dimecres, 27 de març de 2013

ALJUBARROTA, QUAN LA HISTÒRIA REAFIRMA UN PAÍS

El 14 d'agost de 1385 les tropes de João I d'Avis, rei de Portugal, varen entrar en combat amb les tropes del rei Joan de Castella al que es coneix com a la batalla d'Aljubarrota. El gran heroi de la batalla va ser el conestable de Portgual, Nuno Alvares Pereira, que va haver de combatre contra unes tropes molt superiors i contra alguns dels seus germans, que s'havien passat a les tropes castellanes. La batalla d'Aljubarrota va significar la consolidació de la segona dinastia al regne de Portugal i l'inici del llarg segle d'or portuguès, que es conclogué 115 anys després amb l'arribada de Vasco da Gama a l'Índia i amb  l'arribada al Brasil. Doncs bé, sense la victòria d'Aljubarrota no es podria explicar aquest gir històric de Portugal, ja que del matrimoni de Joan d'Avis amb Felipa de Lancaster va néixer el gran mecenes de les exploracions, Enric el Navegant, lligat de forma indisoluble a l'Ordre de Crist, la transformació portuguesa dels templers.
Des del punt de vista tàctic i militar, la batalla va suposar la demostració que en un terreny favorable la infanteria podia vèncer a la temuda cavalleria de l'Edat Mitjana, i també que un exèrcit petit i manejable i ben dirigit podia ser més efectiu que un gran contingent amb dificultats per a l'organització i el desplaçament, quelcom que ja havia demostrat William Wallace quasi cent anys abans a la batalla del pont d'Stirling contra l'exèrcit anglès.
Des del punt de vista polític, va significar una aliança dels portuguesos amb els anglesos -que es va perllongar amb alts i baixos al llarg del temps- i la consolidació de la independència envers Castella. Portugal havia nascut com una escissió del Regne de Lleó i havia hagut de menester dos segles per poder reafirmar la seva independència.

Avui en dia, la visita al camp de batalla i al seu centre d'interpretació, molt a prop de Batalha, a la població de São Jorge, és un dels espais culturals més reivindicatius de Portugal. En un país on la interactivitat als museus destaca per la mancança, Aljubarrota s'ha convertit en una instal·lació moderna (com a mínim pel que es pot esperar en un museu portuguès), amb un audiovisual llarg que explica perfectament la batalla i una sala interactiva molt interessant, a més a més de la pertinent ubicació de diferents llocs exteriors per entendre com va ser l'enfrontament.

Però és a la vegada molt més que tot això. És sobretot un motiu d'orgull amb més de sis segles d'història, i és un dels referents ineludibles de la història portuguesa. Aljubarrota és la demostració de la voluntat de llibertat d'un poble, o com a mínim així es com es ven la història, que és més nacional que mai. Aljubarrota és un mite, fins al punt que el 2004, quan a l'Eurocopa Portugal va aconseguir eliminar Espanya, els diaris esportius titularen amb el nom de la batalla a la seva portada.
Sembla que en els darrers temps s'està molt en contra de les històries nacionals, i sembla que a les universitats declarar-se com a nacionalista és un pecat de primer ordre, sobretot si el que es vol és ser historiador. Passat el temps en què la història estava quasi sempre en mans dels marxistes, sembla que el que s'estila ara és la història del món o els anomenats estudis cuturals. Són enfocaments molt interessants, però el que està passant és que als Països Catalans estam perdent el Nord: tenim collons de saber moltes més coses de Massachussets o de l'intercanvi d'or entre les Filipines i Àmerica que no de conèixer la nostra història. He anat a una universitat pública catalana i hi he cursat la carrera d'humanitats i un màster en Història. Només he tengut una assignatura de literatura del nostre país obligatòria, i cap d'història de Catalunya. He gaudit molt fent història de l'Àfrica i històries europees, però hem caigut en la trampa de sempre, l'autoodi.
Quan la història ha estat en mans marxistes ha primat allò universal per sobre del país, la lluita de classe que la lluita com a Estat. Quan s'ha superat aquesta barrera, ha primat més el gènere o la història dels llocs ignots que la història del país. I quan s'ha intentat fer història nacional sense complexos la pròpia acadèmia l'ha rebutjada.
Tenim un problema i tenim un exemple a seguir. Portugal ha fet d'Aljubarrota un símbol, un mite, una reivindicació de la seva independència i de la seva voluntat de ser una entitat política diferenciada. A nosaltres ens calen moltes Aljubarrotes, per molt que tinguem un MNAC, que ara vol perdre la sigla nacional per incorporar la de Barcelona, i un Museu d'Història de Catalunya. Ens ha faltat una batalla nacional i ens ha sobrat pactisme. També a l'acadèmia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada