2013

AGENDA


Demà al matí comença una gira ben intensa que els propers dies em durà a participar en nombrosos actes literaris i presentacions. Us deixo aquí totes les informacions per si a algú li ve de gust.

DIA 24, PRESENTACIÓ DE CAPICUA 4. La revista Capicua, dedicada a la traducció entre el català i el portuguès, ha arribat al número 4, amb dossiers dedicats a Montserrat Roig i Mário Dionísio i moltes altres propostes. El llançament serà a les 19.30 hores al Casal de Joves de Gràcia (Gran de Gràcia, 190, a la vora de Fontana) i hi haurà vinet de Porto, cançons, lectures de texts… una festassa.
Picture


DIA 25. INAUGURACIÓ DEL FESTIVAL TIANA NEGRA. La novel·la negra en català compta amb un festival específic per tal de prestigiar-la entre els lectors i fer que sigui de cada vegada més coneguda. Tota la informació del festival la trobareu a http://tiananegra.blogspot.com

DIA 26. CONTINUA EL FESTIVAL TIANA NEGRA



DIA 27 DE GENER, RUTA PER LA BARCELONA DE NOVEL·LA NEGRA. El proper diumenge farem una passejada ben suggerent per la Barcelona de Novel·la Negra, per tal de poder descobrir-la de la millor manera possible en una ruta que combina passeig i literatura. Teniu tota la informació en un post més avall.

DIA 28 DE GENER. EL PAÍS DELS CREPUSCLES ARRIBA A GIRONA. El meu nou llibre, “El país dels crepuscles” arriba a Girona. Es presentarà a la Llibreria Les Voltes a les 19.30 hores juntament amb el llibre de Jaume Benavente  ”Lluny d’aquí”. Dues novel·les negres catalanes per enfortir el gènere.
El país dels crepuscles


DIA 30 DE GENER. EL PAÍS DELS CREPUSCLES A TARRAGONA. Serà a les 19.30 hores a la llibreria Adsera, de la Rambla Nova. I tendrem com a presentador el Xulio Ricardo Trigo.



DIA 31 DE GENER. EL PAÍS DELS CREPUSCLES A BARCELONA. A les 19.30 hores a La Violeta de Gràcia, del carrer Sant Joaquim, en Biel Cussó presentarà la novel·la. Aprofitarem per retre homenatge a Jaume Fuster, un dels pares de la novel·la negra en català, de qui es compleixen quinze anys de la mort.



1 DE FEBRER. EL PAÍS DELS CREPUSCLES ARRIBA A PALMA. La presentació del nou llibre a casa era imprescindible. Es farà a Born de Llibres, a les 19.00 hores i comptarem amb la Maria Antònia Oliver com a mestra de cerimònies, una presentadora de luxe.



DIA 5 DE FEBRER, EL PAÍS DELS CREPUSCLES ARRIBA A LA VALL DE BOÍ. La novel·la es presenta en el seu escenari, La Vall de Boí. La presentació la farem a l’Ajuntament, a Barruera, a les 18.00 hores.



7 DE FEBRER, EL PAÍS DELS CREPUSCLES AL BCNEGRA. En el marc del gran festival de novel·la negra de Barcelona, tendrem un foradet a la taula rodona que es farà a les 12.30 hores a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

dilluns, 21 de gener de 2013

ENTREVISTA A JOAN SAFONT A LLEGIR EN CAS D'INCENDI

Entrevista amb Joan Safont, autor de ‘Per França i Anglaterra’

La primera Guerra Mundial va suposar un moment molt important per a la història de Catalunya. La neutralitat de l’Estat espanyol va propiciar un fort desenvolupament econòmic de la indústria de casa nostra, que feia de proveïdora a Europa. Però a la vegada va ser un moment molt interessant en el debat intel·lectual. Joan Safont (Mataró, 1984) ha analitzat la producció de la revista Iberia, un dels principals òrgans dels aliadòfils catalanistes a Per França i Anglaterra (Acontravent).

Foto: Mariana Castel Juanmartí

Si volem esdevenir un país independent ens ho hem de fer sols”

Sebastià Bennasar. Barcelona
Com s’us va ocórrer començar a investigar la publicació Iberia?
Tot té un origen i una explicació, i en aquest cas s’ha de situar en la obligació que tenia de presentar un treball final, una tesina, a l’acabar el Màster en Reporterisme que vaig fer a la Facultat de Comunicació Blanquerna – Universitat Ramon Llull. Gràcies a lectures prèvies, tant de clàssics com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Eugeni Xammar o Agustí Calvet Gaziel, com de biografies o memòries d’aquests personatges, tenia clar que volia fer una investigació històrica sobre el periodisme català. El problema era l’extensió del concepte, dels períodes, dels personatges o les publicacions a estudiar. En aquest període previ, de definició de l’objecte de la tesina em vaig topar amb una petita obra del periodista i ninotaire Jaume Passarell en que esmentava la importància de la Primera Guerra Mundial per la premsa catalana. Ja teníem el període històric en que em mouria, però no podia estudiar tota la premsa catalana en relació a la Gran Guerra. El fet de trobar una publicació feta a Barcelona, dedicada íntegrament a donar suport als aliats – França, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units – durant la guerra, en què se seguia el conflicte des de i per a Catalunya, i a més amb les millors plomes del periodisme del moment, va ser gairebé providencial.
En el vostre estudi intentau demostrar que l’aliadofília de la primera guerra mundial, era una manera d’internacionalitzar les aspiracions nacionals de Catalunya…
A partir de 1914 es fa evident que un altre món sortirà de la Gran Guerra que s’està disputant a Europa i respecte de la que Espanya roman neutral. A Catalunya, que en aquell moment posa les bases de la primera experiència institucional 200 anys després de la desfeta de 1714, també s’interpreta el conflicte d’aquesta manera. A banda, el país es manifesta majoritàriament aliadòfil o francòfil, i aquesta aliadòfila es creu que serà el factor clau que farà que la França i la Gran Bretanya (que sovint justifiquen la guerra com un alliberament dels pobles sotmesos als Imperis Centrals) en vèncer i com a agraïment forcin un canvi en l’estatus de Catalunya. A més, amb l’entrada dels EUA a la guerra i els 14 punts del President Wilson, aquesta esperança no farà més que créixer. Tot això és el que porta a molts joves a allistar-se a la Legió Estrangera francesa, als intel·lectuals a signar manifestos d’adhesió a França i a aquest grup de periodistes, escriptors i polítics a fundar la revista Iberia, per explicar a Catalunya l’actualitat de la guerra, des del punt de vista dels aliat, i alhora, fer avinent als aliats aquest estat d’opinió proaliat del país.
Creus que ara que han passat més o menys cent anys d’aquests fets ens calen més esforços en aquest sentit?
La passió aliadòfila dels catalans forma part, evidentment, d’aquests esforços d’internacionalitzar el cas català. Ara bé, no deixa de ser una història que no acaba bé. Com diuen alguns dels homes de la revista Iberia, l’agraïment de França per la seva campanya proaliada no va passar de concedir-los la Legió d’Honor. Si mai havien fet cap promesa o havia semblat que la feien, aviat la van oblidar en pros de l’estabilitat i el manteniment de l’statu quo. Després, la història del país ha estat tan complicada que fins ara no hem tornat a fer aquest exercici d’internacionalització. Penso que, més enllà de la satisfacció per l’interès que desperta Catalunya als diferents països d’Europa i als Estats Units, si volem esdevenir un país independent ens ho hem de fer sols. Per més que ens coneguin, la feina l’hem de fer nosaltres i en tot cas després, els amics, si és que existeixen, o els països a qui puguem interessar ja ens reconeixeran o ens ajudaran.
El vostre estudi també serveix per rescatar de l’oblit (o d’un cert oblit) alguns intel·lectuals de primer ordre del país, com Ametlla, Rovira i Virgili o Amadeu Hurtado entre altres. Per què, aquest oblit sistemàtic dels nostres prohoms?
Com deia abans, la història del país ha estat summament complicada, dura, el país va suportar un règim que gairebé l’aniquila i la reconstrucció ha estat també costosa i fràgil. En el camp de la història, potser s’ha dedicat molt d’esforç a resseguir i estudiar aquest moment de la Guerra Civil i el Franquisme, passant a l’oblit d’altres període o personatges. Sovint, a més, s’ha fet amb excessiva generalització, és a dir, l’oblit no ha estat per manca de temps o de dedicació sinó que ha estat un oblit interessat i voluntari. Sovint, les complexitats dels personatges –d’aquests prohoms com vostè els qualifica–, els seus tarannàs, judicis del passat, posicions polítiques i manca d’hereus intel·lectuals ha contribuït a aquest oblit. Com a exemple li diré que dels personatges que biografio al llibre, tots ells republicans i catalanistes, Ametlla, Hurtado, Elias, Xammar i Plana, van marxar del país ja entre el 1936 i el 1937, amenaçats pel desori revolucionari de la rereguarda. Un exili que serà definitiu a partir de 1939. El catalanisme republicà, liberal, civilitzat, antidogmàtic, intel·lectual que ells havien defensat des d’Iberia, la Publicitat, Mirador, Acció Catalana, el país en que ells havien viscut, de tertúlies, redaccions de diaris, llibreries, revistes, editorials, etc., va quedar totalment arrasat amb la victòria franquista i la repressió posterior. Va desaparèixer totalment i per tant, evocar-lo i recuperar-lo ha estat una feina complicada i ingrata, però que calia fer. I no deixa de ser curiós que els hàgim recuperat persones educades en democràcia, en una Catalunya amb mitjans de comunicació i llibres en la nostra llengua, en un moment que necessita mirades com la seva, liberal, gens dogmàtic, civilitzada…
La publicació d’aquest material l’heu feta, precisament, en una editorial que ens ha descobert el bo i millor del periodisme a casa nostra. Hi haurà col·laboracions futures? És a dir, aprofundireu sobre algun d’aquests homenots en investigacions futures?
La tasca d’Acontravent i d’en Quim Torra s’emmarca en el que deia en la pregunta anterior. Una recuperació del periodisme històric català i d’alguns homes de lletres certament oblidats que ha estat una inspiració i un impuls per la meva feina, sens dubte. En concret, pel que fa a les meves dèries, és possible que continuï amb la vida d’alguns dels homes que faig aparèixer al llibre. En tot cas, no crec que em mogui massa dels personatges, èpoques, entorns culturals, que ja apareixen en aquest llibre.
Dirigiu un diari digital i la pregunta és obligada: és aquest el futur de la premsa escrita en el nostre país?
Em sembla que no sóc qui per teoritzar sobre aquesta pregunta tan transcendent, però sí que diré que a mi m’interessa més que hi hagi periodisme, sigui quin sigui el format, que no pas que romanguin els mitjans. És a dir, prefereixo que sobrevisqui el periodisme, la necessitat d’informar-se, de que conèixer l’entorn, de rebre parers i opinions, que el paper, la ràdio, la Tv o el paper.
Creus que els nostres periodistes tenen un desconeixement profund de la història i de la cultura, que aquests són aspectes que es bandegen de la formació del periodista contemporani?
Jo no sóc periodista de formació estricta. Vaig llicenciar-me en Dret a la Universitat Pompeu Fabra i, com he dit, uns anys després vaig fer un postgrau en Periodisme. Per tant, no m’atreviria a afirmar que els periodistes surten de la Facultat sense formació històrica i cultural. En tot cas, penso que en aquest moment a les universitats catalanes, tant pel que fa a Periodisme, com a Filologia, s’està fent bona feina per recuperar aquest llegat periodístic i literari català. A banda, tot i que encara hi ha molta feina a fer, mai com abans s’havien recuperat figures com Irene Polo, Josep Maria Planes, Domènec de Bellmunt, Eugeni Xammar, a banda dels clàssics Pla, Sagarra, Carles Soldevila, etc. Potser som quatre gats els interessats, però com diu l’Enric Vila –un autor clau en aquesta recuperació– en el seu darrer llibre sobre la Rambla, no és d’estranyar que aquesta recuperació del periodisme dels anys 30, vingui associada al renaixement de la cultura urbana català i coincideixi amb la popularització de l’independentisme.
Per què va ser modèlica la revista Iberia i per què heu centrat la vostra atenció en aquesta publicació i no en qualsevol altra de les múltiples que hi ha en aquella època?
La Primera Guerra Mundial es veu amb una intensitat total a Barcelona, hi ha una polarització de la opinió i un gran interès per la informació que prové d’Europa. Per tant, aquest lustre de 1914 a 1919 es converteix en un foment epifànic, fundacional per la premsa catalana, que passarà d’uns diaris partidistes i reduïts a la gran premsa moderna i cosmopolita dels anys 20. I crec que, en aquest sentit, la revista Iberia, actua com a punt de reunió i formació de la gran generació de periodistes, escriptors, intel·lectuals i artistes del seu moment i no és d’estranyar que anys després els seus homes acabin fundant i dirigint mitjans, col·laborant en els principals diaris i revistes o ocupant llocs de responsabilitat política.

LITERATURA GENERACIONAL? Damià Bardera Poch a Núvol


Literatura generacional? No, gràcies
Damià Bardera Poch. Girona.  / 21.01.2013
 
Ja fa temps que en el panorama literari català hi ha una mena de fascinació presentista ––suposant que hi hagi fascinacions perdurables–– per la denominada «literatura generacional». En la literatura castellana també passa. Deu ser una espècie d’herència orteguiana mal digerida, atès que la teoria de les generacions d’Ortega y Gasset pretenia ser un mètode per entendre, de manera diacrònica ––però no dialèctica––, fenòmens històrics, culturals, espirituals, etc., i no pas un constructe pseudoteòric per promocionar determinades cosmovisions amb regust de sabates Converse (i aprofitem l’avinentesa per recordar, esclar, que cap cosmovisió no és mai axiològicament neutral).

En la denominada literatura generacional d’avui dia ––em refereixo a la literatura practicada per alguna gent jove, i no tan jove––, s’hi detecta una homogeneïtat massa sospitosa. Això és, avui dia la literatura generacional, per ser considerada generacional de debò, ha de complir uns certs requisits, com ara: desmenjament, discurs cool i guai, urbanitat prefabricada, mobles Ikea, to periodístic canallesc, català més o menys estàndard (amb les degudes variacions dialectals), inofensivitat moral i biografisme encobert, entre d’altres.

El problema no és que una generació comparteixi unes determinades característiques (cosa ben normal), sinó que dita generació hagi de compartir, a priori, unes determinades característiques. La pregunta, doncs, és la següent: ¿què passa amb la literatura d’aquella gent jove que no té aquestes característiques, això és, que no encaixa en els paràmetres de la denominada literatura generacional? Doncs passen, bàsicament, dues coses: a banda de no guanyar gaire premis literaris (això és comprensible i no gaire inquietant), es considera que tal literatura no és representativa de la seva generació i, en conseqüència, és bandejada del panorama oficial i oficialista.

Hipòtesi de treball: el realisme social dels anys seixantes, doctrinari i encarcarat, que negava un lloc (el lloc) a Pere Calders, s’ha convertit avui en un realisme generacional que, lluny de ser pluralista, no dogmàtic i comprensiu, no deixa de ser l’actualització, en clau segle xxi, dels vells esquemes caïnites i excloents que tant de mal ens han fet. Això sí, de bon rotllo.

diumenge, 20 de gener de 2013

LA PRIMERA RESSENYA, ANNA MARIA VILLALONGA


L'Anna Maria Villalonga ha fet la primera ressenya, a Núvol i al seu bloc. Mil gràcies.

Sebastià Bennasar al país dels crepuscles
Anna Maria Villalonga. Barcelona.  / 20.01.2013
 
El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar, és el títol número 6 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Una obra dinàmica, àgil, que enganxa des de la primera pàgina i que demostra la vitalitat actual del gènere a casa nostra.

El país dels crepuscles
L’acció se situa en un indret tan bell com la Vall de Boí, la qual cosa justifica de ple el poètic títol de la novel·la. Una sèrie de crims terribles, que deixen un reguitzell de cadàvers torturats de la manera més sàdica, posen a prova els mossos d’esquadra de la contrada, dirigits pel comissari Jaume Fuster, arribat casualment de Barcelona per impartir un curset. L’atmosfera és vital. Enmig d’un hivern duríssim, gairebé colgats per la neu, els policies s’enfronten amb un cas d’enorme brutalitat que arrenca de malediccions ancestrals i d’antigues supersticions religioses. La tria geogràfica de Bennasar no em sembla casual. Respon a la voluntat de descentralitzar el gènere i de demostrar que, lluny de la gran ciutat, també s’hi pot ambientar una ficció ben negra. De fet, pel que fa a les característiques dels assassinats, El país dels crepuscles resulta molt més que negra. És negríssima.

L’autor construeix una història procedimental, de manera que el lector acompanya la policia en les seves investigacions i se sent partícip dels descobriments. La truculència dels crims queda equilibrada pel tractament proper i costumista dels personatges principals. Sense descriure’ls en excés, Bennasar se’n surt molt bé a l’hora d’aconseguir que el receptor s’hi senti identificat. Els diàlegs, planers i creïbles, hi tenen molt a veure. En la novel·la no hi ha res superflu. Aquesta característica, per a mi indispensable en el gènere negre, converteix El país dels crepuscles en una obra madura i ben travada; en una obra prou versemblant malgrat la insòlita ˗i tal vegada una mica pel·liculera˗ cruesa dels crims.

Tanmateix, la novel·la només és un instrument. Un instrument de gènere, que segueix aplicadament els codis, però que té com a finalitat plantejar interrogants ˗gens banals˗ sobre el món que ens envolta, sobre la deriva de la nostra societat. Bennasar posa en pràctica dos exercicis. Un més explícit, l’altre més sibil·lí.

D’una banda, aposta per mostrar clarament la seva preocupació ecològica, mediambiental. Així, empra el misticisme del llop (una figura molt rendible literàriament) per encetar un debat: la legitimitat del retorn de certes espècies al Pirineu, la necessitat de recuperar els usos ramaders i agrícoles tradicionals, la conveniència de garantir la bona salut de la natura. Amb tot, el seu discurs no és fonamentalista, sinó ben assenyat. Així, també mostra la cara més fanàtica de la qüestió, tot inventant un grup terrorista d’allò més bèstia que pretén volar pels aires la Presa de Cavallers (com a primera de tota una sèrie) i inundar el país si fa falta.

D’altra banda ˗i de manera menys evident˗, Bennasar va desgranant al llarg del text tot un conjunt de meditacions, preocupacions i opinions que el vinculen al present més estricte i que l’acaben posicionant ideològicament. Així, ens parla de l’actual crisi econòmica i les seves conseqüències, de les màfies organitzades, de la prostitució, de les rèmores del franquisme que encara arrosseguem, de la llengua i la literatura catalanes, de l’imperialisme lingüístic del castellà. Recull referències històriques i artístiques, fa reflexions sobre el passat i el futur. Sembla gairebé inabastable la capacitat de l’autor per introduir els temes dels quals vol parlar.

Personalment, no m’hauria importat que el final hagués estat una mica més perllongat  en relació amb la resolució del gas, però, alhora, agraeixo profundament la manca de detalls innecessaris o hiperbòlics. Hiperbòlics són els crims, però absolutament versemblant i realista és el tractament del seu desenllaç. M’imagino perfectament la possibilitat de veure El país dels crepuscles convertit en pel·lícula.

Llanço la idea a algun director de cinema. A veure si algú s’anima. I als lectors, una clara recomanació. Llegiu la novel·la. Us ho passareu molt bé.



El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar. Editorial Alrevés. Barcelona, 2012  

ENRIC JULIANA A LA VANGUARDIA


La ventana francesa
La intervención en Malí es un manifiesto político de París ante Berlín, en plena desmoralización española


Una de las observaciones más agudas sobre la ubicación de España en el nuevo desorden mundial la escuché pronto hará un año en Sevilla. Se hablaba de la incierta deriva de España y del riesgo que Alemania y sus aliados en el Báltico decidiesen descolgarse del enflaquecido y endeudado sur de Europa, para estrechar relaciones con Rusia, enorme depósito de gas y petróleo, extraordinaria reserva mineral, inmenso granero y tierra que algún día recibirá inmigrantes puesto que la demografía es su punto débil. Una Eurasia de vastos horizontes y pocas deudas.

Un asistente al coloquio levantó la mano y expuso su punto de vista con esa ironía antigua que los andaluces parecen haber conservado del tiempo de los romanos -hay más Roma de lo que parece en Andalucía, no todo es Al-Andalus-. Dijo el señor: "Mire usted, yo creo que no nos van dejar solos. ¿Sabe usted lo que tenemos detrás nuestro? Piense en lo que hay más abajo de Cádiz, al otro lado de Gibraltar? Y en lo que hay todavía más abajo. Por la cuenta que les trae, no nos van a dejar solos".

Lo dijo con gracia y con un punto de seguridad. Con un tono que he captado varias veces en Andalucía, región que acoge dos bases militares de Estados Unidos (Rota y Morón de la Frontera), el último despliegue del sofisticado escudo antibalístico norteamericano (Rota), el cuartel general de la Fuerza Terrestre (con mando desde Sevilla sobre la mitad de las unidades del Ejército de Tierra), la brigada más grande de la Legión (Viator, Almería) y los principales centros de la industria militar española (General Dynamics-Santa Bárbara Sistemas, en Alcalá de Guadaira y Granada, Santana Motor, en Linares, astilleros de Navantia en Cádiz, Puerto Real y San Fernando, factorías de EADS-CASA en las provincias de Sevilla y Cádiz...) Mapas, mapas, mapas. La fuerza en Andalucía en el debate interno español reposa sobre la demografía y la geografía. Más de ocho millones de personas en tierra de frontera. En la frontera más difícil y más decisiva de Europa en el siglo XXI.

Francia acaba de dar la razón al señor de Sevilla. La intervención militar en Malí -"más abajo de lo que hay al otro lado de Gibraltar"- es un acontecimiento político de primera magnitud que desborda la labor de policía que París nunca ha dejado de ejercer en sus ex colonias africanas y que va más allá de la protección de las reservas de uranio en Níger, de gran importancia para su potente industria nuclear. Ante el riesgo de que Malí se convierta en el segundo país africano en manos del yihadismo (una parte de Somalia se halla desde hace años bajo su control), la República Francesa ha decidido actuar como policía de Occidente en una de las zonas más ásperas y duras del planeta. Tombuctú, sede de una de las primeras universidades del mundo (Sankore), centro de la propagación del islam en África desde el siglo XV, hoy en manos de los radicales, se halla a 2.200 kilómetros de las costas de Málaga y a 1.200 kilómetros de las islas Canarias. A unos 3.200 kilómetros de Barcelona. París está bastante más lejos.

La determinación del presidente François Hollande parece haber sorprendido a Estados Unidos y a buena parte de los países europeos -quizá menos a Gran Bretaña-, de manera que el principal riesgo de la aventura militar francesa en Malí sea la soledad y el lento desgaste. Una guerra larga y sin todos los apoyos necesarios, puesto que hay que combatir en tierra y ello significa un mayor número de bajas.

Francia tensa las cuerdas de la Unión y Hollande, ese presidente con rostro de pacífico comerciante de una novela francesa del siglo XIX, clava un manifiesto en la puerta de la cancillería de Berlín, alérgica a todo lo que huela a problemas en el Sur y ocupada militarmente en los desfiladeros de Afganistán. Arriesgándose a una lucha empantanada con las guerrillas islámicas, Francia se revaloriza como potencia militar, refuerza su influencia preponderante en el Magreb, relanza París como capital de la Europa mediterránea (objetivo que ya fue perseguido con ahínco por Nicolas Sarkozy) y coloca la estabilidad del flanco sur europeo en la agenda internacional, frente al interés alemán por el Este y las puertas de Moscú.

Mapas, mapas. Gran Bretaña -me voy de la Unión, no me voy- invirtiendo en referéndums que le dan prestigio democrático. Francia, reivindicándose como potencia militar frente al hegemonismo económico de Berlín. Alemania, rica, enrocada en el dogma de la austeridad y a la espera de elecciones. Italia, a punto de superar el fatídico ventenio berlusconiano con unos comicios (24 de febrero) que apuntan a una posible estabilidad centrista con apuntes de izquierda. España, sumida en una grave desmoralización colectiva como consecuencia de la crisis, el paro y el fuerte desgaste de la Segunda Restauración. No hay que ser un lince, ni siquiera tener la mirada de Alain Minc, para entender que la debilidad de España es observada con creciente preocupación desde la ventana francesa.


dijous, 17 de gener de 2013

RESSENYA A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


‘Humus’, angoixant com la molsa d’una tomba
Humus


He dit ja unes quantes vegades que la literatura portuguesa és una de les grans desconegudes a casa nostra. De literatures desconegudes n’hi ha moltes. Que estiguin geogràficament tan a prop, poques. És un error. Igual que el poc interès que genera Lusitània als nostres mitjans de comunicació. Portugal és actualment el banc de proves de la troika i l’FMI. Tot el que es fa allà –i sobretot si va malament- s’acaba aplicant a l’Estat espanyol. La pujada de l’IVA, la retirada de la paga de Nadal dels funcionaris… Ara s’aprovarà l’acomiadament amb una indemnització de 12 dies per any treballat. I aquí ho ignorem quasi tot. Franco sempre dia que el que passava a Portugal acabava passant a Espanya. I per això durant molts anys a l’acadèmia militar un dels exercicis més posats als exàmens era la planificació de la invasió de Portugal. Però sembla que Portugal no existeixi a casa nostra i que la seva literatura, una de les més excelses d’Europa, tampoc.
En català amb prou feines hi ha algun títol traduït de Lobo Antunes, o de Cardoso Pires, o de Miguel Torga. Saramago sí. Aquí, tot el que està ungit per un premi Nobel, es tradueix. Ens movem per aquests paràmetres. Quasi res de José Luis Peixoto, de Dulce Maria Cardoso, de Valter Hugo Mãe, de Gonçalo M. Tavares. Cap de les biografies sobre Salazar –claus per entendre moltes coses del franquisme-. Molts pocs poetes. I així ens va.
Per sort, hi ha un grup fidel de lusòfils al país que intenten canviar aquestes tendències. En bona part provenen de l’escola mallorquina de traductors del portuguès que ha crescut a l’empara del professor Perfecto Cuadrado, i del qual destaca molt especialment Gabriel Sampol. A la Catalunya continental també hi ha bons traductors com Víctor Martínez Gil, Joan Casas, Xavier Pàmies, Joaquim Sala Sanahuja, Pere Comellas… La seva feina no seria possible sense algunes editorials que hi confien i s’arrisquen. I entre aquestes, El Gall Editor és una de les que ha incorporat més autors: Peixoto, Eugénio de Andrade, Maria do Rosário Pedreira, Cardoso Pires, Lobo Antunes, Francisco Gomes de Amorim…
Ara ens arriba un dels grans clàssics de la literatura portuguesa, Humus, de Raul Brandão, un escriptor pràcticament desconegut a casa nostra i de qui en castellà es poden llegir dos meravellosos volums publicats per Ediciones del Viento: Los pescadores y sobretot el sensacional Las islas desconocidas, sobre les Illes Açores. L’editorial El Gall ha publicat aquesta versió catalana d’Anna Cortils del que es considera l’obra mestra de Brandão. Hi ha tengut molt a veure que Guimaraes fos la ciutat capital de la cultura europea el 2012, i aquesta traducció s’emmarca en els esforços de la ciutat portuguesa de difondre a l’exterior un dels seus màxims valors literaris.
Humus és un llibre dens, complex. L’atmosfera opressiva que descriu l’escriptor a través de fragments estranys on no se sap ben bé qui és el narrador; la presència constant de la mort, de la decadència i de la podridura, produeixen una sensació d’angoixa terrible en el lector. Brandão aconsegueix moure’ns per totes les seves inquietuds espirituals amb una mestria notable. D’una banda tenim una vila innominada on hi ha velles que no es moren que només esperen la mort dels altres mentre guarden les aparences i roseguen altars i rancúnies. Després tenim la presència del narrador, capaç dels majors lirismes i de les majors baixeses. De l’altra tenim la presència de Gabiru, un alter ego del narrador que podria actuar com a al·legoria de Déu o del diable, o dels dos a la vegada, un home que ha perdut la dona i que es dedica a l’alquímia. I després, per acabar-ho d’arrodonir, hi ha l’atmosfera densa i pesant d’una novel·la on hi ha cap argument, on no hi ha cap història, on fins i tot potser no hi ha novel·la, perquè la barreja de gèneres és tan intensa que el llibre és a la vegada poesia, assaig filosòfic, narració dins de la narració. Un artefacte angoixant i opriment però que a la vegada no es pot deixar de llegir perquè està farcit de frases i proses brillants i punyents com cops de puny noquejadors en el desè assalt que ens arriben amb tot l’esplendor gràcies a una traducció d’alt nivell. Que el lector es prepari per a un combat de boxa duríssim, per a una lluita èpica. Aquest és un llibre depriment, però tan ben escrit, que us deixarà pensant durant setmanes. Per ventura aquesta és la grandesa dels clàssics contemporanis, clàssics que cal incorporar a la nostra literatura amb més freqüència.

Sebastià Bennasar

_______
Humus / Raul Brandão / El Gall Editor / 1ª edició, desembre de 2012 / Traducció d’Anna Cortils / 251 pàgines / ISBN 9788492574902

dimarts, 15 de gener de 2013

UNA OPORTUNITAT POÈTICA PERDUDA (l'article d'avui a Núvol)


Una oportunitat (poètica) perduda
Sebastià Bennassar. Palma.  / 15.01.2013
 
El passat cinc de gener els reis mags varen envair pobles i ciutats amb les seves cavalcades duent alegria i festa arreu del país. A mi m’hauria agradat que duguessin més poesia i més consciència de país, però ja se sap que els reis són els pares i per tant no cal demanar gaires miracles. Aquest mateix dia, setanta cinc-anys abans, moria al sanatori de El Brull el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tenia 24 anys i va morir de tuberculosi en plena Guerra Civil. Rosselló-Pòrcel va ser el gran amic de Salvador Espriu, malgrat alguns distanciaments en diferents moments, i de fet no es pot entendre la poesia d’Espriu sense la de Rosselló-Pòrcel.


De fet, quan el petit cementiri de El Brull va haver-se de reformar, Espriu es va fer càrrec de les despulles del poeta mallorquí, que van anar a parar a Arenys fins al 1977, quan finalment varen ser retornades a Palma. Era el mateix any en què retornaren les del seu mestre Gabriel Alomar, que va morir a Alexandria, a l’exili. Les tres tombes de Rosselló-Pòrcel són un document esfereïdor de la història del país: guerra civil, postguerra, transició.

Doncs bé, sembla ser que el nostre petit país no ha recordat la data de la mort, i sembla ser que tampoc no celebrarà el centenari del seu naixement, el 1913. I si això no passa amb Rosselló-Pòrcel, que com a mínim és un d’aquests mites de la poesia catalana contemporània (com els seus companys tuberculosos Màrius Torres i Joan Salvat Papasseït), encara serà molt més complicat que el 2013 recordi el centenari d’un altre gran poeta, l’eivissenc Marià Villangómez, que és capital per a les nostres lletres tant per la seva obra pròpia com, sobretot, per les versions poètiques que va fer de Keats, Yeats, o Apollinaire, entre d’altres. De fet, un total d’onze institucions illenques han preparat l’any Villangómez, però sense partida pressupostària i amb un objectiu primer que és per posar-se les mans al cap: la recuperació de la seva obra poètica, que avui per avui està esgotada. Quina mena de país tenim que es permet no reeditar l’obra d’un dels seus poetes més importants? I com se pot celebrar un any Villangómez sense tenir la partida pressupostària tancada?

La celebració de l’any Espriu hauria pogut ser l’any de la celebració de la poesia en llengua catalana, perquè també es commemoren vint anys de la mort de Josep Maria Llompart de la Penya i de Vicent Andrés Estellés. Crec que amb tantes efemèrides de naixements i traspassos hauria estat molt millor per al país dedicar un any a la poesia en la nostra llengua que centrar-se en la figura d’un sol escriptor, per molt que aquest sigui un homenot de la talla i la vàlua d’Espriu.

I de moment no hi ha cap perspectiva a la vista que les institucions culturals –en mans del PP- del País Valencià i de les Illes Balears tenguin la intenció de fer res per homenatjar els homes abans esmentats, ja que la política cultural a València i a les Illes ara mateix es basa en anihilar tot el que representen aquests poetes compromesos amb la seva llengua i el seu país.

Evidentment, la Generalitat de Catalunya i per extensió els ciutadans de la Catalunya estricta fan bé de commemorar i exaltar els seus escriptors (que són els nostres, els de tots els que parlam la llengua catalana). Independentment del que es pugui pensar de la commemoració de centenaris i altres dates similars, el cert és que constitueixen una oportunitat magnífica per organitzar activitats culturals al voltant de la literatura. I no n’anam tan sobrats de cultura com per mirar per sobre l’espatlla aquests esforços de reivindicar un nom de la nostra magnífica literatura durant tot un any. Però en aquesta ocasió s’ha perdut l’oportunitat de fer un gran any sobre la poesia catalana, un any que servís per refermar encara més la unitat de la llengua arreu del territori i que mostràs la immensa vitalitat d’un gènere que travessa tot un segle terrible per al país per arribar amb més força que mai als nostres dies.

El 2013 hauria d’haver estat l’any de la internacionalització de la poesia catalana –la via cultural és per ventura una de les millors eines per arribar a la independència- i l’any del descobriment a tot arreu del país d’alguns dels homes i dones que ens han salvat els mots. Si volem ser un país normal no pot ser que desconeguem noms com els de Rosselló-Pòrcel o el de Villangómez, que els nostres estudiants arribin a la universitat sense llegir Estellés o que Llompart sigui només el nom d’un carrer. I en aquest cas, Catalunya hauria d’haver estirat del carro.

En un moment de genocidi cultural constant del PP a les Illes i al País Valencià, dedicar un any a la poesia en llengua catalana hauria estat un gran acte de posicionament de Catalunya envers la totalitat del país i de la llengua. Espriu és un poeta excepcional i un gran home de cultura. Però us imaginau com hauria estat de potent un any on se li haguessin sumat noms com els de Rosselló-Pòrcel, Villangómez, Llompart i Estellés (i segur que n’hauríem trobat d’altres).

Hem perdut una oportunitat poètica de posicionar-nos al món com un país i una pàtria que ha combatut amb paraules i ha sabut vèncer amb la cultura tots els atacs. Potser sí que per continuar avançant ens cal creure que aquest país té nom plural i una cultura feta més enllà de Barcelona i rodalies.

dissabte, 12 de gener de 2013

LA NOVA CRIATURA, DILLUNS A LES LLIBRERIES


EL PAÍS DELS CREPUSCLES
El país dels crepuscles

ANY DE PUBLICACIó: 2013
EDITORIAL: Alrevés Editorial
COL·LECCIó: crims.cat
IDIOMA: Català
Ha començat a arribar el fred a la Vall de Boí. I amb les primeres nevades també ha arribat un assassí implacable que va deixant cadàvers torturats i martiritzats a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. El comissari Jaume Fuster —un home que no té por de res— haurà de fer front a velles supersticions medievals al mig de la bellesa blanca de la vall, on tot torna, fins i tot els llops. Una novel·la que ens trasllada fins a un dels paratges més bells dels Països Catalans, en un ambient d’intensa gelor nòrdica passada pel sedàs mediterrani i la violència americana.

DIA 27, RUTA PER LA BARCELONA DE NOVEL·LA NEGRA

El proper dia 27 de gener faré una ruta per la Barcelona de Novel·la Negra. A la passada, la del 29 de desembre, hi va participar un grupet ben notable, com podeu veure a la foto.

Si us ve de gust o voleu més informació, la trobareu en aquest link:

https://sebastiabennasar.wordpress.com/


COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA

Els dies 25 i 26 de gener el poble de Tiana, a Maresme, es convertirà en el gran escenari de debat al voltant de la novel·la negra en català gràcies a la celebració de Tiana Negra, el primer festival dedicat a aquest gènere, exclusivament en català, a Catalunya.

Trobareu tota la informació del festival en aquest link:

http://tiananegra.blogspot.com

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA

Ja està oberta la matriculació en els cursos d'escriptura creativa virtuals del Laboratori de Lletres per aquest segon trimestre.

Jo impartiré el de novel·la
http://www.laboratoridelletres.com/ca/novella-virtual

i el de novel·la negra
http://www.laboratoridelletres.com/ca/novella-negra-virtual

Si us animau, ja ho sabeu!

IDENTITAT BALEAR


Via Vilaweb, aquest debat...

Existeix la identitat balear?

Parlem amb mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers de la construcció política de les Illes Balears i del procés sobiranista

'El viatge cap a Ítaca té una dificultat afegida a Menorca: les Illes Balears. El sistema autonòmic ens ha condemnat a formar part d'una comunitat en què poca gent creu', escrivia fa pocs dies a VilaWeb el sociòleg Pau Obrador, que deia que els menorquins se sentien menorquins i no pas balears. Això mateix diuen de Mallorca, Eivissa i Formentera estant. El govern del PP, a més, ha intensificat l'anomenada 'balearització' com a estratègia espanyolitzadora enfront del catalanisme. Fins a quin punt és artificial la construcció política de les Illes Balears? N'hem parlat amb Joel Bagur, historiador menorquí; Esperança Marí, filòloga de Formentera i diputada del Pacte per Eivissa; el mallorquí Biel Barceló, secretari general del PSM; Bernat Joan, sociolingüista eivissenc; Joan Lladó, president d'ERC de Mallorca; i Guillem Colom, professor a la Universitat gal·lesa de Bangor i militant de l'esquerra independentista de Mallorca. Tots plegats reflexionen també sobre el procés pel dret d'autodeterminació.

Les Illes Balears, concepció fictícia...

'L'únic element que uneix les Illes Balears, a part la Mediterrània, és la catalanitat. Els mallorquins no som catalans perquè parlam català sinó que parlam català perquè som catalans', defensa Joan Lladó. Recorda que 'si la divisió provincial és fictícia, l'autonòmica també', i que no són sinó 'instruments de l'estat per a desvertebrar una realitat'. Joel Bagur és contundent: 'La identitat balear és una ficció. La major part de vincles són fruit de compartir la mateixa comunitat autònoma des dels vuitanta, res més.' En aquest sentit, Guillem Colom diu que és 'un concepte artificial que no ha tengut cap arrelament': 'Les Illes conformen un espai geogràfic propi, però tenen realitats socials, polítiques i culturals molt diferents. El sentiment “balear” és un projecte político-cultural de la transició espanyola, però el sentiment compartit és el de pertinença a una illa concreta. Això passa a gairebé totes les illes, perquè les fronteres són molt clares, són la mar.'

...o realitat política?

En canvi, per Esperança Marí, si bé les Illes Balears són 'una construcció moderna' que 'possiblement no acaba de ser una entitat real', aquesta concepció 'ha anat guanyant terreny'. Per això troba que tot i no haver-hi un sentiment balear, sí que hi ha el sentiment que formen part d'un tot: 'Cadascú des de la seua pròpia identitat, des de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, però amb consciència que tenim uns elements que ens uneixen.' Pensa semblantment Biel Barceló, que diu que 'cada illa té la seva idiosincràsia' i que 'hi ha poca transversalitat', però que ‘hi ha una realitat política, que són les Illes Balears'.

Bernat Joan fa un discurs intermedi: 'El primer sentiment identitari general és de pertinença a la pròpia illa' diu. I afegeix: 'La nostra manera de ser catalans és ser mallorquins, menorquins, eivissencs.' Ara, creu que aquesta 'construcció artificial pot ser un instrument útil per a avançar cap al sobiranisme dels Països Catalans'.

Manca de cohesió en el curs de la història

Durant moltes etapes, les Illes han fet camins divergents. 'Històricament, no hi ha hagut cohesió', diu Bernat Joan, que recorda, per exemple, que Menorca no fou conquerida per Jaume I fins un segle més tard que Mallorca, Eivissa i Formentera; que durant el segle XVIII Menorca formà part de la corona britànica; o que entre els segles XIII i XVII Eivissa era integrada en el bisbat de Tarragona.

Alguns recorden que l'any 1933, quan es debatia l'avantprojecte d'estatut d'autonomia, a Menorca es va obrir un debat perquè molts no volien formar-ne part, i hi havia un sector de la societat que volia annexar-se a Catalunya, que aleshores aprovava l’estatut. 'Menorca va reunir tots els ajuntaments per concretar una posició comuna i dur-la a Mallorca, on es debatia l'avantprojecte. No es va arribar a concretar, segurament perquè hi havia gent a favor de l'estatut d'autonomia, gent que entenia que Menorca podia ser província única i gent partidària de sol·licitar l'annexió a l'estatut de Catalunya', explica Joel Bagur, que ha fet una tesina d'investigació sobre aquest període històric a Menorca. Tanmateix, Bernat Joan diu que 'l'intent de Menorca de federar-se amb Catalunya va ser promogut bàsicament pel lerrouxisme, amb la intenció de dinamitar la possibilitat d'un estatut del conjunt de les Illes Balears’.

'Menorca es diferencia de Mallorca i les Pitiüses quant a història i cultura política, i a l'hora de connectar-se amb l'exterior, històricament no ha triat Palma sinó Barcelona, potser perquè Palma no ens ha reconegut prou', diu Joel Bagur, que defensa que el catalanisme a Menorca combati ‘la fórmula d'Illes Balears com a comunitat autònoma'.

Cada illa ha de fer un camí propi cap a l'autodeterminació...

Si la construcció de les Illes Balears és artificial i hi ha un sentiment de pertinença a cadascuna de les illes per damunt de la del conjunt de l'arxipèlag, com s'hauria d'articular el procés cap a l'autodeterminació?

'Em costa de creure que ningú vulgui mai “la independència de les Illes Balears”, ni res que s'hi assembli. Catalunya ja ha deixat ben clar que ens respectarà, però que no ens espera ni ens estira. I si Mallorca decideix, que ningú no esperi una adhesió incondicional dels menorquins, que ho veuran com una continuació', escrivia Pau Obrador.

Guillem Colom diu que està molt d'acord amb Obrador, i explica: 'Entenc que a Menorca es vegi Mallorca com un problema, perquè el centralisme és obvi.' Considera que cada illa ha de fer el seu camí en el procés del dret de decidir, que 'hi haurà relacions, perquè les illes formen un espai geogràfic i també perquè han compartit govern durant els darrers trenta anys', però que 'cada procés serà propi i particular'.

...o ha de ser un procés conjunt?

Per Joan Lladó, el procés cap a l'autodeterminació ha de ser 'un camí conjunt amb la resta de territoris, a partir de la voluntat de la gent de cada illa'. I afegeix: 'Ho farem com podrem. Si, arribat el cas, a les Illes ho podem fer com a col·lectiu, des de les Balears, ho farem així.'

'D'acord que cadascú ha de fer el seu camí i refermar el seu nacionalisme, però des del moment que compartim les mateixes institucions, que anam a unes eleccions en les mateixes demarcacions i jugam tots en aquest joc, ho veig complicat', diu Esperança Marí, parlant de la possible autodeterminació de Menorca al marge de la resta de les illes.

Per Marí, cada vegada hi ha més lligams i el procés s'ha de fer conjuntament: 'Anirem plegats fent aquest camí. Potser uns estiraran més. Menorca pot estirar molt, una part de Mallorca també, Formentera estirarà i Eivissa també pot estirar. Cadascuna des de les seves dinàmiques, però anant juntes.' I afegeix que 'ningú tampoc no sap veure ni concebre unes Illes sense un referent, que és Catalunya'.

No és l'única que defensa que totes les illes avancin plegades: 'Tant el mallorquinisme, com el menorquinisme com l'eivissenisme han d'anar molt coordinats. Les relacions són diferents i les velocitats també poden ser-ho, com ho són als Països Catalans, però hi ha d'haver un procés coordinat entre uns i altres', diu Biel Barceló.

'Ens podem trobar amb una paradoxa –diu Bernat Joan–: que aquest estat de les autonomies que ha servit per mirar de dinamitar nacionalment Catalunya i Euskadi sigui útil per a un estadi intermedi a les Illes. Encara que la concepció de les Illes Balears sigui artificial, crec que és necessària si volem avançar cap a la sobirania.' I deixa clar que el procés s'ha de fer de baix cap amunt: 'Si no hi ha un substrat a cada lloc, no farem res. De manera que el primer àmbit de treball és cadascuna de les illes. Però també cal que hi hagi una coordinació entre totes.' I conclou: 'La potència nacional que hi ha a Catalunya i la necessitat imperiosa que hi ha al País Valencià i a les Illes podria acabar fent que funcionàs un pi de les tres branques, però les tres branques hi hauran d'anar senceres.'

ENTREVISTA A MAGALHAES, PUBLICADA A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


Entrevista con Gabriel Magalhães, autor de ‘Los secretos de Portugal’

Gabriel Magalhães (Luanda, 1965) es a día de hoy uno de los principales intelectuales portugueses. Sólo que él, igual que muchos ‘Secretos de Portugal’, título de su libro (RBA), también intenta pasar desapercibido. Es un hombre sin Facebook que vive en Covilhã, en la Beira, las tierras de frontera con España. Magalhães es eso, un hombre de frontera, un peninsular que ahora nos acaba de descubrir Portugal con uno de esos libros importantes. Los que han seguido sus artículos en La Vanguardia ya saben que leerlo tiene una virtud: hace pensar.
 Almendres, 20-12-2011 (1)

“En Barcelona, me siento como si estuviera ante un ensayo general de una patria europea”

Sebastià Bennasar. Lisboa
Su libro va mucho más allá de ser un libro sobre Portugal. Es un libro sobre Europa, o por lo menos sobre buena parte de Europa. ¿Se siente ciudadano de este continente?
La ciudadanía europea es algo que está naciendo. Todavía no sabemos si saldrá del útero de sí misma. Pero yo me siento europeo; diré más: quiero sentirme europeo. Las nacionalidades son rumbos del corazón. Ser europeo me permitiría seguir siendo portugués sin que mi bandera fuese un callejón sin salida. Por otra parte, la europeidad obliga a un respeto de lo otro, de los demás absolutamente fascinante. Europa es un seguro de vida de la libertad y de la democracia. Sólo se puede ser europeo con las puertas y las ventanas abiertas. Quizás por eso, este proyecto es tan difícil: sería algo así como una obra de arte de la política y de la cultura. Y es en la cultura, en el sentido más profundo de esta palabra, que sentimos latir el corazón de Europa.
Alerta usted del empobrecimiento general del conocimiento y reivindica el papel de Portugal como posible motor del cambio. ¿Lo cree posible?
Creo, incluso, que ese papel podría ser desempeñado por otras culturas europeas, la catalana por ejemplo. Me explico: hay que ser grande para dominar, pero el poderío no es fundamental a la hora de innovar y de abrir nuevos caminos. Lo hizo Grecia, en la antigüedad, lo hizo Portugal, en el Renacimiento, lo hizo Holanda, quizás lo esté haciendo ahora mismo Islandia. Todos, pequeños países. Claro que, después de esas innovaciones, las culturas más fuertes se adueñan del proceso que ha sido creado por pequeños países. Pero ya nadie nos robará los derechos de autor de los horizontes que oteamos por primera vez. El gran problema de Occidente consiste en salir de un error grave, algo que yo llamaría la obsesión material, regresando a su espiritualidad, sin recaer en los fanatismos del pasado. Se trata de hacer confluir el rascacielos con la catedral, la libertad con la fe, la economía con el humanismo. Catalunya, que tiene una rica cultura y una libre espiritualidad, podría abrir muchas puertas a Europa. Le confieso que, cuando estoy en Barcelona, me siento como si estuviera ante un ensayo general de una patria europea.
Escribe usted sobre Portugal en La Vanguardia. ¿Cree que el lector catalán está realmente interesado por Portugal?
En mi opinión, una parte de los lectores sí lo está. Portugal es en cierto sentido el sueño de Catalunya, y Catalunya el sueño de Portugal. Nosotros tenemos la independencia, la maravillosa posibilidad de vivir en la nube de nuestro idioma, y ese sentido del delirio y de la embriaguez que es necesario si una cultura quiere de hecho ser autónoma. Ustedes, los catalanes, poseen una capacidad de organización y un vuelo analítico basado en una agudísima inteligencia. Barcelona es un suave diagrama cartesiano, flotando en el Mediterráneo; Lisboa es un caos lírico, verso libre mirando al Atlántico. Ustedes son el único pueblo peninsular que ha logrado ser verdaderamente europeo, aunque no tengan estado propio; nosotros tenemos estado propio, pero cojeamos mucho en lo de ser europeos de verdad. He aprendido tantas cosas con Catalunya y su cultura, desde Llull a Pla, desde Montserrat a Gaudí. Supongo que hay catalanes que sienten que algo podrán aprender de Portugal.
En su libro insta a cambiar parámetros y puntos de vista, especialmente en lo que se refiere a la historia…
Hoy en día estamos perdiendo vertiginosamente conciencia histórica. Hay muchos alumnos universitarios portugueses que no saben en qué siglo apareció su país. En la actualidad, todo es presente. Televisión e Internet se centran en la actualidad. Y el pasado se transforma en una amnesia. Pero un presente sin pasado es un acantilado que nos precipita en la nada. Y esto es lo que está pasando: demasiado presente sin pasado, igual a ausencia de futuro. Tenemos, pues, que volver a recordar, si queremos tener horizontes. Por otra parte, la narrativa de la historia mundial del último siglo es como una mala novela, en la que uno encuentra incoherencias por todas partes. Hay que volver a analizar sobre todo estas últimas décadas, porque vivimos en una sociedad enferma y debemos tener el valor de diagnosticar nuestros achaques. Cuando cayó el muro de Berlín, Occidente se puso una venda en la cara. Estamos ciegos y hay que volver a abrir los ojos.
Escribió no hace mucho sobre el profesor Perfecto Cuadrado y dedica el libro a Enric Juliana. ¿Son ambos claros ejemplos de lo que usted denomina peninsularidad?
Sin duda. Perfecto Cuadrado es un gran intelectual y una novela viva, que se cuenta a sí misma. Enric Juliana es un enorme escritor, capaz de transformar un análisis político en ese poema que late en lo más hondo de la crónica periodística. Sin Enric Juliana, el libro Los secretos de Portugal no habría existido. Se debe a él esta pequeña obra. En ambos casos, tienen una visión muy abierta de la realidad peninsular y europea. Son por ello peninsulares en el sentido poroso que intento dar a esta palabra.
Cada vez que Saramago hablaba de iberismo se producía un notable revuelo en la prensa portuguesa ¿Es una idea descabellada un estado federal con capital en Lisboa y salida al mundo a través del Atlántico, una salida que los portugueses ensayaron con muy buen éxito hace cinco siglos y medio?
Hay en Portugal quien tenga ese sueño, gente brillante como por ejemplo mi amigo António Cândido Franco. Respeto estas visiones. En el fondo, cada uno elige sus espejismos, y los míos son europeos más que atlánticos. En realidad, no creo mucho en esa posibilidad atlántica. Es como si pretendiéramos que Madrid se elevara en los aires y se evaporara. Difícil imaginar que ello sea posible. Ese proyecto era viable a finales del siglo XV, cuando nuestro rey João II casó a su hijo único con la hija mayor de los Reyes Católicos. Pero el príncipe murió en un accidente ecuestre, la historia peninsular sufrió un gran revolcón y la ciudad de Madrid empezó a ser inventada. Una hermosa ciudad, sin duda alguna. Pero una ciudad que no se puede poner en la mitad del Atlántico, por muy buena que sea la balsa de piedra que nos agenciemos. Sobre Saramago, se hizo un documental, sobre él y sobre Pilar del Río, que se iba a titular “Unión Ibérica”. Después su autor, Miguel Gonçalves Mendes, decidió titularlo, muy sensatamente, “José y Pilar”. El director se lo comentó al escritor. Saramago estuvo de acuerdo y le dijo: “no quiero que una película sobre mí quede connotada únicamente con una idea que yo tuve”
Su libro desprende un amor inmenso por Portugal, con páginas maravillosas (por ejemplo la incorruptibilidad de Pessoa). ¿Cree usted que en Portugal hay gente que cree en las posibilidades del país y en las que usted apunta en su libro?
Es verdad que hay muchísima gente desanimada, desorientada. Tiene usted razón. El ambiente es tristísimo. No obstante, existe un núcleo duro que sigue creyendo en las posibilidades de Portugal. Estamos viviendo uno de los momentos más difíciles de nuestra historia. No obstante, yo tengo fe en mi país y en Europa. Es una fe que duele, que duele todos los días, pero que no se apaga. A veces pienso, creo que ya lo he escrito en alguna parte, que los catalanes son demasiado inteligentes para ser independientes. Porque la independencia tiene una enorme dimensión de dolor, en el caso de las naciones pequeñas: algo que hay que asumir cantando canciones desgarradoras como el fado.
Carga profundamente contra la pérdida de espiritualidad y contra algunas de las perversiones de internet como Facebook. ¿Qué es más peligroso, una o la otra, o son parte de un mismo conjunto de pérdidas de valores?
Internet y televisión, en conjunto, han permitido que el mundo planetario del dinero controle la mentalidad de la gente. Las personas se forman en esos ámbitos, la escuela pierde poder y, en consecuencia, los estados también. Es curioso que haya tantas reglas, y tan estrictas, para controlar los alimentos, y que no existan casi normas para la televisión e internet. Internet no es la libertad: es el océano del conocimiento reducido a espuma. Sobre todo es muy peligrosa para quien crece y se forma dentro de ella desde niño. Todo indica que hay capacidades que no se desarrollan. Ya sabemos que un niño que se alimente en restaurantes de comida rápida tendrá graves problemas de salud. Pero no admitimos que un ser humano que se alimente de televisión y de Internet, sin lectura, sin cultura de fondo, también tendrá graves problemas intelectuales. Porque Internet y televisión son básicamente hamburguesas de mala calidad para el espíritu. Claro que todo esto es distinto para quien se haya formado en el sistema clásico y después entrado en Internet, disfrutando de sus ventajas. Estoy convencido de que, en los próximos años, surgirán estudios serios que comprobarán aquello que los profesores ya sabemos empíricamente: la televisión e internet están haciendo daño a los más jóvenes.
Creo que este libro debería ser de lectura obligatoria para todos los portugueses. ¿Va a haber versión portuguesa? Y sobre todo, ¿va el público español y catalán poder leer sus otras obras? ¿Hay planes de traducción al español o al catalán?
Le agradezco la generosidad de sus palabras. En realidad, lo he escrito para el público español. Ignoro si en Portugal funcionaría. Por ahora no hay ningún proyecto de traducción. He escrito tres novelas en portugués. Não Tenhas Medo do Escuro, Planície de Espelhos y Madrugada na Tua Alma. Hay un amigo que quiere traducir la última. Me encantaría que se tradujeran.

I LA PRIMERA DE LA TEMPORADA


Secretos que merecen ser descubiertos

_visd_0000JPG016EN

Hay libros que deberían ser de lectura obligatoria (a pesar del oxímoron). O como mínimo lecturas muy recomendadas. Con Los secretos de Portugal, de Gabriel Magalhães, pasa exactamente esto. El libro del profesor Magalhães–tal vez él mismo sea un gran secreto porque se encuentra oculto en Covilhã, donde enseña en la universidad de Beira Interior- va mucho más allá de ser un ensayo sobre Portugal y la Portugalidad. No quiere decir eso que no lo sea, pero va mucho más allá: es un gran ensayo sobre Europa escrito desde el sur de Europa. O como el mismo afirmaría, desde la puerta a las inmensas posibilidades del sur de Europa.
Magalhães, a quien los lusitanistas hemos podido ir siguiendo a través de sus artículos en La Vanguardia –sin duda se nota aquí la influencia siempre sabia de ese maestro de periodistas que es Enric Juliana, a quien se le dedica el libro- consigue en las menos de doscientas páginas del libro hacer pensar a sus lectores. Eso es lo que deberían hacer todos los libros, y especialmente los ensayos, pero ya sabemos que la buenas prácticas a menudo se han perdido en este mundo tan fascinante de la letra impresa.
Con Magalhães se puede estar de acuerdo o en desacuerdo, pero siempre se está en diálogo. En diálogo con los archivos textuales y con los archivos vividos del lector. Después de más de tres años y medio viviendo en Portugal no puedo más que darle la razón en muchos aspectos que apunta sobre los portugueses y su manera de ser, pero sobretodo este libro nos afecta a todos como europeos. No sé por qué, pero tengo la sensación que igual pasará desapercibido, y si eso pasase estaríamos ante otro más de los enormes patinazos intelectuales que cometemos a menudo. Intentemos evitarlo porque este es un libro importante.
Las razones de esta consideración como un texto importante son las siguientes: en primer lugar las reflexiones sobre la historia. Explica el profesor que prestamos mucha más atención a los horrores que no a los aciertos de la historia. Que nos hemos dejado seducir por las figuras del mal y que sabemos mucho más de Hitler o Stalin que no de los constructores del estado del bienestar (tal vez a la generación de niños actual esto llegue a sonarles a chino) o de Konrad Adenauer, el constructor de la Alemania moderna. Y tiene razón. Los historiadores deberíamos reflexionar sobre ello. Y por eso es importante este libro, porque desborda humanismo y es un filólogo quien viene a abrirnos nuevos y lúcidos caminos.
En segundo lugar es un libro importante por el extraordinario amor que rezuma por Portugal. Los apasionados por este país –y créanme, somos pocos pero cada vez más- descubrirán o confirmarán muchas cosas, pero también se apasionarán de nuevo por la tierra de Pessoa (maravillosa la escena del secretismo con el que se abrió su sepulcro y se descubrió el cuerpo incorrupto del poeta de múltiples rostros), pero se encontrarán con un texto que intenta buscar la verdad, o una cierta verdad, y eso incluye los defectos de los portugueses como pueblo. La desmembración del mito del sebastianismo, por ejemplo. Y la tercera razón por la que este es un libro importante es porque está endiabladamente bien escrito. Los contenidos sin forma son menos contenidos. La forma sin contenidos es papel mojado en estos tiempos de flaqueza intelectual. Magalhães aporta un contenido denso como un caldo de Navidad pero que se presenta ligero como la mejor de las cremas sutiles gracias a una maravillosa voluntad de estilo capaz de crear imágenes como ésta destinada a Pessoa: “Ese discreto señor que vivió gran parte de su vida escondido en habitaciones alquiladas, caminando por Lisboa con la cautela de un agente secreto de los misterios del alma, se ha transformado en el mayor embajador de Portugal. Somos, pues, un país de poetas”.
Efectivamente, Portugal es un país de poetas que se expresa en los muros de cualquier calle, pero tal vez es un país al que se le está acabando la paciencia, como demuestran las últimas manifestaciones y las cargas policiales con las que fueron respondidas.
Magalhães también intenta la cuadratura del círculo con la unión de espiritualidad e izquierda y un nuevo humanismo. Tal vez sea la parte del libro en la que estoy más en desacuerdo, igual que en su demoledora visión de Internet. Estar en desacuerdo no quiere decir que no se comprendan bien sus razones, y que incluso se puedan aceptar en parte. Ciertamente, estamos en unos tiempos en los que el egoísmo y el individualismo son una de las pesadas losas para el desarrollo de un mundo futuro en el que muy pocos piensan, absorbidos por la titánica tarea de mantener su casa o pagar el alquiler. Pero tampoco creo que la panacea sea la religiosidad y la cara del mal Internet. Una y otra, bien usadas, nos pueden ayudar a vivir mejor, pero también a vivir mucho peor. Por eso, bienvenidos sean los escritores que hacen pensar a sus lectores. Del diálogo salen puentes y de los puentes caminos hacia el futuro.

Sebastià Bennasar

_________
Los secretos de Portugal: Peninsularidad e iberismo / Gabriel Magalhães / RBA Libros / 186 páginas / 1ª edición, octubre de 2012 / ISBN 9788490063934

LA DARRERA RESSENYA DE L'ANY A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


‘Mindrä’, quan la fantasia és bona i en català"

cusso

La literatura catalana pateix, encara avui en dia, d’un mal bastant mal d’extirpar: el menyspreu de cap als gèneres literaris, que són la veritable fàbrica de lectors. Per un mal entès elitisme que ningú no sap d’on ve i que ho omplert les pàgines dels diaris i les aules de les universitats d’escriptors morts, poetes incomprensibles i narradors amb aires de filòsofs del segle XVII, la literatura popular ha estat bandejada del que teòricament haurien de ser els temples del saber i que també en aquest cas demostren el seu divorci del món real. Vol dir això que les Mercè Rodoreda, Carles Riba i altres monstres de la literatura han de ser bandejats de les nostres facultats? Evidentment que no. Simplement que és necessari que la universitat s’obri a la societat civil i també parli de novel·la negra, fantàstica, de ciència ficció, eròtica…
De motius per parlar-ne, no en manquen. Hi ha una llarga tradició catalana de novel·les de ciència ficció i fantasia (fins i tot hi ha la societat catalana de ciència ficció i fantasia que fan una tasca molt notable en la difusió del gènere), i ningú no pot negar la importància del gènere negre a casa nostra. Doncs bé, el 2012 ens va aportar un fet molt important: l’aparició de Mindrä, Els missatgers del Guardià de l’Est, de Biel Cussó, que ha comportat a més a més el naixement de l’editorial Croma, que es vol dedicar al gènere fantàstic en català.
El llibre ens explica la història de cinc nois (Roger, Ermengarda, els bessons Gaufred i Unifred i en Radulf) que viuen als Bosquets d’en Rauric, a un dels extrems de l’Est del gran continent i que hauran de salvar la humanitat contra un gran exèrcit robòtic que obeeix el guardià del Nord, que es vol fer amb el control de tot el planeta. Per aconseguir la seva missió els adolescents tendran l’ajuda de diferents pedres de poder: una permet volar, una altra respirar sota l’aigua, una altra córrer a grandíssima velocitat, una permet una força inaudita, una altra veure-hi a molta distància i la més important, la que equilibra l’energia Mindra i que serà una poderosa arma. I fins aquí el resum de l’argument, perquè no es tracta d’espatllar res.
En allò que destaca Cussó és en l’amplitud i precisió lèxica, imprescindible per poder acurar al màxim les descripcions del nou món imaginari que ens presenta i que demostra que té el cap molt ben moblat. Hi ha digressions i fins i tot algun canvi de focalització de personatge que serveixen per dilatar la història i acabar-li de donar un sentit de globalitat, a més a més de mantenir la intriga en suspens. El llibre està narrat en tercera persona i això permet al narrador anar construint molt bé els personatges, tot i que les relacions d’amistat entre els protagonistes podrien estar millor perfilades (per exemple hi ha una intuïció de certa gelosia entre els bessons, però no s’explota, igual que també està només insinuada una possible afecte més enllà de l’amistat de la noia envers el Roger). Però són petits entrebancs menors que són compensats amb molt encert per la presència dels personatges secundaris.
Cussó ha optat –cosa que és molt d’agrair- per no rebaixar el nivell d’exigència literària a una història on l’acció és trepidant i reclama els moments de repòs per passejar-nos pels paisatges del món que ha creat. Posats a fer, caldria fer descripcions més acurades dels robots, els enemics dels humans que han de protegir la pedra, i per ventura aprofundir més en els conflictes dels adolescents, que se’ns presenten massa nítids, sense parts fosques, però que en canvi ens captiven per la seva resolució en la missió que els ha estat atorgada.
En la redacció es nota perfectament el bagatge de lectures i visualitzacions de productes del gènere que té Cussó. Domina els recursos d’informació i les acceleracions i digressions de la història. Al final ens trobem amb un argument clàssic: un viatge iniciàtic per protegir la humanitat d’un gran poder. El que passa és que hi ha moltes maneres d’explicar-lo i aquí és on l’escriptor excel·leix: la creació del seu món, de les batalles i de les persecucions combina el rigor de Tolkien amb l’espectacularitat de Lucas (l’escena de les coves foradades en més d’un moment recorda la carrera de beines de l’Episodi I). El fet que els protagonistes siguin adolescents encara és un punt afegit, perquè entronca amb el nou públic generat per productes com Els jocs de la fam, i la manera de narrar audiovisual –s’hauria de pensar en la venda dels drets cinematogràfics de la història- fan que tengui moltes possibilitats. El llibre farà les delícies de tots els lectors adults que consumeixen habitualment fantasia (un públic molt gran i en constant expansió), però farà xalar encara més els adolescents. La seva considerable extensió no és cap entrebanc, al contrari, és un estímul per a la lectura –tenim el cas recent de la saga de Harry Potter i abans els llibres de les Cròniques de Narnia-. Això sí, a més a més del mapa que inclou el llibre seria recomanable un índex de personatges per facilitar la lectura, perquè alguns desapareixen durant moltes pàgines i de vegades costa recordar-ne el seu origen. En definitiva, un gran llibre de fantasia que reclama a crits l’aparició de la segona part.

Sebastià Bennasar

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA

A finals de novembre vaig tenir la sort de poder presentar "La mar no sempre tapa" a l'institut Guillem Sagrera de Palma, gràcies als bons oficis del professor Pere Janer.  Aquí teniu les imatges de la trobada.