diumenge, 24 de febrer de 2013

PHILIP MARLOWE, EL PAIO MÉS CARISMÀTIC


Philip Marlowe, el paio més carismàtic
PERE ANTONI PONS | Actualitzada el 23/02/2013 00:00

Philip Marlowe, el paio més carismàtic
Després de veure l'adaptació cinematogràfica que va filmar Howard Hawks de la seva primera novel·la, The big sleep , en què Humphrey Bogart interpretava el paper del detectiu privat Philip Marlowe, Raymond Chandler (Chicago, 1888 - La Jolla, 1959) va dir que l'únic que havia de fer Bogart per dominar una escena era entrar-hi. Era un elogi molt merescut. I aplicable, també, al mateix personatge de Marlowe.

Per dominar una escena, per atrapar el lector, l'únic que ha de fer el detectiu fictici més emblemàtic del segle XX és entrar en acció i contar-ho. Ras i curt: com que les històries de Chandler protagonitzades per Marlowe sempre estan narrades en primera persona pel detectiu, totes són memorables i enganxen des del principi fins a la fi.

Un detectiu individualista i dur

Adéu, nena no tan sols no n'és una excepció sinó que, juntament amb La dama del llac (1943) i El llarg adéu (1953), n'és l'exemple més paradigmàtic. Publicada per primera vegada el 1940, està feta a partir de la recepta que, afegint-hi les aportacions de Dashiell Hammet (Maryland, 1894 - Nova York, 1961), encara avui defineix la novel·la policíaca moderna. Els ingredients bàsics són de sobres coneguts per tothom. Un detectiu individualista i dur està embolicat en una trama que l'obliga a explorar (i a enfrontar-se a) un context sociopolític i moral podrit per la cobdícia, la violència i la hipocresia, i mentre porta a terme la seva arriscadíssima tasca es topa amb tot un seguit de personatges representatius dels aspectes més tèrbols de la societat i de la condició humana.

En el cas d' Adéu, nena -que ara publica RBA-La Magrana amb una nova traducció d'Albert Fuentes- el detectiu és Marlowe, el context contaminat és el de la ciutat de Los Angeles a finals de la dècada dels 30 o a principis dels 40, i la galeria de personatges inclou un exconvicte gegantí tan enamorat com bestial, una femme fatale disposada a tot perquè no surtin a la llum els seus secrets, molts policies inútils o corruptes, un gigoló xantatgista i uns quants espècimens més de la fauna que habitualment pobla els baixos fons de la literatura nord-americana. Llegit amb els ulls i el bagatge d'un lector actual, tot resulta molt familiar. Massa. Però la veu i la personalitat de Marlowe -és a dir, l'estil de Chandler- fan que aquestes antigues troballes convertides en estereotips gastats per l'abús encara sonin com el que són: literatura de primer nivell.

Carismàtic i sorneguer

La fascinació que susciten tant la prosa de Raymond Chandler com el caràcter i la veu de Philip Marlowe (en el fons, tots són u) es basa en el contrast. La prosa, per exemple, és tallant i greu, directa, eixuta, i d'un laconisme que regalima sarcasme. Tanmateix, mai no es fa feixuga, i hi abunden les comparacions inusitades i brillants, i un feridor to elegíac propi de la més canònica poesia crepuscular. Igualment, la personalitat de Marlowe és menys d'una sola peça del que sembla. És un cínic, sí, però conserva intacta la brúixola moral de qui, tot i que ja no creu en res, encara distingeix el bé i el mal, i vol ajudar els bons i castigar els malvats. Sota la façana de paio dur molt bregat, a més, s'hi amaga un home molt culte, capaç de comparar una cara bonica amb un violí de Cremona i de detectar el nivell educatiu d'un client basant-se en l'ús que fa del subjuntiu. Carismàtic, sorneguer i desmanegat, desprèn l'elegància irresistible dels impertinents que no tenen res a perdre. Potser per això les millors escenes de la novel·la són aquelles en què dialoga amb algun personatge femení. Mai ningú ha flirtejat tan bé en tota la història de la literatura.

Melancòlica, agressiva i sàvia, Adéu, nena és una obra mestra del gènere negre. Sobretot, però, és una obra mestra de la literatura del segle XX.

ENTREVISTA A TONI CRUANYES A L'AVUI


Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) és periodista, expert en política internacional i una de les cares conegudes per als espectadors de Televisió de Catalunya. Exdirector adjunt de l'Avui, va concebre
la idea d'escriure ‘Un antídot contra l'extrema dreta' (3i4) després de cobrir la informació d'un míting del Front National de Marie Le Pen. Aquest llibre va guanyar el premi Octubre d'assaig

“L'antídot contra l'extrema dreta és la transparència”
24/02/13 02:00 - LLUÍS MARTÍNEZ
  

Foto: JOSEP LOSADA.

Per què un antídot contra l'extrema dreta?
Perquè representa uns valors clarament negatius. Posa en dubte la igualtat de drets de les persones. I ho fa amb arguments tramposos.
Tramposos?
Proposa solucions impossibles a problemes reals. Contra la immigració, fronteres. Evoca la idea d'un passat idíl·lic que no tornarà.
Per què ha escrit aquest assaig?
He treballat a diferents països d'Europa i he vist un denominador comú: que l'extrema dreta obté bons resultats electorals. I vaig decidir estudiar què li passa a Europa perquè aquests seus discursos tinguin tant de ressò.
A l'Estat espanyol no obtenen resultats tan bons. Per què?
El sistema de partits és molt tancat. És difícil tenir representació fora del PP o del PSOE. Però les idees de l'extrema dreta persisteixen a la judicatura, a l'exèrcit... A Holanda o a França, el discurs extremista és més sofisticat i, per això, més atractiu i perillós.
Atractiu i perillós?
No surten al carrer fent la salutació feixista ni parlant de la supremacia de la raça blanca. Tenen un discurs modern. Parlen de la competència de la Xina, del dúmping social, i ho denuncien, encara que les solucions que proposen són una fal·làcia. Parlen de la immigració, del xoc dels nostres valors i els de l'islam. I entren en contradiccions.
Quines?
Per exemple: a França s'oposen que es construeixin mesquites, però també que es pugui pregar als llocs públics. Com deia Laurent Fabius, l'extrema dreta té l'habilitat de fer les preguntes correctes, però dóna respostes equivocades.
Més crisi, més extrema dreta?
La crisi només és una lupa que augmenta el problema.
I llavors, què és?
Els canvis profunds del nostre continent: envelliment de la població, dificultats per acceptar els immigrants, un xoc cultural que implica la presència real de l'islam a casa nostra sense les eines per fer possible la convivència. Molta gent veu amenaçats els seus valors i el seu nivell de vida. Tenen por, i per això arriba un populista i se l'escolten.
Bé, doncs quina sortida hi ha?
Parlar dels problemes que tenim de veritat. Evitar que les classes acadèmiques, empresarials, polítiques i periodístiques amaguin la realitat. Si hem tingut una allau d'immigració n'hem de parlar i oblidar el que és políticament correcte per trobar solucions bones. La gent que perd la feina o que denuncia els casos de corrupció ha de saber la veritat. Cedir l'exclusiva de la denúncia als partits marginals fa que l'extrema dreta creixi. La transparència és l'antídot que proposo.
L'ascens de l'extrema dreta a Grècia es podria repetir aquí?
Espero que no. Però tenim molt més en comú amb Grècia que no amb Noruega. Sí que ens podem trobar amb un escenari en el qual una corrupció vista com a generalitzada per la població obri el camí d'unes idees autodestructives.
Quines?
Dir que això és inevitable, que és impossible sortir-nos-en. Si s'imposa aquest discurs serà molt més difícil sortir de la crisi i construir models socials i econòmics en positiu.
Pot fer una projecció sobre aquest fenomen?
L'agudització de la crisi i, en el cas català i espanyol, l'augment de les denúncies de corrupció, aplanen el camí perquè aquests partits, a curt termini, tinguin més èxit. Però aquests partits només funcionen quan són de denúncia.
Però alguns governen...
Quan governen sempre han estat castigats pels seus electors. L'extrema dreta promet coses impossibles. Però mentre existeix contamina el discurs, crea pessimisme i no deixa que afrontem, sense demagògia, els problemes reals.

dissabte, 23 de febrer de 2013

LA RESSENYA D'ANDREA ROBLES DE EL PAÍS DELS CREPUSCLES


Meravellosa ressenya d'Andrea Robles al seu bloc! Moltes gràcies!

El país dels crepuscles. Sebastià Bennasar, de la vista bé, gràcies.

El país dels crepuscles


L’última novel·la de Sebastià Bennasar, El país dels crepuscles, Alrevés, 2013, és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.
La superfície és intensament atractiva per la seua lectura àgil, la trama addictiva, una successió dels esdeveniments molt ben estructurada, amb un sorprenent  control del ritme i equilibri en la confrontació de la batalla, profusa i fèrtil en la literatura, entre la llum de la raó i els foscos imponderables de l’ànima humana. I això bastaria per reconèixer la vàlua de la novel·la.

Al dessota però d’aquesta pàtina rutilant albirem quelcom que batega amb forma pròpia, una tècnica de narrar, esforçada i passional, que fa sòlida l’estructura. Així és inevitable remuntar-me a les seues novel·les mallorquines, especialment La mar no sempre tapa, on tracta el tema de la identitat illenca des del punt de vista de la seua relació especular amb el correlat peninsular i per extensió amb el fenomen d’allò global, particularitzat en la colònia d’intel·lectuals que al llarg dels darrers dos segles s’havia instal·lat a les illes, i que dóna cos argumental a la figura del gran Chester Himes, a qui Bennasar ret un sentit i merescut homenatge, i que, per cert, trobem a faltar en la terra on morí, Moraira, però, deixem-ho córrer, que els homenatges al País Valencià, pregunteu-li a la família de Teodor Llorente, els carrega el diable.

En El país dels crepuscles ens adonem que aquest tractament de la insularitat és utilitzat com a criteri essencial i no sols en la magnífica caracterització de l’ambient, amb la neu sempre present, les carreteres bloquejades, els refugis de muntanya, la manca de cobertura, els graus sota zero, les llegendes à la romantique, els contrabandistes, maquis, bruixes  i malediccions, sinó també  a l’hora de construir els personatges, els quals arrosseguen l’alteritat de la vida passada en un altre lloc, com la Marta Canal, biòloga, que “havia abandonat la seua Tarragona industrial natal feia molts anys, convençuda que en aquelles muntanyes i havia la vida”, o la Mei, agent dels mossos, la qual “havia arribat feia tres anys al Port de Suert per pura protecció després que la màfia russa posàs preu al seu cap”, el senyor Ramon, filòleg,  que està revisant la primera expedició de l’Institut d’estudis Catalans a la recerca del romànic per desmentir que “el català era això que parlaven una colla de botiguers de Barcelona i poca cosa més”. Fins i tot els autòctons projecten el seu aïllament confrontat a l’externalitat de les seues aspiracions, com Quim el pastor, que dóna la benvinguda als llops: “cada vegada que retorna un animal, arriba una gran font de riquesa per a la vall (...) això s’omple de turistes”, o el Miquel, que donà un ensurt al seu pare contrabandista en fer-se mosso: “algú havia de començar a pensar què passarà el dia després de la independència, quin país tindrem i quin país voldrem. I us asseguro que serà un país on caldrà que hi hagi policia”.

Tot plegat ens conforma una novel·la coral, amb les dificultats tècniques que això implica, i que Bennasar supera amb l’espenta dels grans reptes i un resultat superb, regalant-nos una rica visió calidoscòpica i una saborosa panòplia de caràcters.  Com a contrapartida, la preeminència del personatge principal, el comissari Jaume Fuster, queda en un segon pla i la pregnància de la primera persona amb què s’expressa  és relegada front a la resta de punts vista de l’enunciació, una circumstància desconcertant a primer cop d’ull, però bastant pertinent en l’oposició de les dues veus enunciatives, la interna personal i l’externa coral.
L’element orgànic més destacable que enjova aquests elements formals és una magnífica reflexió sobre la violència. Què ha d’haver sinó en una novel·la criminal, què has de trobar sinó en un investigador que ha tractat el fenomen en els seus indispensables Pot semblar un accident i 501 crims que has de conèixer abans de morir. La seua sembla una teoria pessimista, d’ampli recorregut. L’enceta  Irene, guia turística que fa un doctorat sobre les pintures de les esglésies de la vall de Boí. “Sigui com sigui a l’Edat Mitjana el contacte directe amb la mort violenta era molt més fàcil i freqüent que no avui en dia”. Per desmentir-la, arriba fins a l’actualitat amb l’exposició dels crims que s’hi narren. Encara més, la violència no tindrà aturador mentre hi hagen visionaris: “-I quin és l’objectiu final? –No ho sé, volar Barcelona? –L’objectiu final, estimats amics, és aconseguir reduir la població del planeta fins a una xifra sostenible”. Que el gen de la violència està al nostre ADN, del qual qualsevol podem ser-ne víctimes, es llegeix en la reflexió de Marta: “Es va sorprendre pensant en ella mateixa com a assassina. I és clar que ho faries, Marta. Si poguessis, si tenguessis les armes i la manera de fer-ho (...) Te’n vares anar de la teva Tarragona perquè tens impulsos homicides, perquè a tu et sobra el noranta per cent de la gent”, un monòleg colpidor que recorda aquell d’Andrés Hurtado barojià a El Árbol de la Ciencia quan veu els espanyols indiferents davant la pèrdua de Cuba i Filipines: “Ideas absurdas de destrucción le pasaban por la cabeza. Los domingos, sobre todo cuando cruzaba entre la gente a la vuelta de los toros, pensaba en el placer que sería para él poner en cada bocacalle una media docena ametralladoras y no dejar uno de los que volvían de la estúpida y sangrienta fiesta”. Sí, en els moments de convulsió social ben bé es poden desfermar els instints assassins, ja en pot prendre nota el Ministeri de l’Interior. No obstant sentim la devoció de l’autor per la natura que, com el concepte de llei natural ciceronià, ha de funcionar com un antídot d’aquestes pulsions destructives. No es refereix a la defensa de la naturalesa dels quatre ecologistes sonats, ni la que proposa el cientificisme d’alguns biòlegs integristes, sinó la veu de la pagesia que no ha abandonat la seua funció com a interventors del medi on interactuen i del qual en formen part indissoluble: “Els homes”, diu el pastor Quim, “hem de conviure amb la natura, no podem ser els senyors, ni els amos, ni res de res. La natura, quan vulgui, farà el que vulgui, per molt que nosaltres vulguem controlar-la.”

Vet ací com Sebastià Bennasar ha construït un quadre complex, ric, un exercici de profunditat ben remarcable. Segons la teoria de Julien Gracq, que afirma que els escriptors, o són miops o  hipermètrops, a Bennasar no li cal cap diòptria, ni de prop, ni molt menys de lluny.

PRESENTACIÓ A MALLORCA DE EL PAÍS DELS CREPUSCLES

Per als que no hi vàreu podeu venir, el vídeo de la presentació a Mallorca


divendres, 22 de febrer de 2013

LLUÍS LLORT ENS PARLA D'AGENTS SECRETS


ESPIES. LLIBRES
LLUÍS LLORT
Agents secrets, escriptors famosos
22/02/13 02:00 -
 


Segons el DIEC2, espionatge és “l'activitat secreta adreçada a obtenir informació sobre l'organització, l'armament i la indústria bèl·lica i, en general, sobre tot el que fa referència a la capacitat defensiva o ofensiva d'un estat”. Podríem dir que, per la franja baixa, determinades activitats i mètodes no són espionatge en sentit acadèmic, però sí que compleixen funcions similars fent ús de mètodes similars, com és el cas recent d'una agència de detectius de Barcelona que ha estat investigant determinats polítics catalans. La troca s'embolica més si hi afegim l'arribada a la seu de la Diagonal de més efectius del CNI (Centro Nacional de Inteligencia), els espies oficials de l'Estat espanyol.
Partint de la realitat i fins i tot de l'actualitat, dediquem una breu mirada a la molta literatura que ha generat aquest complex i mitificat món de l'espionatge internacional. Una literatura, nascuda en alguns casos de les experiències d'exagents, que al seu torn ha donat peu a obres de ficció –o basades en fets reals– de cinema, de còmic i de televisió, com analitzem en les pròximes pàgines.
L'origen de la novel·la d'espionatge, normalment amb una trama d'estructura complexa, es remunta al segle XIX amb l'aparició dels serveis d'intel·ligència en alguns estats. James Fennimore Cooper va publicar L'espia el 1821; la Baronessa Orczy va publicar La pimpinela escarlata el 1905, en què un aristòcrata britànic actua durant la Revolució francesa; Joseph Conrad va donar una visió més seriosa i controvertida de l'espionatge el 1907 amb l'obra L'agent secret.
A partir d'aquests inicis, cada conflicte a gran escala, com ara les dues guerres mundials, la Guerra Freda i el Mur de Berlín o els atemptats a les Torres Bessones l'11 de setembre del 2001, entre molts altres exemples de menor grau i menys repercussió, han generat molta literatura fresca d'espionatge.
El mercat d'aquestes obres dibuixa les pujades i baixades d'interès lector a què l'obliga la història política i bèl·lica real. A més de les zones geogràfiques on actuar i els enemics a combatre (que depenen de la nacionalitat de l'autor, i com que els més famosos són anglosaxons els dolents habituals han estat nazis, russos, àrabs...), hi ha apartats que s'actualitzen constantment, com la tecnologia, amb ginys cada cop més sofisticats afegits a l'evolució dels domèstics (fa 100 anys s'interceptaven cartes de paper i ara, correus electrònics). Si bé la base humana, l'espia, sempre és la mateixa i segur que és molt similar un agent actual que un de fa 150 anys, pel que fa al tarannà, als riscos assumits i a la disciplina.
Els tres britànics experimentats
Hi ha una tríada inqüestionable pel que fa als autors més populars de novel·les d'espies, la formada pels britànics Graham Greene (1904-1991), Ian Fleming (1908-1964) i John Le Carré (1931). Tots tres van servir en secret Sa Majestat abans de servir la cultura amb obres com ara, en el cas de Fleming, la sèrie protagonitzada per James Bond: Casino Royale, Octopussy, Goldfinger, Només es viu dos cops... Le Carré va publicar obres protagonitzades per l'agent Smiley i altres en què no surt o és secundari: L'espia que va sortir del fred, La Casa Rússia, El jardiner fidel i El sastre de Panamà. Finalment, hi ha títols també fundacionals del gènere, com El tercer home, El cònsol honorari i El nostre home a l'Havana, entre d'altres, de Greene.
Posar-se d'acord en una llista de títols (del que sigui, de fet) és més difícil que entendre algunes trames d'espionatge sense ajuda (ningú ha dit que ser espia sigui fàcil, per alguna cosa els denominen serveis d'intel·ligència, i així cal mostrar-ho, amb agents dobles, girs inesperats i opcions morals sovint poc netes), però farem un intent amb una tria força reincident a la xarxa. Comencem pels tres magnífics: El talp (John Le Carré), Viu i deixa morir (Ian Fleming) i L'americà impassible (Graham Greene). Seguim amb tres autors coetanis i també força coneguts: El dia del Chacal (del britànic Frederick Forsyth, 1938, també autor d'Odessa, El quart protocol i Els gossos de la guerra), La sanció d'Eiger (Trevanian, pseudònim del nord-americà Robert W. Whitaker, 1931-2005) i El cas Bourne (del nord-americà Robert Ludlum, 1927-2001, i autor d'altres obres protagonitzades per Jason Bourne). I tanquem amb dos autors una mica més joves: L'illa de les tempestes (del gal·lès Ken Follett, 1949, autor prolífic amb altres èxits recents) i La caça d'Octubre Roig (del nord-americà Tom Clancy, 1947, creador d'un altre agent popular, Jack Ryan).
Gràcies a ells es produeix la gran paradoxa: voler ser agent secret per esdevenir famós.
Sigles
El gènere d'espies, tant pel que fa a la franja literària com pel que fa a cinema, còmic i televisió, ha familiaritzat el públic amb sigles i noms com ara CIA, KGB, MI6, Mosad, Stasi... En el cas espanyol, la veritat és que
és més coneguda la TIA, de Mortadel·lo i Filemó, que el CNI, potser perquè es diu així des del 2002; quan era el CESID tampoc tenia gaire glamur, és cert.

dijous, 21 de febrer de 2013

PER LA NUL·LITAT DE LA SENTÈNCIA CONTRA EMILI DARDER


Demanen la nul·litat de la sentència de mort d'Emili Darder

MÉS per Palma vol restituir la figura del darrer batlle republicà de la ciutat · Demana que l'Ajuntament de Palma sol·liciti a l’estat espanyol l'anul·lació del consell de guerra i les condemnes dels tribunals franquistes


MÉS per Palma va registrar ahir una proposició al ple que l’ajuntament de Palma per tal de reclamar la nul·litat del judici que va condemnar a mort al batlle de Palma, Emili Darder; el d’Inca, Antoni Mateu; el polític i empresari Antoni Maria Ques; i el diputat i regidor de Palma, Alexandre Jaume. El 24 de febrer de 1937 varen ser assassinats tots quatre a mans de les tropes franquistes al cementiri de Palma. Ahir, els regidors de la coalició MÉS Antoni Noguera i Andreu Caballero, de Palma i d'Inca, van fer una conferència de premsa davant el Mur de la Memòria del cementiri de Palma per palesar la necessitat de fer justícia i restituir la figura d’aquestes quatre víctimes, assassinades per demòcrates.

MÉS per Palma considera necessari que l'ajuntament faci un exercici de memòria històrica a favor dels valors de la democràcia. I afegeix: 'Moralment aquestes sentències són il·legals, però en volem un reconeixement legal i que siguin declarades nul·les de ple dret. Són les sentències de la vergonya, són les sentències del franquisme, fonamentades en motius purament feixistes i amb l’objectiu d’agredir la democràcia i el republicanisme.'

De fet, la figura del darrer batlle republicà de Palma, Emili Darder, ha estat reconeguda per l'ajuntament, que l'ha nomenat Fill Il·lustre de la Ciutat. L'herència de la seva gestió és encara molt present a la ciutat: xarxa de clavegueram, xarxa d’escoles públiques, xarxa de dispensaris; els actuals centres municipals de serves socials, les primeres mesures de conciliació laboral, foment de la cultura i el turisme... 'Un autèntic innovador, i polític amb majúscules', va afegir el regidor Antoni Noguera. I va recordar que ja l’any passat la coalició havia presentat una moció a l’Ajuntament que havia estat aprovada per unanimitat per tal d’instal·lar una placa commemorativa a la casa natal d’Emili Darder.

Enguany es compleixen 76 anys de l’assassinat del batlle i dels altres tres polítics, i Més per Palma continua proposant mesures perquè no s'aturin els reconeixements a Emili Darder i la seva figura com a polític.

La coalició confia que el PP de Cort 'rectifiqui la posició mostrada en el ple del mes de gener', quan l’equip de govern va rebutjar de retre homenatge anualment a Darder i incloure la visita al Mur de la Memòria dins el recorregut institucional del dia de Tots Sants al cementiri.

'El PP ha de triar entre la democràcia i el franquisme'. El regidor de MÉS per Palma va dir que aquestes mocions 'són de responsabilitat i memòria històrica', i no es poden eludir. 'Hem de recordar i corregir el passat per tenir un futur millor. Posar-se contra aquest reconeixement dels valors democràtics és beure de la tradició franquista.'

Inca va aprovar la moció per unanimitat ara fa un any

Andreu Caballero, regidor de MÉS per Inca, va explicar que el procés judicial i l'execució a càrrec de les tropes militars feixistes va ser un procés exemplaritzant per enviar un missatge a tota la societat contra la República. Caballero afegí: 'Consideram que per als demòcrates la nul·litat de la sentència que els va condemnar a mort també ha de ser un exemple de restitució històrica de la democràcia.'

Caballero va recordar que la seva coalició ja havia presentat aquesta moció l’any passat al consistori d’Inca i que hi havia estat aprovada per unanimitat. Per tant, amb el consens de totes les forces polítiques, inclòs el PP.

'Emili Darder, Antoni Mateu, Antoni Maria Ques i Alexandre Jaume varen ser assassinats perquè defensaven la democràcia i no pas per rebel·lió com diu la sentència. Això ho sabem tots els demòcrates. Per això demanam a l’estat espanyol que també reconegui oficialment que el seu únic delicte va ser defensar la democràcia la República.'

Andreu Caballero va explicar que les institucions municipals 'també saben que aquesta sentència és il·legal', perquè tant l’Ajuntament de Palma com el d’Inca han reconegut, respectivament, Emili Darder i Antoni Mateu com a Fills Il·lustres de la Ciutat.

EN EL CENTENARI D'AMAT-PINIELLA, A VILAWEB


Autor/s: Montserrat Serra

Comença el centenari de Joaquim Amat-Piniella, un home símbol

La commemoració vol difondre la figura de l'autor de 'K.L. Reich', màxim exponent de la literatura concentracionària a Catalunya

Parlem amb Josep Alert, coordinador del centenari del naixement de l'escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - l'Hospitalet del Llobregat, 1974), que comença aquest vespre a Manresa. Ens explica la rellevància i la necessitat de reivindicar l'autor de 'K.L. Reich', segons els experts, una obra de literatura concentracionària a l'altura dels llibres de Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész, Robert Antelme… Alert remarca que aquesta novel·la, basada en les seves vivència al camp de concentració de Mauthausen i d'altres camps nazis durant cinc anys, es traduïrà aquest 2013 al francès i a l'anglès per primera vegada, fet que li pot donar la trascendència internacional que fins ara no ha tingut.

Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa ara fa cent anys. És des d'aquesta ciutat i des de la societat civil que s'han impulsat els actes del centenari, amb la voluntat de difondre i de reflexionar sobre aquesta figura literària, la seva vida tràgica i la seva dignitat ètica. A la tarda, s'inaugurarà al Casino de Manresa el conjunt escultòric dedicat a Amat-Piniella, impulsat per Òmnium Cultural i financiat per suscripció popular. Després, a les vuit del vespre, es farà l'acte institucional d'inauguració del centenari, el lliurament del premi Amat-Piniella a obra publicada, i el concert 'Músiques de l'Holocaust', basat en textos d'Amat-Piniella, a càrrec de Brossa Quartet.

Josep Alert (Igualada, 1966) és historiador i amb experiència en el periodisme i en la gestió cultural afronta la coodinació del centenari. Li preguntem sobre la importància d'aprofitar l'efemèride per difondre i situar la figura i l'obra d'Amat-Piniella. La resposta d'Alert és llarga, abrandada, com una cascada:

'Amat-Piniella és un dels grans oblidats de la nostra història i de la nostra literatura. És una injustícia històrica, que el centenari vol contribuir a reparar. Cert és que des de la represa democràtica, Manresa ha fet molts gests per recuperar la figura d'Amat-Piniella. Perquè aquest autor, brillant durant la República, un activista cultural de primer ordre i un home culte, militant d'ERC, després de ser alliberat del camp de concentració de Mauthausen no va poder tornar a viure a Manresa, on va partir un episodi dolorós: Amat-Piniella va publicar la novel·la 'El casino dels senyors' el 1956 i va anar a la seva Manresa natal a presentar el llibre i a signar exemplars. Però en va ser expulsat per una autoritat municipal franquista de mala manera. L'escriptor no hi va tornar a posar els peus.'

'Amat-Piniella es va allistar voluntari en les files republicanes i amb la derrota va marxar a l'exili a França, on fou capturat i internat en diversos camps de concentració, inclòs el de Mauthausen, durant cinc anys. El trencament i la sotregada vital van ser brutals. Després de l'alliberament, va tornar i es va instal·lar a Barcelona, i va ser condemnat a l'ostracisme i l'oblit per la dictadura franquista. Però aquesta etapa d'exili interior va ser la de més producció literària.'

'Creiem que Joaquim Amat-Piniella és un home amb valor de símbol. Simbolitza la derrota i l'exili; és una víctima del nazisme; simbolitza la dignitat contra la barbàrie (als camps de concentració va escriure 'Les llunyanies', que sembla que és un dels poemaris més extensos que es coneix dins la literatura concentracionària). És un símbol del poder redemptor de la cultura i de la literatura; és una víctima del franquisme; és un home mantenidor de la memòria (va ser un dels fundadors de l'Amical Mauthausen, que ara ha fet cinquanta anys de la seva fundació). I per tot això volem reivindicar-lo. I creiem que és un home important no només per Manresa sinó per tot el país.'

—La intenció és que els actes que es facin a Manresa arribin a Barcelona i a tot el país?
—És un dels objectius, sí. En aquest sentit és important la gran exposició que es prepara sobre la vida i l'obra d'Amat-Piniella, que s'inaugurarà al Casino de Manresa el 26 d'abril i que a mitjans d'octubre es podrà veure al Museu d'Història de Catalunya, amb un programa d'activitats paral·leles important també. Podríem dir que la primera meitat de l'any el focus del centenari es posarà a Manresa mentre que la segona meitat de l'any aquests actes arribaran a Barcelona a altres ciutats i pobles. Perquè també preparem una exposició més petita itinerant centrada en l'obra 'K.L.Reich'. També es farà una adaptació teatral de la novel·la que es podrà veure per tot arreu on es demani.

—Parlàveu de la producció literària que Amat-Piniella va realitzar durant el seu exili interior. A més de 'K.L.Reich', de 'El casino dels senyors' i dels poemes aplegats a 'Les llunyanies', què més va escriure?
—Abans de la guerra havia escrit un llibre de retrats de personatges, 'Ombres al calidoscopi' (1933), que juntament amb els poemes i els articles és l'única producció que no és de ficció. Després de la guerra va escriure novel·les com 'Roda de solitaris' (1957), 'La pau a casa' (1959) i 'La ribera deserta' (1966).

—Li va quedar obra inèdita per publicar?
—Sí, s'ha trobat obra inèdita. Precisament, l'editorial Fonoll publicarà una novel·la inèdita, 'La clau de volta', a cura de l'especialista David Serrano. També de Serrano és l'edició del llibre de relats inèdit 'Retaule en gris' publicat per l'editorial Bromera l'any passat. L'editorial Ensiola reeditarà 'El casino dels senyors', i l'editorial Acontravent prepara una selecció d'articles a cura de Joaquim Aloy, un altre especialista responsables d'una pàgina sobre Amat-Pinella molt complerta dins del portal Memoria.cat de Manresa.

—Alguna altra activitat que vulgui destacar del centenari?
—La voluntat és que Amat-Piniella tingui un coneixement i un reconeixement popular i en aquest sentit hem tingut converses amb el departament d'ensenyament perquè 'K.L.Reich' tingui una major presència en l'àmbit educatiu. I també destacar dos actes que s'emmarquen en l'àmbit més simbòlic: abans que no s'acabi l'any, es traslladaran les restes mortals d'Amat-Piniella i de la seva segona esposa a Manresa. I també destacar el viatge que faran un centenar d'estudiants de Manresa al camp de concentració de Mauthausen.

dimarts, 19 de febrer de 2013

CENTENARI DE JOAQUIM AMAT-PINIELLA


Centenario de Joaquim Amat-Piniella, un catalán en Mauthausen
El autor manresano describió en KL Reich la vida de los deportados republicanos bajo la barbarie nazi
Cultura | 19/02/2013 - 00:35h


K L Reich son las iniciales de Konzentrations Lager Reich y el título de la novela de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), que quiso dar fe de las atrocidades vividas durante su cautiverio en Mauthausen (Austria), donde fueron internados 7.500 republicanos españoles capturados por los nazis en Francia. De ellos, murieron 5.500 exhaustos por el trabajo, las torturas o el hambre. Amat-Piniella escribió la novela como homenaje a los exiliados muertos, testimonio de la barbarie nazi y mensaje esperanzador de que el sacrificio de los luchadores por la libertad no había sido en vano. El día 21 comenzarán en Manresa los actos del centenario del escritor.
Amat-Piniella escribió una primera versión en Andorra, entre 1945 y 1946, poco después de ser liberado de Mauthausen (el lector puede leerla en Edicions 62). Para salvar la censura, escribe una versión de 140 páginas expurgada y limada que Santiago Albertí intenta publicar sin éxito en 1955. Aunque el informe del lector es favorable, el censor la prohibe. Joaquim Amat-Piniella no se desanima y no deja de trabajar y mejorar el texto (ahora tiene 250 páginas, suprime pasajes redundantes y sintetiza otros) hasta que Carlos Barral consigue publicarlo en 1963, en castellano.
El informe de censura no tiene desperdicio. “¿Ataca al Dogma? No. ¿A la moral? No. ¿A la Iglesia o a sus Ministros? No ¿Al Régimen y a sus instituciones? No. ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? No”. Y sigue la argumentación: “El autor a través de un montaje literario va presentando a un núcleo de exiliados españoles hechos prisioneros en Francia por los alemanes y concentrados en un campo típico de la época: Emilio, Francisco, Ernesto, Fuentes, Manuel, Rubio y Augusto.
Describe penalidades espeluznantes, vergonzosas, inhumanas, cargando las tintas sobre el nazismo y las SS. Es una obra totalmente negativa, resabiada y oscura sin más alcance que destilar odio a dicha política. Su descripción de los campos de concentración alemana parece exactamente calcada de las hechas de los campos rusos. No obstante, como se trata de cosas pasadas y de un país extranjero, puede publicarse”. Está fechado el 10 de abril de 1961 y lo firma José de Pablo Muñoz.
Joan Sales, fascinado por el libro, se interesa en seguida por publicar la novela en catalán en septiembre de 1963. Amat-Piniella, en una carta de junio de 1963, le cuenta cómo la censura vetó la versión expurgada en 1955. “Poco podía imaginar que el amigo Carlos Barral hubiera tenido más suerte al presentar ahora el original íntegro ... me equivoqué: la censura no tocó ni una coma”.
En la correspondencia con Amat-Piniella, Sales le sugiere añadir la historia –que el autor le había contado– sobre unos fugitivos asesinados a golpes por campesinos austriacos (“es deprimente, pero la verdad ha de estar por encima de todo”) y devolver la nacionalidad rusa a un héroe que en castellano aparecia como austriaco (“por mucho que nos molesten los rusos por muchos y variados motivos, cuando hay uno tan valiente como el que pintáis, quizás no es justo hacerlo pasar por austriaco”. Sales aconseja al autor suprimir las cuatro líneas finales del libro, pero Amat-Piniella se niega: aunque pierda valor literario, expresa el espíritu que les permitió sobrevivir al horror, derrotada la bestia nazi. “L’albada deu ser molt pròxima; és amb impaciència que l’Emili l’espera. La victòria d’aquesta nit no ha estat un somni, sinó el triomf real i definitiu de l’Home sobre l’esperit del camp nacional-socialista, l’enemic que jeu sense vida, però encara tebi”.
Marta Marín-Dòmine, directora del Centre for Memory and Testimony Studies, en Laurier University, Canadá, es cotraductora al inglés (con Robert Finley) de "KL Reich", para la Wilfrid Laurier Press, y también la traducción al francés. La filóloga lamenta el error de incluir a Amat-Piniella entre los autores del Holocausto. “El sistema concentracionario nazi diferenciaba entre presos políticos y comunes, por una parte, que iban a campos de concentración, y judíos y gitanos por otra. cuyo destino era la eliminación sistemática en campos de exterminio. Mauthausen no fue un campo de exterminio, sin que esto quiera decir en absoluto que allí la vida fuera menos dura”.
De la novela, Marin-Dòmine subraya ”la reconstrucción literaria de la experiencia de los republicanos españoles en un campo nazi, unos deportados que provienen ya de una derrota, pero que a pesar de todo, como colectivo, se sostienen a partir de presupuestos ideológicos, diversos, pero que les permite encontrar una estrategia de resistencia”.
Además del libro como documento, la experta remarca que “en él está inscrita la voluntad de hacer comprender ciertos aspectos de la experiencia concentracionaria y sus repercusiones existenciales, como puede ser la elección de un comportamiento ètico y moral en una situación límite de supervivencia. Hay también un elemento fundamental: el coraje del autor al dar entrada en la literatura la atracción que puede ejercer la contemplación del sufrimiento del otro y sus consecuencias éticas”.
En la literatura testimonial se cruzan factores como la autocensura, la censura explícita o la memoria selectiva. En el caso de "El desgavell" de Ferran Planes, se censuró el nombre de un empresario catalán que explotaba a los deportados republicanos. Para Marin-Dòmine, “la censura se ha utilizado como anzuelo comercial, y no sólo en el caso de "KL Reich". La atracción que suscita el secreto o la posibilidad de poder revelar un enigma es clara. Con todo, parece no tenerse en cuenta que lo que la censura franquista eliminaba formaba parte del saber colectivo de todas las personas críticas del sistema. "KL Reich" tuvo problemas de censura, esto es evidente con el prólogo. La autocensura es probablemente uno de los aspectos importantes para comprender las dificultades de transmisión de una novela que pone en evidencia las desavenecias políticas entre los deportados republicanos. Algunos de los primeros libros testimoniales europeos escritos por deportados políticos en los campos nazis fueron rigurosamente criticados por los estalinistes porque no ofrecían una visión heroica de la deportación política”.
El historiador Joaquim Aloy mantiene una página web con un información exhaustiva del autor manresano en colaboración con el Arxiu del Bages. Aloy subraya la importancia del centenario que ahora se abre para reparar “la injusticia histórica cometida con Amat-Piniella”, de cuya obra destaca el sentimiento de esperanza en la salvación de la condición humana después de haber vivivo casi cinco años las atrocidades cometidas en un campo nazi.
En la web ha colgado la entrevista que le hizo Montserrat Roig. La escritora se mostró turbada al ver reflejada en los ojos de Amat-Piniel la mirada de un hombre que había sobrevivido a penurias extremas y había sido testigo de hasta qué punto de ignonimia y brutalidad podía llegar el ser humano; “Conocí a Amat hacia finales de 1972 y pronto comprendí lo que había significado la deportación. Nunca olvidaré la tristeza perpetua de sus ojos, su voluntad de morir por segunda vez. Y así fue: Amat murió en verano de 1974 llevándose con él una experiencia que, por mucho que hablemos de ella, nos resulta instransferible”. Amat-Piniella no quiso fugarse del campo de trabajo francés junto con otros exiliados republicanos, como Ferran Planes. No podían saber lo que le esperaba con la ocupación alemana de Francia. Pere Vives (que tampoco se fugó) moriría en Mauthasen por una inyección de gasolina en el corazón. Planes, al morir Amat-Piniella, escribió: “Amat-Piniella ha muerto a los 60 años, pero empezó a morir en Mauthausen. Porque salió de allí herido física y moralmente”. Joaquim Aloy, sin embargo destaca que el escritor manresano no vivió cegado por el odio, y recuerda que dijo: “no, no sentí el deseo de venganza cuando acabó todo. Sólo de justicia. Me pareció imposible que estos crímenes pudieran quedar impunes. Y no se ha hecho justicia”.
Con motivo de los cien años, la editorial Fonoll proyecta publicar la obra inédita "La clau de volta", a cargo de David Serrano, que editó la primera versión de KL Reich en Edicions 62. La editorial Ensiola reeditará "El casino dels senyors",, que incorpora una página inédita censurada en su e´poca por motivos de moralidad, con un estudio de Lluís Calderer. A Contravent publicará una selección de artículos de Amat-Piniella, a cargo de Joaquim Aloy.
·······················


RESSENYA SOBRE LLUNY D'AQUÍ A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


Benavente, novel·la negra barcelonina sense renunciar a l’Atlàntic
Lluny d'aquí


La novel·la negra en català està passant per un extraordinari moment de forma pel que fa a la producció. De cada vegada es publiquen més novel·les i hi ha més propostes, i la innovació que aporten els escriptors sempre és molt interessant. L’existència de la nova col·lecció Crims.cat, d’Alrevés, ha contribuït d’una banda a aportar-nos noves traduccions que difícilment ens haurien arribat –com la Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal o Pluja Negra de Flavio Soriga- i de l’altra a mostrar-nos diferents tendències en el gènere. La darrera proposta ens arriba de les mans de Jaume Benavente i es titula Lluny d’aquí.
Jaume Benavente, ho hem dit altres vegades, és tot un tresor per a una literatura com la nostra. Ha conreat la novel·la juvenil i la novel·la per a adults, ha entrat en la novel·la negra i ens ha deixat fins al moment l’inclassificable i sensacional Viatge d’hivern a Madeira, un llibre de viatges a l’estil de Tabucchi. Ara acaba d’escriure la seva segona novel·la negra i (atenció, que això és notícia) està ambientada a Barcelona. Amb Benavente ens hem passejat per Cabo Verde, Cuba, Amsterdam, Madeira, Portugal, Sarajevo, centre-europa, Austràlia… i són moltes menys vegades les seves exploracions de la ciutat.
Atenció, però, la Barcelona que ens mostra Benavente no és la més habitual de les novel·les negres que hi estan ambientades. I és que a Lluny d’aquí les accions primordials se centren en el barri d’Horta i també en el de Sant Andreu, dos barris que no solen aparèixer gaire en la novel·la negra feta a casa nostra i que Benavente retrata a la perfecció. I és que aquesta, com no podia ser d’una altra manera en l’escriptor, també és una novel·la d’atmosferes. De fet, bona part de la novel·la s’esmerça en presentar la situació dels personatges: un jove de 33 anys que fa de taxista després del fracàs del seu pas pel periodisme; el seu pare, llibreter tenaç a Horta que vol anar a viure a Madeira com a gran somni; el Julen Aizpieta i la seva família, uns amics del seu pare… els esdeveniments encara trigaran una mica a convertir-se en una novel·la negra, però no té cap importància, perquè els lectors de Benavente sempre saben que en aquesta pausa, en els petits detalls de construcció dels personatges, és on es troba la seva essència.
I així, apareix el doctor Bonsoms que ja havia fet una incursió important a Nocturn de Portbou, i hi apareix aquesta presència atlàntica tan important en la seva obra: Madeira i Brasil en aquesta ocasió. I hi surt un espai sorprenent, el poble de Súria, que tampoc no ha estat gens tractat a la nostra novel·lística. Tot això confirma que, una vegada més, l’univers Benavente és un, que la seva obra forma part d’un conjunt molt ben pensat on la reflexió sobre la història contemporània sempre hi és present.
I a més a més, en aquesta ocasió Benavente no renuncia a la crítica social. La inestabilitat laboral d’en Tomàs com a reflex de la crisi; les preocupacions mediambientals, els grans incendis de l’Empordà, van apareixent a la novel·la juntament a la quotidaneïtat dels urbanismes i migracions a la nostra ciutat, que fan que la lectura atenta de la novel·la de Benavente esdevingui un exercici de descoberta de crítica social de primer ordre. Tot això, sense abandonar alguns dels clàssics del gènere: un misteri que obre una investigació, perills, la dosi justa d’acció… Benavente ha tornat a fer una molt bona novel·la de gènere sense renunciar en cap moment als trets distintius de la seva obra.

Sebastià Bennasar

______
Lluny d’aquí / Jaume Benavente / Alrevés Editorial / 1ª edició, 2013 / 256 pàgines / ISBN 9788415098775

divendres, 15 de febrer de 2013

JORDI DORCA PARLA DE GÀNGSTERS A L'AVUI



Estimats i odiats gàngsters La televisió pren el relleu
L'any 1929 Dashiell Hammet escriu ‘Red Harvest', una novel·la que posa fi al vell paradigma de la novel·la policíaca i trasllada la trama al carrer creant un nou llenguatge basat en la corrupció i en les relacions entre el món criminal, el polític i el financer. Amb aquestes noves premisses la màfia hi assumirà un paper important, i serà a partir d'aquest moment un tema recurrent en l'enorme tradició americana del ‘noir'


L'any 1927, amb l'estrena d'Underworld, de Josef von Sternberg, arrenca el cinema de gàngsters, és la darrera pel·lícula muda de la Paramount i un clar antecedent de moltes de les que vindrien després en uns anys 30 molt prolífics per a l'hampa en sentit general i per a la seva representació al cinema. Una representació que en aquests anys es basa en l'argument de l'auge i caiguda d'un personatge. Aquesta representació l'hem vist en pel·lícules com Little Caesar (1931), de Mervyn LeRoy, The Public Enemy (1931), de William Wellman, i a The Roaring Twenties (1939), de Raoul Walsh. Però d'aquesta època potser en destaca l'enorme interpretació que Paul Muni farà de Tony Camonte (alter ego de Capone) a Scarface (1932). Un Camonte que tindrà una revelació mentre observa des de la seva habitació un cartell de neons que indiquen la frase The world is yours; aquesta frase el transformarà en un megalòman ansiós de poder, que destronarà el seu cap i anirà ascendint fins que els seus actes el portaran a una soledat que acabarà en la seva mort metrallat davant el mateix cartell que li va servir de premonició. El món deixa de ser seu.
Els anys 40 seran menys prolífics, però encara hi podem trobar obres interessants com Key Largo (1948), de John Houston, i les notables White Heat (1949), de Raoul Walsh, i House of Strangers (1949), de Mankiewickz.
Entrats ja en la dècada dels 50, Elia Kazan ens mostra la màfia des de la perspectiva de la víctima a On the Waterfront (1957), un canvi substancial en la visió que havíem tingut fins aleshores del gènere.
La creació de la imatge de la màfia
Amb la trilogia The Goodfather (1972, 1974 i 1990), la màfia adquireix el punt més alt de popularitat, les tres pel·lícules de Coppola crearan una iconografia que perdura fins als nostres dies. Escenes com el cap de cavall a l'interior del llit del productor Jack Woltz, la fredor de Clemenza dient al seu soldat després d'una execució: “Leave the gun, take the cannoli”, o aquell Marlon Brando en la penombra parlant amb els convidats del casament de la seva filla, ja han passat a la història del cinema i de la cultura popular com a imatges clau i recognoscibles del món del crim organitzat i formen part del nostre imaginari col·lectiu. El padrí és evidentment una història de la màfia, però també és alguna cosa més que això, és la història d'una família, o millor dit la història de la seva dissolució, la dissolució dels plans que Don Vito té per als seus fills: una filla feliçment casada, Sony dirigint l'organització i un Michael universitari dedicat a la política. Una política que segons el mateix Michael Corleone no es distingeix gaire del crim organitzat si tenim en compte la frase que li etziba al senador Pat Geary a l'inici de la segona entrega: “Vostè i jo no som tan diferents, senador.”
La trilogia és una revisió dels vells paradigmes dels clàssics de la màfia, amb influències dels directors italians com Visconti o Bertolucci, i arguments de les grans tragèdies shakespearianes, de Hamlet a Juli Cèsar i sobretot Macbeth, reencarnat en un Michael Corleone capaç de matar el seu germà en la memorable seqüència de l'execució de Fredo en una barqueta de pesca mentre recita l'avemaria de la sort, amb el canvi de pla sentim el soroll del tret, un tret que li fa acotar el cap mentre ho observa de manera pensativa rere els vidres de la seva casa del llac Tahoe, a Nevada.
Després de The Goodfather, la màfia va seguir sent un tema important i recurrent del cinema dels 80. Aquests anys ens han mostrat grans obres, com el fantàstic remake de Scarface (1983) que ens va regalar Brian de Palma, la que possiblement és la gran obra de Sergio Leone, Once upon a time in America (1984), i la fantàstica revisió de la sèrie The Untouchables, dirigida per Brian de Palma l'any 1987. Aquestes pel·lícules ens han mostrat també imatges icòniques, com aquella escena dels Intocables en què un Capone fred i sanguinari aixafa al cap d'un col·laborador amb un bat de beisbol o la defensa a ultrança que Tony Montana, aferrat a les metralladores, fa del seu regne atrinxerat a la seva mansió a Scarface.
Els anys 90 desmitifiquen la màfia
Dir que els 90 són els grans anys de Scorsese i Pileggi no és una exageració. És cert, amic lector, que la dècada dels 90 són els anys de Carlito's Way (1993), de De Palma, amb la màfia llatinoamericana del Bronx com a rerefons, i de la sorprenent adaptació de les novel·les de Dashiell Hammet Red Harvest i Glass Key que fan els Coen amb la histriònica, surrealista però genial Miller's Crossing (1990). Són també els anys en què Robert Benton ens va sorprendre amb la història de Billy Bathgate (1991), un nen fascinat per la màfia que aconseguirà entrar-hi de la mà del llegendari Dutch Schultz, i de la història de Calogero, un altre nen fascinat per l'hampa, en la meritòria Una història del Bronx (1993), de Robert de Niro; però els 90 no s'entendrien sense la història de Henry Hill, aquell fantàstic Ray Liotta que al principi de Goodfellas (1990), de Martin Scorsese, ens recorda que des que té ús de raó “sempre he volgut ser un gàngster”.
Goodfellas és l'adaptació cinematogràfica del llibre homònim de Nicholas Pileggi, basat en l'experiència del penedit Henry Hill. Amb aquesta pel·lícula Martin Scorsese s'allunya del retrat de grans noms de l'hampa per retornar als seus orígens a (Mulberry Street i Little Italy) i retratar de manera precisa la vida de personatges secundaris del crim organitzat. És un retrat que, a diferència de The Goodfather, prescindeix d'heroismes i mitificacions, mostrant-nos la vida quotidiana d'uns criminals amb una vida familiar destrossada, orgullosos de la seva condició, amb un argot propi i un gust pel luxe més aviat kitsch. Si a El padrí hi havia un esforç per sortir del món del crim i esdevenir personatges amb reconeixement social, a Goodfellas trobem un gàngsters orgullosos de la seva condició.
Amb aquesta pel·lícula descobrim una parella d'actors (De Niro i Pesci) que ens tornaran a enlluernar amb la història d'Ace Rothstein i Nicky Santoro (els alter ego dels verdaders Frank Lefty Rosenthal i Anthony Ant Spilotro), personatges protagonistes de Casino (1995), un apostador i un gàngster que van controlar Las Vegas i que, com diuen a l'inici de la pel·lícula, “ho vam engegar tot a la merda”.
Una altra col·laboració de Pileggi i Scorsese imprescindible per entendre el gènere, que ens mostra com Las Vegas de la màfia deixa el seu auge per donar pas a una Las Vegas controlada per les grans corporacions (els sona Las Vegas Sands Corporation?), s'acaba així el somni de Bugsy Siegel, aquell criminal jueu que va encarnar Warren Beatty en la pel·lícula de Barry Levinson Bugsy (1991), un criminal visionari que va crear la ciutat del vici enmig del no-res del desert de Nevada.
Totes, històries que ens han fascinat, que ens han fet odiar i estimar de la mateixa manera personatges d'una moralitat reprovable, però que durant una estona ens han fet sentir com Henry Hill quan per fi va ser un gàngster i creia, com tots, que el món era seu.

DEU ANYS SENSE BOLAÑO


A diez años de la muerte del último gran escritor latinoamericano

Por Maximiliano Tomas | Para LA NACION

Se sabe: para los buenos escritores, la celebridad pocas veces llega en vida (si es que llega alguna vez), y el caso del escritor chileno Roberto Bolaño no fue la excepción. Bolaño murió en Barcelona en julio de 2003, a sus cincuenta años, y si bien había llegado a gozar de cierto reconocimiento y tranquilidad económica al enfermar definitivamente del hígado, pocos imaginaban (aunque seguro él lo intuía) lo que sucedería después de abandonar este mundo: sus libros y su figura alcanzaron una dimensión mítica, que lo posicionaron como el escritor latinoamericano más importante (si no el más leído) de la última década. Es esperable que, a poco de cumplirse el primer aniversario redondo de su muerte, los homenajes se multipliquen aquí y allá, y sobre todo en los tres países en los que vivió y sufrió y escribió: Chile, México y España.

El Centre de Cultura Contemporania de Barcelona (CCCB) acaba de anunciar, para el 5 de marzo, la inauguración de la muestra "Archivo Bolaño; 1977-2003", que incluye material inédito de los herederos del escritor: cuadernos, correspondencia, fotografías familiares, además de partes de su biblioteca personal. Y dentro de algún tiempo aparecerá en la Argentina el libro El hijo de Míster Playa (ya publicado en México), de la periodista argentina Mónica Maristain: una suerte de biografía oral que cuenta con la participación de sus amigos y editores, pero también con la voz de la última pareja de Bolaño, Carmen Pérez de Vega, hasta ahora prácticamente desconocida por la pelea que la enfrenta con su última esposa, Carolina López, madre de sus hijos y albacea de su obra literaria.

¿Pero qué es lo que logró que Bolaño ocupara este sitio preferencial entre una literatura, la latinoamericana, que precisamente durante la última década dio muestras de una heterogeneidad y una vitalidad como pocas?
Bolaño dejó tres libros de cuentos ( Llamadas telefónicas , Putas asesinas y El gaucho insufrible), un importante volumen de poesía póstumo ( La Universidad desconocida ) y unas cuantas novelas, entre las que destacan Estrella distante , Los detectives salvajes y 2666 . Luego de su muerte fueron apareciendo, también, diversos libros con sus intervenciones críticas y esbozos de novelas, pero su obra capital ya estaba publicada hacia 2003. Si bien hay cierto consenso en que la breve Estrella distante es su trabajo más ajustado, lo cierto es que el libro que le dio reconocimiento global fue Los detectives salvajes (no se extrañe nadie si en algún tiempo esta historia es adaptada al cine), un poco por haber obtenido con ella el Premio Herralde y el Rómulo Gallegos, otro poco por las peripecias narradas (las noches y experiencias y amores de un grupo de poetas adolescentes en el nocturno D.F. mexicano: un libro de atracción irresistible para los jóvenes) y bastante por haber funcionado como la entrada de Bolaño al mercado editorial estadounidense, que es el único que puede elevar la figura de un autor al nivel de celebridad internacional (una de sus lectoras más fervientes es la compositora y cantante punk Patti Smith).

¿Pero qué es lo que logró que Bolaño ocupara este sitio preferencial entre una literatura, la latinoamericana, que precisamente durante la última década dio muestras de una heterogeneidad y una vitalidad como pocas? No existe una sola respuesta, pero hay aproximaciones. Una buena parte de ese espacio conquistado se lo debe a su obra, y la otra a su biografía. El crítico español Ignacio Echevarría, amigo y curador de algunos de sus libros póstumos, lo explica así: "Bolaño logró catalizar elementos que están en el ambiente con un carácter de escritor nómada o extraterritorial que lo convirtió en representante de una cultura móvil y sincrética (...) El proponía de manera inconsciente una vertiente diferente a la del boom latinoamericano, desligada de cualquier país y de folclorismos y más bien vinculada al exilio, que representa una cultura puente entre América del Norte y del Sur y, a su vez, entre este continente y Europa (...) Además, fusionó en su obra muchos elementos de la cultura de masas, que son perceptibles en su libros a través, por ejemplo, de los elementos de la novela negra, la cultura del rock, la estructura del beat y la ciencia ficción (...) Unidas a un genio personal y a la muerte del autor, estas características han consolidado el mito de Bolaño como escritor salvaje y vanguardista".

Admirador confeso de la literatura argentina en general, y de la de Jorge Luis Borges y Julio Cortázar en particular ("Decir que estoy en deuda permanente con la obra de Borges y Cortázar es una obviedad", dijo alguna vez), lo cierto es que las características de su narrativa lo acercan mucho más al segundo que al primero. De hecho, Bolaño es una especie de Cortázar finisecular: su prosa asequible, casi transparente y vertiginosa, y sus libros, salvo por la extensión (unas mil cien páginas) y ciertos pasajes de 2666, no presentan mayores dificultades para un lector no iniciado. A pesar de ser señalado, en más de una ocasión, como un "escritor de escritores" (muchos de sus personajes son poetas, o concurren a talleres literarios, o encaran pesquisas detectivescas detrás de artistas legendarios), lo cierto es que su obra suele despertar fanatismos en los lectores más variados (un poco como otros fenómenos de ventas literarios como Tolkien, o Sándor Marai, o en su momento Paul Auster); y, como Cortázar, suele funcionar como un perfecto "iniciador de lecturas", como un autor desde el cual después saltar a otros más arduos o menos difundidos. Bolaño es, también como Cortázar y a diferencia de Borges, uno de esos autores que después de ser leídos inoculan unas ganas irrefrenables de escribir, porque hacerlo parece sencillo. Pero nada más engañoso. A ellos, sus epígonos, que ya se multiplican, habría que repetirles aquella frase de advertencia de las películas: por favor, no intenten repetir eso en sus casas.

Su vida, se dijo, también contribuyó a forjar el mito (que tanto necesita la industria editorial para construir una figura de autor y vender ejemplares): chileno exiliado primero en México y luego en España, con ideas de izquierda, con un pasado de poeta maldito y otros tantos de vendedor de artesanías o vigilante nocturno en un camping, siempre al borde del hambre o la desesperación física y metafísica, Bolaño muere de manera temprana, en el momento en que empieza a ser reconocido como escritor (en consonancia con el que fuera uno de los mayores mitos literario de los años 80: Raymond Carver). Antes, mientras pudo, y no sin cierto afán por la polémica y una inteligencia aplicada muchas veces con saludable malicia, había contribuido, como lector, a trazar una línea de cal entre lo que debía considerarse literatura y lo que para él era sencillamente basura (sus amigos estaban siempre en el primer grupo): mientras alababa a Nicanor Parra y Enrique Lihn, denostaba a compatriotas como Isabel Allende, Antonio Skármeta y Marcela Serrano. Atento a la producción literaria contemporánea, hablaba maravillas de Fernando Vallejo, César Aira, Alan Pauls, Rodrigo Fresán, Juan Villoro, Enrique Vila-Matas, Javier Marías o Pedro Lemebel. En su favor, hay que decir que salvo uno o dos casos inexplicables, Bolaño era un buen lector y, con sus enemigos, un crítico lúcido y despiadado.

Su vida, se dijo, también contribuyó a forjar el mito (que tanto necesita la industria editorial para construir una figura de autor y vender ejemplares)
En ciertos círculos de escritores y de críticos, el interés por Bolaño caducó hace tiempo, y el fenómeno de ventas protagonizado por sus libros es hoy mirado con desdén. El argumento: los libros de Bolaño no aparentan ser formalmente tan complejos como, por ejemplo, las obras irregulares y magnéticas de Mario Levrero o César Aira (por mencionar a dos autores latinoamericanos que convocaron la atención de la crítica por los mismos años). Si bien algo de eso podría suscribirse, también es cierto que, como puerta de entrada al mundo de la literatura adulta, sus novelas y cuentos resultan más que ideales. Por lo demás, y a pesar de lo que tantos creen, lo cierto es que su obra no terminó aún de atravesar las barreras de la verdadera masividad (¿pero cuándo la literatura fue masiva? ¿Debería serlo, acaso?): hace algunas semanas, mientras hablaba de uno de sus libros frente a una sala llena de jóvenes alumnos de periodismo, les pregunté si sabían quién había sido Roberto Bolaño. Cuando les dije que era un escritor chileno, me miraron con sorpresa. Casi todos creyeron, en realidad, que estaba hablando de Roberto Gómez Bolaños, también conocido como El Chavo..

dijous, 14 de febrer de 2013

LA CONFERÈNCIA INAUGURAL DE TIANA NEGRA


La novel•la negra en català avui. Un gènere en molt bon estat de salut

La novel•la negra en català està passant per un moment extraordinari de forma. Fer una afirmació com aquesta en l’acte inaugural d’un festival dedicat a la novel•la negra en la nostra llengua pot semblar un atreviment, però l’existència mateixa de Tiana Negra és un símptoma del bon estat que estam travessant en aquests moments.
Vostès podran pensar que és lògic que jo, en la condició de director, defensi la bona salut del gènere negre a casa nostra. Però ja veuran en els propers minuts que hi ha un seguit de dades objectives que mostren la certesa del títol de la conferència. Tampoc no amagarem que podríem estar millor, però permetin que això ho deixi per al final, per tal de poder moure una mica de debat.
En aquests moments tenim dues col•leccions de novel•la negra en català que semblen ben consolidades. D’una banda tenim la recuperació de la Negra de la Magrana, que combina la publicació de clàssics del gènere i traduccions, amb alguns autors locals. De l’altra tenim la col•lecció Crims.cat, de l’Editorial Al Revés, que té la intenció contrària, com a mínim pel que ha mostrat en el seu catàleg: apostar per bons autors d’aquí i incorporar de tant en tant altres bons autors, especialment europeus no nòrdics i no anglosaxons, al seu catàleg. La presència de dues col•leccions és quelcom que també es pot considerar un símptoma de la bona salut del gènere, però com que de col•leccions en parlarem demà, i a més a més amb els seus responsables, no hi entraré gaire.
Així mateix, en els darrers quinze anys s’ha produït un fenomen que no era habitual a casa nostra: la incorporació de títols de novel•la negra als catàlegs generalistes de les editorials. És a dir, per primera vegada les editorials en català han superat les reticències a publicar novel•la negra feta al país dins de les seves col•leccions generals, la qual cosa és un símptoma de normalitat. Hi ha dues col•leccions de novel•la negra, però no es renuncia a la publicació de llibres d’aquest gènere –escrits aquí o traduïts al català- a les col•leccions generalistes. I a més a més, els escriptors guanyen alguns dels premis més importants del país: El Carlemany per a Albert Villaró; el Sant Joan per a Andreu Martín o el Sant Jordi per a Sebastià Alzamora, per posar només tres exemples. És a dir, els editors han perdut els complexos envers el gènere negre.
Això no hauria estat possible sense un número força gran de lectors que són els que creen la demanda de novel•les negres. És cert que el gènere és el més llegit arreu del món, però que en els darrers vuit anys hi ha hagut una forta revinclada en el seu número. I molt possiblement hagi coincidit en aquest fet un grapat de fenòmens. D’una banda l’existència a Barcelona d’un festival de novel•la negra que ha tengut un extraordinari ressò i que ha contribuït a popularitzar el gènere i a mostrar tota una plèiade d’autors i propostes molt interessants. De l’altra, sens dubte, el boom dels autors nòrdics del gènere, una plaga vinguda de fora que va començar amb les novel•les d’Stieg Larsson i que després ens ha duit una plèiade d’escriptors (hauria de dir escriptores, perquè la majoria són dones) com Assa Lärson, Camilla Lackberg, Mary Jungsted, Arnaldur Idrianson, Jo Nesbo i la recuperació de clàssics d’aquests països com Henning Mankell o Maj Sjowall i Per Wahloo, de noms molt difícil de pronunciar. Dic plaga perquè haurem de veure quins són els seus valors literaris, que al meu entendre, en molts de casos em semblen molt sobrevalorats, sobretot en el cas de Lackberg i Jungsted i el mateix Stieg Larsson.
Però és indubtable que, mèrits literaris a banda, han contribuït de forma notable a popularitzar el gènere i per tant a crear nous lectors. Alguns dels quals, enlluernats o decebuts per tanta història negra enmig de la neu blanca, han vingut a buscar referents més propers a casa nostra i per tant ara tenim els lectors de sempre més aquells que hem guanyat gràcies als fenòmens més mediàtics.
Juntament a això tenim la feina més constant i ferma en la divulgació del gènere que han anat fent d’una banda llibreries especialitzades com Negra i Criminal –una botiga a la Barceloneta on sembla que el català darrerament hi té més presència- i sobretot la que fan les biblioteques com la Bòbila de l’Hospitalet, la primera de l’Estat dedicada al gènere negre; la Montbau, a Barcelona o la de Vilanova i la Geltrú.
I després tenim la darrera gran aliança que hem trobat els escriptors i estudiosos del gènere negre i que, per descomptat, ha repercutit en una major divulgació d’aquest tipus de literatura: les noves tecnologies. L’explosió de mitjans digitals, de pàgines personals i de xarxes socials ens ha proporcionat una eina fantàstica per a la divulgació de les obres, per al seu estudi i per establir una xarxa de complicitats que ha enfortit la novel•la negra catalana gràcies a la proximitat –ni que sigui virtual- amb els lectors, que és un altre dels punts importants per a la bona salut.

ELS PRECEDENTS

Evidentment, per arribar a aquest bon estat de salut del gènere, el camí ha passat també per èpoques molt més fosques. Es pot considerar que oficialment la novel•la negra en català neix el 1955 amb la publicació de La Bíblia valenciana, de Rafel Tasis i Marca. Tasis havia escrit la novel•la onze anys abans, el 1944. I ho havia fet a Paris, durant l’ocupació nazi. La novel•la està ambientada en els anys de la república, en concret el 1934, i ens entronca amb un misteri al barri de la Catedral de Barcelona i amb el misteri d’una de les Bíblies que es varen imprimir a València en el segle XV. Rafel Tasis és, avui per avui, un dels grans homes de cultura injustament oblidats al nostre país. És cert que ha tengut mala sort editorial, però que entre altres llibres interessants com Un crim al paral•lelo, publicada el 1960, ens ha deixat estudis sobre la novel•la catalana i sobretot la imprescindible i de consulta obligatòria encara avui, Història de la premsa catalana.
De totes maneres, la novel•la de Tasis no es pot dir que sorgís com un bolet. A la Catalunya anterior a la Guerra Civil hi havia hagut ja alguns intents de fer novel•la policíaca, com testimonien algunes obres dels anys vint. Ens en dóna clarícies Àlex Martín Escribà, que fixa l’arribada de la literatura policíaca a Catalunya el 1908, quan arriben fascicles il•lustrats amb les aventures de Sherlock Holmes. Però el 1924 un home de teatre com Miquel Poal i Aregall va publicar La meva mort; el 1926 li va seguir El misteri del bosc d’Aubac, de Jaume Roig Solanas, i el 1927 ja trobem una aportació d’un dels grans escriptors de la nostra literatura: Cesar August Jordana escrivia El collar de la Núria, una obra clarament policíaca, com també ho és Com vaig assassinar Georgina, de Domènec Guansé. La literatura policíaca a casa nostra també tendria un altre cim quan Mercè Rodoreda va escriure Crim, una de les cinc novel•les que va bandejar l’autora de La plaça del diamant.
Per descomptat, la Guerra Civil va acabar amb aquesta tradició incipient de novel•la policíaca a casa nostra. Però si bé va ser una desgràcia, d’altra banda va ser important perquè va permetre a Tasis entrar en contacte amb la novel•la negra americana d’una banda i conèixer l’obra de Simenon de l’altra.
Com hem vist, la nostra literatura negra està plena de noms que massa sovint han caigut dins el pou de la desmemòria. Sovint som un poble ingrat amb els homes i dones que ens han salvat els mots. I això passa massa vegades amb Maria Aurèlia Capmany, que abans de veure’s convertida en una dona amb puro i despatx oficial havia fet molta feina, i entre elles la novel•la negra Traduït de l’americà, publicada per Albertí el 1958.
Després, és clar, hi hagué l’esclat de Manuel de Pedrolo, que és considerat amb justícia el pare de la novel•la negra en llengua catalana. Amb L’inspector fa tard, publicada el 1960, Pedrolo obria la seva sèrie de novel•les negres, que continuaria amb Joc Brut, de 1965 i amb Mossegar-se la cua, el 1967. Pedrolo, que per si sol és tota una literatura, ja fa plenament novel•la negra, amb una influència important dels models americans, i també és un home recordat massa sovint a batzegades, sobre el qual de vegades ha pesat més la pàtina política independentista quan poca gent ho era i poca gent ho era com per posar-ho per escrit, que ha fet que la seva obra, immensa i prolífica, sovint estigui bandejada de les llibreries, on no es troba més que l’inevitable i imprescindible Mecanoscrit del segon orígen i algun que altre llibre més en funció dels gustos de les lectures escolars de la temporada. I hem de recordar que Pedrolo va escriure més de 130 obres, entre novel•la, novel•la breu, llibres de relats, poesia, teatre...
Però sense cap mena de dubte, la novel•la negra en català és al lloc on és perquè va tenir la sort de comptar amb un home orquestra total de la nostra literatura impulsant-la. Ens referim, és clar, a Jaume Fuster, de qui enguany es compleixen 15 anys de la mort. En el moment del seu decés en Fuster tenia només 52 anys, però havia estat un dels impulsors de l’associació d’escriptors en llengua catalana, un dels homes que més havia treballat per la professionalització dels escriptors en català, i havia escrit una vintena de llibres, entre els quals dues novel•les negres imprescindibles: De mica en mica s’omple la pica, del 1972 i La corona valenciana, del 1982. La primera era vital per unes quantes coses: aconseguí un gran èxit comercial amb el temps i es convertí en un llibre de lectura obligatòria als instituts (era quan a la secundària predominava el bon gust lector), la qual cosa li permeté superar de llarg els 150.000 exemplars venuts i convertir-se en un dels grans best-sellers catalans –el més important és el Mecanoscrit del segon origen que ha superat els 850.000 exemplars- i a més a més continuava la renovació del gènere dos anys abans de la irrupció de Vázquez Montalbán. La segona fou primordial perquè incorporà jocs metatextuals i escenaris d’arreu dels Països Catalans en l’acció de la novel•la. Fuster sempre va tenir clar que el país era tot un, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i el seu exemple va ser vital i influent per a una nova generació de novel•listes que arrencava: Ferran Torrent, Andreu Martín, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra, Palau i Camps –de qui en Jordi Fernando ens va descobrir l’altre dia a Ràdio Tiana les seves vinculacions amb Tiana-, les incursions puntuals de Llorenç Sant Marc i de Guillem Frontera o Llorenç Capellà... i la seva pròpia obra negra, que continuà amb fins a nou novel•les més de gènere negre.

EL BOOM DE LA NEGRA

Evidentment, el fet de trobar-nos en un moment de forma extraordinari del gènere negre, no vol dir que haguem arribat al cim ni que en èpoques passades no haguem estat millors. Doncs sí, entre el 1985 i el 1995 aquest país va viure un esclat de novel•la negra en llengua catalana de primera magnitud. L’any anterior les Biblioteques de Catalunya i La Caixa havien muntat la primera gran exposició sobre el gènere negre, amb caràcter itinerant; es publicava novel•la negra en català en diferents editorials; s’havia reprès la marxa de La Cua de Palla, la mítica col•lecció creada per Pedrolo i que acostava grans clàssics a la nostra llengua. I naixia La Negra de La Magrana, una col•lecció que volia ser el complement de La Cua de Palla, prioritzant escriptors nostrats i traduccions d’escriptors europeus i en la qual es varen implicar directament en Jaume Fuster i l’Àlex Broch entre altres.
La Negra de la Magrana va arribar en un moment molt important: el de la plena consolidació del model de l’ensenyament en català i el de la introducció progressiva del català en altres territoris, com les Illes Balears. Això va provocar que la novel•la negra escrita en la nostra llengua entràs amb regularitat als centres escolars, com abans ho havia fet De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster. Això va disparar les xifres de venda i el tiratge de la col•lecció fins a xifres realment molt altes. Algun títol va superar els 100.000 exemplars venuts i els llibres que no funcionaven es movien al voltant dels quatre mil exemplars venuts, unes xifres que ja es voldrien assolir avui en dia. Hi va haver un escriptor, fins i tot, que es va comprar un apartament pagant al comptat amb els diners guanyats amb un sol llibre venut. Era una època de vaques grasses.
La Negra havia aconseguit, a més a més, abaratir molt els costs de producció. Es feia en un paper bast que no molestava els lectors, acostumats a la duresa de La Cua de Palla, i això va permetre fer una col•lecció primer en butxaca i sense solapes que es venia barata. Després el format es va canviar i va iniciar-se la decadència de la pròpia col•lecció i es va donar pas a la travessa del desert fins a la recuperació dels darrers deu anys.

LA REVOLUCIÓ DELS DARRERS DEU ANYS

A partir de finals dels 90 la situació de la novel•la negra en català al nostre país diguéssim que no va passar pels seus millors moments. Entre 1997 i el 2003 poques coses es movien al voltant d’aquesta mena de literatura, malgrat alguns bons llibres que anaven apareixen i que feien pensar que es produiria un canvi de rumb, com és el cas de L’abominable crim de l’Alsina Graells, de Pep Coll, que introduïa per primera vegada la figura d’un Mosso d’Esquadra com a personatge. Però en general van ser anys fluixos, fins que el 2003 es detecten els primers canvis de paràmetre que desemboquen en el bon moment pel qual passam. I és que hi ha coses que comencen a canviar. 
Què ha passat en aquests darrers deu any?
-En primer lloc s’ha detectat una extensió de la novel•la negra arreu del territori. Barcelona, València i Palma han deixat de ser l’epicentre de l’acció de les novel•les, malgrat que es continuen fent moltes novel•les urbanes, i la novel•la negra s’ha desplaçat gairebé per tot arreu, tant pel que fa a conradors com pel que fa a espais. Així, ara tenim novel•les negres a Lleida gràcies a Ramon Usall, a Olot, a la Cerdanya, a les terres de l’Ebre, a Tarragona, gràcies a en Salvador Balcells, a l’Empordà i a Figueres, territori recuperat per a la novel•la negra gràcies a Agustí Vehí i que ens fa molt feliços, perquè l’Empordà és possiblement l’espai geogràfic més literaturitzat de la nostra literatura, però encara no s’havia abordat des de la perspectiva de la literatura de gènere, tenim novel•les ambientades a Girona, a la Costa Brava, en el món rural osonenc, a Berga, a Alacant, al món rural valencià, a Castelló i a Eivissa. És a dir, la novel•la negra es fa un fart d’explicar el país i ho fa des de tot arreu i amb múltiples propostes, i per això mateix s’ha convertit en una de les principals eines notarials per explicar la nostra història coetània, però a la vegada per enfortir-nos com a societat.

-En segon lloc tenim una convivència molt important entre escriptors i autors que s’incorporen des de l’any 2000 cap endavant a la novel•la negra i amb els autors ja consolidats. Del fruit d’aquesta convivència generacional en surt un enfortiment amb multitud de propostes i una normalització del gènere, perquè es produeix un relleu. Mentre sorgeixen autors nous com Agustí Vehí (que comença a escriure el 2009), Jordi de Manuel, Teresa Solana, Marc Pastor o Sebastià Jovanni en el cas català, o Miquel Vicens a Mallorca o Andrea Robles i Juli Alandes al país valencià,  i sobretot la imprescindible presència a la llista d’Albert Villaró i la presentació d’una Andorra absolutament diferent, per dir-ne només uns quants així de passada, assistim, entre el 2002 i el 2013 que tot just encetam, al que jo considero la dècada prodigiosa de dos escriptors imprescindibles per al país. D’una banda Ferran Torrent publica la seva trilogia sobre València, Societat Limitada, Espècies Protegides, i Judici Final el 2002, 2004 i 2006 respectivament. I com a torna ens deixa tres altres novel•les negres, Nomes socis, el 2008, on recupera alguns dels seus personatges clàssics de tota la producció anterior; i sobretot les interessantíssimes Bulevard dels francesos i Ombres en la nit, del 2010 i el 2011, en el qual la història també té un pes importantíssim. És a dir, en nou anys Torrent publica fins a sis títols negres o que negregen, i que es troben entre el millor de la seva producció. De l’altra tenim el cas de l’Andreu Martín, un dels nostres autors més prolífics, que en aquesta dècada ens deixa també unes quantes novel•les de primer nivell: Cop a la virreina, del 2004; Barcelona Tràgica, del 2009, la recentíssima Societat negra, que ha guanyat el darrer premi Crims de Tinta, i sobretot el que jo crec que hem de considerar la millor novel•la de l’Andreu Martín, Cabaret Pompeya. És a dir, tenim una plèiade de nous escriptors que s’incorporen al gènere i també la pervivència de dos tòtems, que es reinventen constantment.

-En tercer lloc, la recuperació del gènere negre a casa nostra i en la nostra llengua també s’ha de vincular de forma directa a la recuperació de la memòria històrica. El debat sobre identitat i memòria és ben present a un gènere que ens aporta no només l’esmentat Cabaret Pompeya, sinó que es nodreix d’un repàs fort al segle XX català amb obres ambientades a la Setmana Tràgica, també en aquesta ocasió de la mà de l’Andreu Martín, la Barcelona de fa just cent anys, amb La Mala Dona de Marc Pastor, que ens parla de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent de Barcelona; els anys del pistolerisme entre anarquistes i patronal, com testimonia Forasters, de Rafa Vallbona, un gruix important de novel•les ambientades a la Guerra Civil i Postguerra i sobretot aquest meravellós exercici de descripció de la transició sense moure’s del barri de Gràcia que constitueix Emulsió de ferro, de Sebastià Jovanni. Un esment a banda el mereixen dues novel•les negres de l’Agustí Vehí, Abans del silenci, on tenim un comissari de policia de la república que va investigant violacions i assassinats mentre l’exèrcit republicà es replega de cap a França; i Quan la nit mata el dia, on ens presenta la postguerra a Figueres amb l’assassinat del delegat provincial de la Falange el 1958. Així doncs, el segle XX és explicat en perspectiva i a través del gènere negre en aquests darrers deu anys, i aquesta unió entre gènere i història el fa aparèixer com una reinvenció important.

-Així mateix, el gènere també ens ofereix un conjunt de detectius singulars que contribueixen a mostrar la novel•la negra des d’una altra perspectiva. Demà se’n parlarà en una taula rodona, però aquests detectius diferents, des del filòleg de Pau Vidal, passant per l’historiador de Marc Moreno, el hippy de Xavier Moret, els germans bessons de la Teresa Solana i d’altres, han reconvertit la figura de l’investigador i l’han apropada a una constatació: el gènere constantment es renova. I si per una banda tenim aquests investigadors diferents que superen el clàssic investigador privat o el periodista, que és el que més teníem a casa nostra, de l’altra banda tenim la presència regular i normalitzada de Mossos d’Esquadra a les novel•les, perquè els crims normalment els investiguen els professionals.

-La cinquena branca de la recuperació, està lligada de forma directa a un fenomen que sí que és nou i que no s’ha prodigat gaire, tot i que comencen a veure’ns els resultats: La No Ficció vinculada al gènere. El pioner en aquesta tendència va ser en Joan Manuel Oleaque amb el seu Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser, en el qual ens oferia la seva investigació sobre el cas de les nenes desaparegudes a aquesta població del país Valencià, un cas del que han passat ja vint anys. Després tenim la irrupció de Carles Porta, amb Tor, tretze cases i tres morts, que és la gran novel•la de no ficció en la nostra llengua i que alguns crítics van fer entroncar amb el mateix Truman Capote. I a la vegada tenim un esclat important de cròniques de crims reals i reculls: des d’anècdotes de forenses fins a crims històrics, una mica repartits per tot el territori. I el que des del meu punt de vista és molt important: l’inici de la investigació seriosa i amplia sobre el gènere negre. D’una banda el llibre de l’Àlex Martín, Catalana i Criminal, la història de la novel•la negra en català al país des dels orígens fins a l’any 2000, que es complementa –i sense que serveixi de precedent deixau-me que parli d’un llibre meu- amb Pot semblar un accident, que estudia la producció negra i a la vegada la transformació dels Països Catalans entre el 1999 i el 2010. Aquestes investigacions es complementen amb articles científics en revistes especialitzades, llibres col•lectius i similars i amb tesines de màster sobre el gènere. En aquest sentit cal destacar les aportacions de la professora Anna Maria Villalonga en diferents publicacions, així com les del mateix Martín i alguna meva.

-I la darrera causa de la recuperació del gènere, i no per això la menys important: l’extensió de la comunitat lectora gràcies als fenòmens externs del món editorial. D’una banda hi ha la feina impagable que fan les biblioteques, començant per la Bòbila de l’Hospitalet, la pionera a l’Estat en estat especialitzada en novel•la negra, però també altres com la Montbau o la de Vilanova i la Geltrú; la feina que ha desenvolupat el Paco Camarassa des de la llibreria Negra i Criminal a la Barceloneta i amb el festival BCNegra, i també les oportunitats que han donat les xarxes socials i internet. Blocs, facebooks, pàgines web, etc, han ampliat molt la xarxa de prescriptors, i si se sap triar el gra de la palla ens trobem amb autèntiques joies que ajuden molt al boca-orella que tot llibre en català necessita per triomfar.

ELS REPTES A CONQUERIR

Fins ara hem demostrat que la novel•la negra passa per un extraordinari moment de forma pel que fa a la creació. Hi ha molts bons autors, sobreviuen els clàssics, s’han obert noves vies amb la descentralització territorial, la creació de detectius singulars, l’obertura de cap a la no ficció i la incorporació de la història, tornam a tenir col•leccions, hi ha nous mètodes de recomanacions de llibres, ha nascut aquest festival... però hi ha uns quants àmbits que hem de conquerir per arribar als períodes de màxim esplendor del gènere i poder arribar a cotes mai assolides, que hauria de ser el nostre objectiu.

-La Universitat és encara avui un dels compartiments més estancs i reacis a deixar entrar el gènere negre amb regularitat a les aules. Crec que és un error, però fins ara només hi ha estat present com a cursos d’estiu o com a assignatures escadusseres de màster i això només a Mallorca. La universitat s’hauria d’obrir al gènere més llegit arreu del món i evidentment, referir-se i estudiar el fenomen a casa nostra. Però sembla ser que l’obra dels autors vius no acaba de fer-los gràcia.

-La crítica especialitzada també bandeja per sistema aquest gènere (i molts altres populars). Als grans mitjans hi ha poca crítica de novel•la negra amb regularitat (l’excepció és quan s’acosten les dates del BCNegra), però és que a les revistes de filologia de tipus científic o de nivell cultural molt elitista, se l’exclou de forma sistemàtica. Sembla ser que allò que llegeix la gent no és prou excels com per merèixer l’atenció dels crítics. Ai, si Borges aixecàs el cap.

-La visibilitat dels nostres autors. Els nostres escriptors es queixen de la manca de visibilitat que té sovint la literatura feta en català. I tenen o tenim raó. La literatura feta a casa nostra ha de competir amb tota la que es fa en castellà i amb tota la que es fa fora de casa i es publica en català i castellà. Massa sovint els nostres mitjans de comunicació continuen patint aquella absurda síndrome que fa prestigiar molt més el que ve de fora que no el que es fa a casa nostra. La crisi de la premsa tradicional i la reducció de les pàgines culturals ha accentuat encara més aquest procés. Per sort hi ha alguns mitjans que inverteixen aquesta tendència, però en podrien ser molt més. Així mateix, la literatura en particular i la cultura en general, mai no ha estat objecte d’especial protecció. Vull dir que els programes culturals, per exemple, sempre s’han relegat a la televisió pública al Canal 33. La televisió pública catalana s’estima més entrar en absurdes guerres de competències amb altres canals en lloc d’apostar per una programació cultural forta i en prime time. Per això caldria modificar els objectius dels mitjans públics del país i repassar la política de subvencions i de contractació de publicitat de les administracions públiques envers els mitjans privats per tal que les subvencions i contractacions de publicitat es donin a mitjans que prioritzin la informació cultural (per exemple amb una reducció de l’esportiva) i sobretot la informació sobre el fet cultural català com a tret diferencial.

-Així mateix, estam en un país al qual li falta una política agosarada d’imperialisme cultural. Sóc perfectament conscient de les implicacions nefastes que té la política imperialisme en el cas català. Ens retrotrauen a determinats discursos de Prat de la Riba –que sembla ser que és el far que il•lumina darrerament molta gent de la política catalana i que no dic que no ho hagi de ser, sinó que se l’ha de llegir sencer i analitzar-lo bé- i de Cambó i la Lliga. Però ho matiso amb la paraula cultural. A Catalunya ens falta voluntat de conquerir el món a través de la nostra cultura que és molt potent. Jaume Cabré explicava un dia que els periodistes alemanys li asseguraren a Frankfurt que la literatura catalana era el secret més ben guardat de l’Estat espanyol. No cal ser un geni per veure que la política cultural a l’exterior l’hem de fer nosaltres mateixos i l’hem de fer amb polítiques actives que incloguin la traducció de les nostres novel•les negres i que superin els vells criteris. Si els mateixos que impulsen la nostra literatura a l’exterior són els professors universitaris i crítics que la veten per sistema, difícilment arribarem lluny. Ah, i una xifra important: amb els 7 milions d’euros que costà la fira de Frankfurt, es podia haver pagat la traducció, edició i promoció de 1160 novel•les catalanes arreu del món, o el que és el mateix, la selecció de 110 novel•les catalanes per traduir a 10 llengües. Només serem un país normal el dia que els nostres editors vagin a Frankfurt a vendre i no a comprar i el dia que als metros d’Estocolm tenguem gent llegint patracols negres d’escriptors catalans, com aquí es passejà la gent llegint Lärson. I no us espanteu, el model funciona. Jaume Cabré, Maria Barbal o el mateix Carles Porta, o Guillem Frontera, han demostrat que la novel•la catalana, fins i tot la negra, interessa fora de les nostres fronteres. 

Fins aquí he esmentat tot un seguit d’accions que són difícils d’aconseguir d’una forma individual. Depenen de voluntats polítiques i d’accions culturals que per ventura ens ultrapassen. I és cert que totes aquestes polítiques es poden fer en favor de la literatura catalana, sigui de gènere o no. Però hi ha un aspecte que depèn exclusivament de nosaltres. I aquest és esdevenir consumidors responsables de cultura. En els darrers temps hem vist com han tancat unes quantes llibreries històriques: la Catalònia, la Robafaves, Proa Espais, la llibreria Ona, potser la pèrdua més dolorosa de totes. Quan es tanca una llibreria normalment feim un gran panegíric, però poques vegades el feim quan tanca una altra botiga, sigui del que sigui. Hem de començar a pensar que la cultura també és un negoci i hem de començar a pensar quins són els nostres hàbits com a consumidors. Perquè consumir bé cultura sí que és a les nostres mans. Posaré un exemple que s’entendrà perfectament. El vi català de cada vegada està més ben posicionat. Se’n fan de moltes maneres i de molts preus, de molts tipus i gusts. I és veritat que hi ha gent que continua comprant Ribera de Duero i Rioja i Somontanos, però també és cert que mai fins ara s’havia comprat tant de vi del país, cars i barats, negres i blancs, rosats, del Nord i del Sud. I tots, dins la seva gama, d’una qualitat molt més que notable. I molts, etiquetats en català per pressió directa del consumidor. Els cellers es mantenen oberts malgrat la crisi. Com a mínim els que fan bé la seva feina. Per què doncs, no aplicam aquesta política de consum responsable, de descoberta de nous gusts a la nostra literatura? La novel•la negra catalana està plena de productes excelsos, de gran qualitat, a l’espera de lectors. En aquesta ocasió us demanarem un plus extra, perquè així com els cellers es distingeixen per la professionalitat i les apostes que fan els seus propietaris, encara són pocs els llibreters que aposten pel gènere negre en la nostra llengua. És molt més fàcil recomanar una Camilla Lackberg que no un Albert Villaró o un Agustí Vehí. Però oi que ja fa temps que vam deixar de beure don Simon i Lambrusco? Doncs això, potser que anem a les bones llibreries així com anem als bons cellers. Només la comunió entre bons escriptors, que els tenim, bons editors, que de cada vegada n’hi ha més, bons prescriptors i bons lectors, ens aportaran també millors llibreters. Aquest sí que és el nostre repte, hem de demanar amb fermesa que la literatura en català de gènere ocupi el lloc que li correspon. I és a les nostres mans per continuar garantint la bona salut del gènere.

dimecres, 13 de febrer de 2013

LA BONA NOVEL·LA NEGRA, LA DE CASA

Avui vespre a Òmnium  Cultural es presentarà la col·lecció Crims.Cat, dedicada a la novel·la negra en català, una iniciativa de l'editorial Al Revés que dirigeix el professor Àlex Martín Escribà, un d'aquests herois contemporanis (és professor de català a la Universitat de Salamanca i amb això ja està dit tot!). En els darrers dies s'ha debatut per activa i per passiva sobre la invasió de novel·la nòrdica que està patint el país. Servidor defensa que el 80% dels títols nòrdics que arriben a les llibreries del país són dolents o pitjors. I a més a més, moltes d'aquestes novel·les només ens arriben en les seves versions castellanes.

Però sembla que dir que Stieg Lärson és un autor mediocre encara està molt mal vist. Doncs bé, em ratifico en l'opinió i a més a més recordo que la versió traduïda catalana no es va fer mai directament del suec, quan hi ha excel·lents traductors d'aquesta llengua, com per exemple l'amic Albert Herranz, sinó del francès. De Camilla Lackberg millor no parlar-ne. Per a mi és incomprensible el seu èxit i la promoció que es fa d'una autora que té molt més a veure amb Danielle Steel o amb Corin Tellado -amb tot el respecte pel gran nombre de lectures que tenen ambdues i per la incorporació a la lectura de molta gent- que no amb Dashiell Hammett o Raymond Chandler.

I recordar que al nostre país es publica novel·la negra de moltíssima qualitat i que molts llibres bons es queden sense publicar perquè les modes imposen nòrdics, vampirs o porno per a mares, tampoc no està gaire ben vist, continua essent un anatema. Idò no. La novel·la negra catalana passa per un extraordinari moment de forma pel que fa a la producció i això hi ha contribuït de forma notable aquesta nova col·lecció que entenc com a resultat d'un procés constant de creixement d'interès per aquest gènere literari que ha conrat tanta i tanta gent, però també La Negra de la Magrana, que va reprendre les seves activitats el 2010, o la publicació en els catàlegs generals de les editorials nostrades de títols de gènere des del 1999 cap endavant.

Passa que en aquest país nostrat practicam l'autoodi per sistema i l'autoodi cultural amb devoció. Ens creiem que qualsevol llibre vengut de fora és millor que el que feim aquí. I si du alguna d'aquestes etiquetes promocionals que asseguren que ha estat un èxit a molts països llavors encara més. Nosaltres només serem un país normal el dia que anem a Frankfurt a vendre i no a comprar, però això és quelcom que no han entès ni els editors, ni els agents, ni molts llibreters (i en tot hi ha les honroses excepcions que calguin). Passa que és més fàcil -i potser més rendible- comprar els drets de traducció de qualsevol obra que estigui en el main strem del moment que no capgirar les tendències i crear quelcom nou, que irradiï des del nostre país de cap al món. Per a la primera opció només calen diners per comprar els títols i creuar els dits esperant que te toqui la grossa. Per a la segona cal imaginació, treball i pensar a llarg termini. Si a més a més hi hagués una mica d'ajuda estaria bé.

Per això és tan important el que està fent Crims.cat. Una col·lecció de novel·la negra que és molt més -basta veure la seva pàgina web- que prioritza els autors de casa i els tracta amb la mateixa dignitat que els autors de fora. Aquesta és la clau. Ens hem de començar a creure que els nostres escriptors són millors que el 80% del que ens volen vendre de fora. I hem de fer un esforç entre tots per fer arribar la bona nova als lectors, que són els consumidors finals. Potser les coses canviaran amb un Estat propi, potser sí que tendrem més llibres en català a les nostres llibreries. Però abans hem de fer moltes coses i el camí de cap a la independència passa per subvertir els nostres paràmetres de consum cultural i arribar a una conclusió òbvia i que cau pel seu propi pes: els de casa som l'hòstia, en novel·la negra i en tots els altres gèneres literaris. Nosaltres ho sabem, però voleu dir que s'ho creuen els agents, els llibreters, la premsa i els polítics? Doncs per aquí ha de començar la feina.